Aplec vol dir aplegar gent, però aquest 4 de setembre falten deu minuts per les nou, hora de sortida dels caminants cap a l’ermita de Sant Ramon, i sobren dits de les mans per comptar els aplegats a la font dels voluntaris olímpics. Les coses milloren conforme passen els minuts i arriben homes i dones, nens i nenes, amb bastons i sense, amb motxilles o sense. Seixanta persones, un grup gens espectacular però suficient per començar.
Fas quatre passes i la ciutat ha desaparegut. És allà, les torres d’alta tensió ens ho recorden, però al teu voltant és un altre univers, d’herbes, d’arbustos, d’arbres. La mà de l’home és present en alguna lletja tanca feta amb filferro i trossos de plàstic, però està en minoria. La imatge de l’ermita està sempre present, desapareix, però reapareix després d’un revolt. Quan de lluny veiem l’ermita de Sant Ramon sabem, sense perill d’equivocar-nos, que som a prop de casa. Quan camines amb les cames i el cos desentrenat i mires cap amunt, trobes que el modest cim està molt lluny i massa alt. Caminar en grup, compartir l’esforç de donar un pas rere l’altre, cansar-se en companyia, genera una transparent complicitat. Pujar la muntanya de Sant Ramon sempre és una suma de sensacions dels sentits, la calor, l’ofec de les pujades, les olors dels arbres, els sorolls del bosc, els ocres del camí, tots els colors del verd. Mirem molt. A la muntanya no mirem com a la ciutat, perquè mirem de lluny. Prenem perspectiva. Ens saludem quan ens creuem pel camí.
El matí està d’un nuvolós dubtós, de quan les bruixes es pentinen i plou i fa sol. Cau una pluja suau i breu, gairebé de mentida, que s’agraeix molt i mulla poc. Cau una pluja fina, però en el cel de Sant Climent ha sortit l’arc de Sant Martí. Tot i així fa calor. De tant en tant, després d’un revolt apareix una brisa fresca que alleuja. L’ermita sembla acostar-se i allunyar-se. El grup s’estira, i gairebé es trenca com una Europa a dues velocitats. Hi ha els caminants experimentats, jo aquest matí ja he pujat i baixat una vegada, i els desertors del sofà i del comandament a distància, falta molt per fer la parada? La parada d’avituallament serveix per beure aigua, ajuntar-nos i veure’ns les cares més o menys congestionades per la falta de costum.
El camí s’empina, però l’ermita sembla més a prop. El Joan Ramon, tècnic mediambiental, explica con n’és de difícil replantar. Tenim un clima dur, amb poca aigua. Si plantes arbres crescudets, has de regar-los periòdicament perquè sobrevisquin. I tot i així pateixen mortaldat adolescent. Ens ensenya el sistema experimental per regenerar la zona cremada fa dos anys, uns contenidors que recullen per a les plantes l’aigua de pluja i de la rosada en una inèdita aliança entre plàstic i natura. Planten junts arbusts i arbres. Els arbusts creixen més ràpid, donen ombra i protecció als arbres, més lents, encara que acabin pujant molt més alt.
Quan arribem a dalt, l’església i el bar estan de gom a gom i l’esplanada plena de gent. El mirador és una finestra oberta a la plana. Amb el mar blau als peus, Viladecans sembla petit, i Barcelona sencera es desplega com una maqueta. Trobem gent de les tres vessants de la muntanya que ens uneix, Sant Climent, Sant Boi i Viladecans. Hi ha ambient festiu, amb jocs, sardanes i els gegants de Sant Boi. Allà és una tradició dels primers diumenges de setembre, enguany és el 75 aplec. Aquí és el primer, malgrat que sempre hi ha hagut gent de Viladecans que ha fet aquests deures per lliure. Això mereix repetir-se, ens diem els uns als altres. Seria bonic que aquest primer diumenge de setembre del 2011 fos el començament d’una tradició incomprensiblement ajornada.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada