A mi m’agrada com ha quedat Can Xic. I no parlo de com ha quedat per dintre, ni menys encara de les activitats que s’hi faran: ni he tingut ocasió d’entrar-hi encara, ni m’he entretingut gaire a mirar l’ús que es donarà a l’edifici. Parlo de la restauració i ampliació que s’hi ha fet, que ha servit per recuperar una part important de la masia, que estava molt deteriorada, i per mantenir, al mig de la ciutat, una bona imatge que ens recorda els nostres orígens pagesos, sense pretendre, perquè era força inviable, reproduir com havia estat la masia en els temps en què exercia com a tal.O sigui que em permeto felicitar a l’Ajuntament i a tots els que han intervingut en la restauració. I voldria des d’aquí animar a continuar en aquesta línia. Per exemple, no estaria gens malament posar a l’entrada de la masia una placa ben dissenyada amb informació que fes conèixer què s’hi feia en aquest lloc. Aquest tipus d’informació, que ajudaria molt a conèixer i valorar el que tenim a Viladecans, és sens dubte una de les nostres assignatures culturals pendents. I no seria pas gaire costós d’aprovar-la... I per exemple, més encara, no estaria gens malament que el criteri aplicat amb Can Xic (qu, per cert, el meu pare continua anomenant-lo Cal Xic) s’apliqués a altres edificis emblemàtics i ben visibles que corren perill de deteriorar-se si no s’hi actua aviat. Jo voldria, sobretot, destacar-ne dos, que són de propietat privada però que caldria trobar les maneres d’intervenir-hi, d’acord amb les diferents situacions de cada un d’ells, i de les seves diferents característiques i riqueses exteriors i interiors: un és el conjunt de Cal Ginestar i Cal Carcereny, al carrer Àngel Guimerà; l’altre és la masia de Cal Menut. Són dues joies, i Viladecans les ha de conservar i realçar per al bé col.lectiu.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada