Va néixer el 1928 a El Saladar, poblet del municipi d’Almoradí, al Baix Segura, provincia d’Alacant, i es deia Manuel Clemente Martinez. Morí el 2005.
Amb el braç dret “podat a monyó”, és a dir: sense, la cama esquerra pràcticament igual (però amb el monyó una mica més gran), i l’altra cama menys de la meitat de la de qualsevol persona normal, patia de naixement la malformació congènita anomenada focomèlia, que en els anys 60 es féu famosa perquè la talidomida donada a les embarassades la provocava. En el seu cas, de quatre extremitats, només tenia de bo el braç dret i mitja cama. Tingué tres germans i dues germanes més, tots ells molt ben plantats; les germanes guapíssimes.
En acabar la guerra, tota la familia va ser expulsada, per “rojos”, de la terra que conreaven i la casa que habitaven de molts anys enrere, perquè el contracte de venda havia estat d’aparaulament sense signar, en ser analfabeta la part compradora. De res no valgueren els testimonis. De resultes: misèria més que crua i, finalment, desarrelament i emigració per poder sobreviure. Així les gastaven la postguerra i el franquisme, i aquest era el tracte que rebien els “desafectos”.
Amb un petit esforç d’imaginació, us podeu fer càrrec de quina pot ser la infantesa, la joventut i la vida d’una persona com el Manolo. De petitó, com menja, com juga, com camina, vull dir… es desplaça, com es renta, com fa amics, com interioritza els altres i a si mateix, com es socialitza… i com es va fent gran…
Per ajudar-vos una mica… us diré que durant la infantesa s’arrossegava i rodolava per terra, a l’adolescència i a la joventut es desplaçava assegut en una cadira de prendre la fresca amb l’espatllera sota l’aixella, a les acaballes de ser jove aconseguí posar-se una pròtesi especial i aprendre a caminar amb ella, bo i sostenint-se amb un bastó, malgrat les ferides que la pròtesi sempre li faria; podent sortir de casa, aprengué el que hi havia tres cantonades més enllà de casa, i també, de passada, va aprendre el que eren les barreres arquitectòniques, cosa que l’animà a aprendre a pujar escales. Anar amb cadira de rodes tan sols ho va fer durant els mesos d’una convalescència quan tenia 74 anys. De madur, va aprendre a conduir cotxe, de primer un 600 i després un “Talbot-Horizon” acondicionats a la seva mitja cama i únic braç.
Conduint ell, jo vaig aprendre el que era la Vega Baja del Segura i el Baix Vinalopó, la verdura a la brasa, l’amanida de capellans, l’arròs amb crosta, l’arròs caldós amb rap i mero, el cocido de pelotas... entre d’altres coses.
Jo vaig conèixer el Tío Manolo, a les primeries de l’any 1983, a La Mata, un poblet mariner poc més avall de Guardamar del Segura. S’estava pelant una taronja amb ganivet quan ens feren les presentacions. Amb això vull dir que menjava tot sol, com també es dutxava i rentava tot sol, s’afaitava tot sol amb navalla, no es menjava les ungles-se sinó que se les tallava, es feia el nus de la corbata tot sol i es feia el llit; com qualsevol altra persona que ho fa, sí, només que amb la particularitat de tenir una sola mà per fer-ho. Evidentment, per segons quines coses depenia totalment dels altres i, en aquest sentit, pare, mare i germans sempre foren encomiables.
Els seus aprenentatges sempre foren autodidactes. No anà gairebé a escola perquè ni podia ni n’hi havia per a ell. El seu viure va ser una lluita contínua per aprendre i no dependre a ser possible de ningú, i aprendre qualsevol cosa per poder-la servir a qualsevol. Volgué ser mestre.
No el deixaren, oficialment, ser mestre; però ell acabà essent mestre. Aconseguida la mobilitat mínima i fet l’ensenyament primari pel seu compte, abans de fer els trenta anys començà el batxillerat, també pel seu compte, amb la intenció de fer Magisteri a l’Escola Normal. En un sol any en va fer tres de cursos, però fent cinquè es va assabentar que mai no el deixarien exercir i ni tant sols entrar a la Universitat, no únicament per estar-ne exclosos els pobres, sinó, també, per raó de la seva invalidesa… en conseqüència, ja no acabà el batxillerat superior. I és que la ideologia del franquisme era, en origen, una mena de maridatge entre el nacionalcatolicisme integrista i aquell nihilisme “nietzschià” capaç de proclamar sense compassió la destrucció dels febles que impedeixen viure. Equivalent a: “No podia ser mestre perquè patia un càstig diví que el feia impresentable als ulls de nens i nenes i, a més a més, no hauria pogut escriure a la pissarra”.
Però fou mestre, perquè no estava disposat a acceptar que a ningú més li succeís el que a la seva família li succeí per ignorància. A Rafal, poble també de la Vega Baja, on havia anat a parar tota la família després de ser foragitats d’El Saladar, dotzenes d’infants passaren per les seves sessions anomenades de repàs i dotzenes d’hortolans, analfabets adults, aprengueren no sols a llegir i escriure, sinó fins i tot a completar els estudis primaris, amb les classes que donava a ca seva. Feu, també i sobretot, de preceptor de nebots i nebodes que, per lliure, s’examinaven exitosament a Múrcia.
L’Ajuntament, per iniciativa popular dels seus ex alumnes, ha donat el seu nom a un carrer. A les plaques hi posa: Manuel Clemente Martinez “El maestro”.
Aquest home també fou de Viladecans. L’any 1959 vingué a viure al carrer Major 55, on hi vivia el seu germà Pepe, per fer de preceptor, com deia, de les seves nebodes, i a estudiar el batxillerat pel seu compte. El meu germà Josep també assistia, juntament amb altres, a classes de repàs. En Manolo, el llatí, el va aprendre, curiosament, de mossèn Joaquim Palomera, vicari de la parròquia de Sant Joan i fundador de l’escoltisme a Viladecans, que anava personalment a ca seva a donar-li les lliçons.
S’estigué a Viladecans sis anys. Millor dit, sis anys, menys sis mesos i un dia que els passà a la presó Model de Barcelona.
Perquè aquest senyor que, recordeu-ho, només tenia un braç i mitja cama fou condemnat, juntament amb el seu germà Pepe, en Consell de Guerra Sumaríssim (43-IV-61) per delicte de Rebel·lió Militar, en estar provat –tradueixo de la sentència– que “a la seva habitació hi tenia dues octavetes i un altre escrit de distribució clandestina”, trobats en un registre de la policia governativa i “coneixia i havia sovintejat la companyia d’alguns dels altres processats”.
En aquest sumari, els condemnats de Viladecans varen ser set. Juntament amb els germans Clemente, ho foren també Antonio Garrido, Manuel Linares, Silvestre Báez, Andrés Barroso i Joan Masgrau, el que l’any 1979 va ser alcalde del primer ajuntament democràtic del postfranquisme. D’altres llocs en varen ser quatre: Felipe Cruz, José Ramos, José Vela i Adrián Real.
No us caldrà, crec jo, fer cap esforç d’imaginació per veure aquest perillós delinqüent, enemic del poble, tancat a la garjola durant sis mesos, a la IV Galeria de la presó del carrer Entença de Barcelona: com es movia! com fruïa entre tants! com seguia la fila! com gaudia tenint tothom pendent d’ell! quin plaer per als germans Clemente, juntets! Perquè, tot sigui dit, és de saber que el sistema els va permetre saltar-se una rígida norma interna que impedia a dos parents estar a la mateixa cel·la, i van col·locar plegats en Pepe i en Manolo, malgrat que és de sospitar que ho degueren fer per no haver-se d’ocupar d’aquell disbarat de situació i d’aquell home que només tenia una mà. Quin goig per la mare, l’esposa i els fills d’en Pepe el poder anar a celebrar, a Barcelona, la diada de la Mercè... entre barrots!
El molt desagraït d’en Manolo, però, que abans d’entrar a aquell esplèndid trull, no era comunista, malgrat que s’havia manifestat més d’un cop, a les tertúlies de Cal Sastre, a favor de Fidel Castro i de les mogudes de la Revolució Cubana de l’any anterior, quan tornà a casa se’n va fer, de comunista, i el seu germà Pepe també. Vista l’experiència de les octavetes, Radio España Independiente, estación “Pirenaica”, i el seu locutor en Jordi Solé Tura, es convertiren en la principal font d’informació i formació, tant d’ells com de tants d’altres, comunistes o no, que isolats políticament al llarg dels anys 60, somiavan la revolució. La tele, amb la seva cultura de l’espectacle, i les interferències radiofòniques, feren entrar en crisi, tant a la Pirenaica com a la revolució.
S’hi estigué tres anys més a Viladecans. D’aquells anys recordava, agraïdament, mossèn Joaquim Palomera que ja abans de ser empresonat li havia donat classes de llatí, recordava agraïdament i joiosament també, a en Jaume Puig, “el Gravador”, de la cantonada del carrer Sant Josep, que havia estat trotskista del POUM a la guerra i resistent a l’ocupació alemanya de França durant la II Guerra Mundial, i es guanyava la vida al seu taller fent, entre altres, totes les medalles de la Mare de Déu de Montserrat que aquells anys es venien a l’abadia i fora d’ella. Recordava, deia, com el “Gravador” veient-lo arribar sovint a les tardes, a poc a poquet amb el seu bastó a la cantonada dels carrers Major i Sant Josep, sortia cridant a ple pulmó: “Vámonos Manolo, vámonos a tomar el fresco, que estoy harto de tanta Virgen i tanto aire viciado” i amb el seu biscúter descapotable se l’enduia a fer un volt a les platges de Castelldefels o el Garraf. I allà me’ls tens, en Jaume el trotskista i Manolo l’estalinista, oxigenant-se i fent petar la xerrada, lliurement i amistosament, fins que el capvespre els feia tornar.
L’any 65 tornava al seu altre poble, a Rafal, a continuar ensenyant a la “seva” escola, a malguanyar-se la vida i continuar fent classes a analfabets adults, de repàs a menuts, a donar a conèixer, explicar i llegir, a qui era capaç d’escoltar, qui eren Azorin, el seu veí del Vinalopó, el seu venerat Quevedo i el seu enamorat Machado; a ensenyar que la llibertat és el domini del voler; que és responsabilitat i deure; que també és esforç i lluita per sortir de la ignorància, com la d’aquell “no saber” del seu avi que acabà foragitant la família de la finca d’El Saladar i d’aquella a la que la revolució cubana li clavà una estacada amb la campanya d’alfabetització del gener de l’any 1961, i que ell, de manera massa entusiasta, havia defensat a les tertúlies de Cal Sastre de Viladecans.
Me’l vaig estimar molt aquest home, perquè a més a més de ser l’oncle preceptor de la meva companya i esposa Alejandra, el tracte amb ell i les seves xerrades, em varen anar infonent i reforçant tot un seguit de valors que quedan reflectits perfectament en una de les reflexions de Dietrich Bonhoeffer, que he llegit recentment, que el teòleg alemany ajusticiat pels nazis l’abril de 1945, feia el dia del bateig del seu fillol, a la manera de carta de salutació i regal: “Els valors terrenals permanents… que trobaràs en el teu pare, són la senzillesa i la salut, la vida espiritual recollida, però polifacètica, l’alegria pels béns més modestos de la vida, la comunió natural i espontània amb el poble i el seu treball, la capacitat de fer-s’ho tot sol en els assumptes pràctics de la vida, aixì com la modèstia provinent de la contentació interior. Tots aquests valors seran per a tu, en totes les situacions de la vida, un fonament ferm per a la convivència amb els homes, per una autèntica capacitat productiva i per a la teva felicitat interior”. (“Resistencia y sumisión. Cartas del cautiverio”, publicat a Editorial Sígueme).
Llàstima que el “tío Manolo” no s’hi estigués més anys a Viladecans. Quan els anys 80 tornà a Catalunya, ho féu a Barcelona, a treballar en una administració de finques i a casa d’una altra neboda, per guanyar-se el dret a percebre una pensió de jubilació. La reforma relativa als temps de cotització prèvia, truncaren les seves expectatives i acabà jubilant-se, després de 12 anys, amb una pensió assistencial. Tornat a Rafal, continuà fent classes de repàs a nens que s’endarrerien en els seus estudis, fins entrats els seus 70 anys.
Morí als 77 anys el març del 2005, fent els seus exercicis de gimnàstica consistents en pujar i baixar reculant dos esglaons de l’escala de ca seva, diàriament, durant una hora, a fi de poder continuar sortint de casa fins dues cantonades més enllà, per poder-se trobar amb algú i deixar ben palès que la força de la voluntat implica idea i sentiment.
L’enterrament i funeral d’aquest comunista, el concelebraren tres capellans. Portat a espatlles al cementiri, fou acomiadat cantant, tothom, la Internacional.
Amb el braç dret “podat a monyó”, és a dir: sense, la cama esquerra pràcticament igual (però amb el monyó una mica més gran), i l’altra cama menys de la meitat de la de qualsevol persona normal, patia de naixement la malformació congènita anomenada focomèlia, que en els anys 60 es féu famosa perquè la talidomida donada a les embarassades la provocava. En el seu cas, de quatre extremitats, només tenia de bo el braç dret i mitja cama. Tingué tres germans i dues germanes més, tots ells molt ben plantats; les germanes guapíssimes.
En acabar la guerra, tota la familia va ser expulsada, per “rojos”, de la terra que conreaven i la casa que habitaven de molts anys enrere, perquè el contracte de venda havia estat d’aparaulament sense signar, en ser analfabeta la part compradora. De res no valgueren els testimonis. De resultes: misèria més que crua i, finalment, desarrelament i emigració per poder sobreviure. Així les gastaven la postguerra i el franquisme, i aquest era el tracte que rebien els “desafectos”.
Amb un petit esforç d’imaginació, us podeu fer càrrec de quina pot ser la infantesa, la joventut i la vida d’una persona com el Manolo. De petitó, com menja, com juga, com camina, vull dir… es desplaça, com es renta, com fa amics, com interioritza els altres i a si mateix, com es socialitza… i com es va fent gran…
Per ajudar-vos una mica… us diré que durant la infantesa s’arrossegava i rodolava per terra, a l’adolescència i a la joventut es desplaçava assegut en una cadira de prendre la fresca amb l’espatllera sota l’aixella, a les acaballes de ser jove aconseguí posar-se una pròtesi especial i aprendre a caminar amb ella, bo i sostenint-se amb un bastó, malgrat les ferides que la pròtesi sempre li faria; podent sortir de casa, aprengué el que hi havia tres cantonades més enllà de casa, i també, de passada, va aprendre el que eren les barreres arquitectòniques, cosa que l’animà a aprendre a pujar escales. Anar amb cadira de rodes tan sols ho va fer durant els mesos d’una convalescència quan tenia 74 anys. De madur, va aprendre a conduir cotxe, de primer un 600 i després un “Talbot-Horizon” acondicionats a la seva mitja cama i únic braç.
Conduint ell, jo vaig aprendre el que era la Vega Baja del Segura i el Baix Vinalopó, la verdura a la brasa, l’amanida de capellans, l’arròs amb crosta, l’arròs caldós amb rap i mero, el cocido de pelotas... entre d’altres coses.
Jo vaig conèixer el Tío Manolo, a les primeries de l’any 1983, a La Mata, un poblet mariner poc més avall de Guardamar del Segura. S’estava pelant una taronja amb ganivet quan ens feren les presentacions. Amb això vull dir que menjava tot sol, com també es dutxava i rentava tot sol, s’afaitava tot sol amb navalla, no es menjava les ungles-se sinó que se les tallava, es feia el nus de la corbata tot sol i es feia el llit; com qualsevol altra persona que ho fa, sí, només que amb la particularitat de tenir una sola mà per fer-ho. Evidentment, per segons quines coses depenia totalment dels altres i, en aquest sentit, pare, mare i germans sempre foren encomiables.
Els seus aprenentatges sempre foren autodidactes. No anà gairebé a escola perquè ni podia ni n’hi havia per a ell. El seu viure va ser una lluita contínua per aprendre i no dependre a ser possible de ningú, i aprendre qualsevol cosa per poder-la servir a qualsevol. Volgué ser mestre.
No el deixaren, oficialment, ser mestre; però ell acabà essent mestre. Aconseguida la mobilitat mínima i fet l’ensenyament primari pel seu compte, abans de fer els trenta anys començà el batxillerat, també pel seu compte, amb la intenció de fer Magisteri a l’Escola Normal. En un sol any en va fer tres de cursos, però fent cinquè es va assabentar que mai no el deixarien exercir i ni tant sols entrar a la Universitat, no únicament per estar-ne exclosos els pobres, sinó, també, per raó de la seva invalidesa… en conseqüència, ja no acabà el batxillerat superior. I és que la ideologia del franquisme era, en origen, una mena de maridatge entre el nacionalcatolicisme integrista i aquell nihilisme “nietzschià” capaç de proclamar sense compassió la destrucció dels febles que impedeixen viure. Equivalent a: “No podia ser mestre perquè patia un càstig diví que el feia impresentable als ulls de nens i nenes i, a més a més, no hauria pogut escriure a la pissarra”.
Però fou mestre, perquè no estava disposat a acceptar que a ningú més li succeís el que a la seva família li succeí per ignorància. A Rafal, poble també de la Vega Baja, on havia anat a parar tota la família després de ser foragitats d’El Saladar, dotzenes d’infants passaren per les seves sessions anomenades de repàs i dotzenes d’hortolans, analfabets adults, aprengueren no sols a llegir i escriure, sinó fins i tot a completar els estudis primaris, amb les classes que donava a ca seva. Feu, també i sobretot, de preceptor de nebots i nebodes que, per lliure, s’examinaven exitosament a Múrcia.
L’Ajuntament, per iniciativa popular dels seus ex alumnes, ha donat el seu nom a un carrer. A les plaques hi posa: Manuel Clemente Martinez “El maestro”.
Aquest home també fou de Viladecans. L’any 1959 vingué a viure al carrer Major 55, on hi vivia el seu germà Pepe, per fer de preceptor, com deia, de les seves nebodes, i a estudiar el batxillerat pel seu compte. El meu germà Josep també assistia, juntament amb altres, a classes de repàs. En Manolo, el llatí, el va aprendre, curiosament, de mossèn Joaquim Palomera, vicari de la parròquia de Sant Joan i fundador de l’escoltisme a Viladecans, que anava personalment a ca seva a donar-li les lliçons.
S’estigué a Viladecans sis anys. Millor dit, sis anys, menys sis mesos i un dia que els passà a la presó Model de Barcelona.
Perquè aquest senyor que, recordeu-ho, només tenia un braç i mitja cama fou condemnat, juntament amb el seu germà Pepe, en Consell de Guerra Sumaríssim (43-IV-61) per delicte de Rebel·lió Militar, en estar provat –tradueixo de la sentència– que “a la seva habitació hi tenia dues octavetes i un altre escrit de distribució clandestina”, trobats en un registre de la policia governativa i “coneixia i havia sovintejat la companyia d’alguns dels altres processats”.
En aquest sumari, els condemnats de Viladecans varen ser set. Juntament amb els germans Clemente, ho foren també Antonio Garrido, Manuel Linares, Silvestre Báez, Andrés Barroso i Joan Masgrau, el que l’any 1979 va ser alcalde del primer ajuntament democràtic del postfranquisme. D’altres llocs en varen ser quatre: Felipe Cruz, José Ramos, José Vela i Adrián Real.
No us caldrà, crec jo, fer cap esforç d’imaginació per veure aquest perillós delinqüent, enemic del poble, tancat a la garjola durant sis mesos, a la IV Galeria de la presó del carrer Entença de Barcelona: com es movia! com fruïa entre tants! com seguia la fila! com gaudia tenint tothom pendent d’ell! quin plaer per als germans Clemente, juntets! Perquè, tot sigui dit, és de saber que el sistema els va permetre saltar-se una rígida norma interna que impedia a dos parents estar a la mateixa cel·la, i van col·locar plegats en Pepe i en Manolo, malgrat que és de sospitar que ho degueren fer per no haver-se d’ocupar d’aquell disbarat de situació i d’aquell home que només tenia una mà. Quin goig per la mare, l’esposa i els fills d’en Pepe el poder anar a celebrar, a Barcelona, la diada de la Mercè... entre barrots!
El molt desagraït d’en Manolo, però, que abans d’entrar a aquell esplèndid trull, no era comunista, malgrat que s’havia manifestat més d’un cop, a les tertúlies de Cal Sastre, a favor de Fidel Castro i de les mogudes de la Revolució Cubana de l’any anterior, quan tornà a casa se’n va fer, de comunista, i el seu germà Pepe també. Vista l’experiència de les octavetes, Radio España Independiente, estación “Pirenaica”, i el seu locutor en Jordi Solé Tura, es convertiren en la principal font d’informació i formació, tant d’ells com de tants d’altres, comunistes o no, que isolats políticament al llarg dels anys 60, somiavan la revolució. La tele, amb la seva cultura de l’espectacle, i les interferències radiofòniques, feren entrar en crisi, tant a la Pirenaica com a la revolució.
S’hi estigué tres anys més a Viladecans. D’aquells anys recordava, agraïdament, mossèn Joaquim Palomera que ja abans de ser empresonat li havia donat classes de llatí, recordava agraïdament i joiosament també, a en Jaume Puig, “el Gravador”, de la cantonada del carrer Sant Josep, que havia estat trotskista del POUM a la guerra i resistent a l’ocupació alemanya de França durant la II Guerra Mundial, i es guanyava la vida al seu taller fent, entre altres, totes les medalles de la Mare de Déu de Montserrat que aquells anys es venien a l’abadia i fora d’ella. Recordava, deia, com el “Gravador” veient-lo arribar sovint a les tardes, a poc a poquet amb el seu bastó a la cantonada dels carrers Major i Sant Josep, sortia cridant a ple pulmó: “Vámonos Manolo, vámonos a tomar el fresco, que estoy harto de tanta Virgen i tanto aire viciado” i amb el seu biscúter descapotable se l’enduia a fer un volt a les platges de Castelldefels o el Garraf. I allà me’ls tens, en Jaume el trotskista i Manolo l’estalinista, oxigenant-se i fent petar la xerrada, lliurement i amistosament, fins que el capvespre els feia tornar.
L’any 65 tornava al seu altre poble, a Rafal, a continuar ensenyant a la “seva” escola, a malguanyar-se la vida i continuar fent classes a analfabets adults, de repàs a menuts, a donar a conèixer, explicar i llegir, a qui era capaç d’escoltar, qui eren Azorin, el seu veí del Vinalopó, el seu venerat Quevedo i el seu enamorat Machado; a ensenyar que la llibertat és el domini del voler; que és responsabilitat i deure; que també és esforç i lluita per sortir de la ignorància, com la d’aquell “no saber” del seu avi que acabà foragitant la família de la finca d’El Saladar i d’aquella a la que la revolució cubana li clavà una estacada amb la campanya d’alfabetització del gener de l’any 1961, i que ell, de manera massa entusiasta, havia defensat a les tertúlies de Cal Sastre de Viladecans.
Me’l vaig estimar molt aquest home, perquè a més a més de ser l’oncle preceptor de la meva companya i esposa Alejandra, el tracte amb ell i les seves xerrades, em varen anar infonent i reforçant tot un seguit de valors que quedan reflectits perfectament en una de les reflexions de Dietrich Bonhoeffer, que he llegit recentment, que el teòleg alemany ajusticiat pels nazis l’abril de 1945, feia el dia del bateig del seu fillol, a la manera de carta de salutació i regal: “Els valors terrenals permanents… que trobaràs en el teu pare, són la senzillesa i la salut, la vida espiritual recollida, però polifacètica, l’alegria pels béns més modestos de la vida, la comunió natural i espontània amb el poble i el seu treball, la capacitat de fer-s’ho tot sol en els assumptes pràctics de la vida, aixì com la modèstia provinent de la contentació interior. Tots aquests valors seran per a tu, en totes les situacions de la vida, un fonament ferm per a la convivència amb els homes, per una autèntica capacitat productiva i per a la teva felicitat interior”. (“Resistencia y sumisión. Cartas del cautiverio”, publicat a Editorial Sígueme).
Llàstima que el “tío Manolo” no s’hi estigués més anys a Viladecans. Quan els anys 80 tornà a Catalunya, ho féu a Barcelona, a treballar en una administració de finques i a casa d’una altra neboda, per guanyar-se el dret a percebre una pensió de jubilació. La reforma relativa als temps de cotització prèvia, truncaren les seves expectatives i acabà jubilant-se, després de 12 anys, amb una pensió assistencial. Tornat a Rafal, continuà fent classes de repàs a nens que s’endarrerien en els seus estudis, fins entrats els seus 70 anys.
Morí als 77 anys el març del 2005, fent els seus exercicis de gimnàstica consistents en pujar i baixar reculant dos esglaons de l’escala de ca seva, diàriament, durant una hora, a fi de poder continuar sortint de casa fins dues cantonades més enllà, per poder-se trobar amb algú i deixar ben palès que la força de la voluntat implica idea i sentiment.
L’enterrament i funeral d’aquest comunista, el concelebraren tres capellans. Portat a espatlles al cementiri, fou acomiadat cantant, tothom, la Internacional.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada