Final de curs a Càritas Montserratina

Dimarts 19 de juny. Avui hem acabat el curs 2006/2007, però per a mi, que n’he acabat uns quants, aquest ha estat ben diferent.

En apropar-me a la parròquia del barri de la Montserratina, que és on cada dimarts faig classe de català majoritàriament a senyores magribines, ja hi anava veient una corrua de dones ben vestides, mudades, endiumenjades amb robes elegants i carregades de bosses.

Arribo, entro i ja algunes descansaven als bancs tot esperant que les voluntàries, la Isabel, Candelària, Araceli, Josefa… acabessin de preparar la sala on faríem el comiat d’aquest curs.
Les vaig saludar, estaven contentes, per a elles era un dia molt especial, valia la pena l’esforç que havien fet en llevar-se més d’hora per preparar les menges que portaven ufanoses per a ser tastades.
La sala era a punt, van anar pujant, cada una es col.locava i treia el menjar que havia fet.
Quin goig, si les haguéssiu vist, era una visió de postal on es barrejaven diferents cultures conjugades amb harmonia, els colors, les robes, les lluentors. Cadascuna havia cuinat un plat o més d’un i els oferia a la resta de companyes i voluntàries, era una festa de sabors i d’olors inexplicable, estaven satisfetes, alegres, eren uns moments de convivència i de generositat que em sorprenia.
Vam tastar un munt de plats típics de la seva terra, barrejats també amb un gran pastís de xocolata, flams i mus que ens havien fet també la senyora Josefa i la Isabel. Tot era molt bo, però el més important era la sintonia, complicitat i amistat que vaig respirar tot el matí.
La festa es va animar quan la senyora Josefa, que és d’Almeria, té 70 anys i vol aprendre català, es va decidir sense fer-se pregar gaire a cantar-nos una cançó. Ens va interpretar “Ojos verdes“. Això va ser el tret de sortida perquè les alumnes magribines s’animessin a cantar. Ho van fer, i ens van delectar amb melodies de Marroc que ens feien posar la pell de gallina.
Aquests moments van ser com un parèntesi a la vida d’aquestes dones. El rellotge no para i s’acostava l’hora de recollir la mainada i fer el dinar. El comiat arribava, abraçades, ulls plorosos, petons i moltes moltes gràcies, gràcies…
Els les vaig acceptar tal i com ens va aconsellar en Quico Mañós en el curs del “llenguatge no verbal”, però el cert era que jo els havia de donar les gràcies a elles per tot el que en tant poc temps m’havien donat, fent-me sentir una bona persona per ajudar-les una mica a entrar i entendre el nostre món.

Montse Pastor i Pujadó