Tots, totes, som Viladecans

En els primers anys de la democràcia va fer fortuna una expressió de Jordi Pujol: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una expressió que va obrar com a factor de cohesió tallant d’arrel qualsevol pretensió de deslegitimació de la immigració que havia arribat a Catalunya provinent d’altres punts de la península. Al costat d’aquesta formulació convivia bé la consciència de classe obrera, que reivindicava, a través dels partits d’esquerra i dels sindicats, unes condicions dignes de treball per a tothom. Sensació d’unitat, de potència i d’esperança en un moment d’un cert optimisme social malgrat les fortes crisis econòmiques que deixaven tanta gent a l’atur i malgrat la progressiva fragmentació del món laboral.

Avui vivim un moment de desencís, de crisi econòmica, d’escepticisme i, per què no dir-ho, d’un gran individualisme, un cert egoisme social. I moltes coses han canviat: el món del treball, el consum, les noves tecnologies... L’accés dels joves a una feina digna és gairebé una utopia. I avui els immigrants a Catalunya arriben de força més lluny, amb la qual cosa s’aguditza la sensació de distància cultural i els nouvinguts no tenen els mateixos drets de ciutadania que els catalans. La duresa de la crisi, la por a la diferència i a veure rebaixat el nivell de vida, i l’oblit de què significa una democràcia porta alguns a utilitzar els immigrants com a caps de turc, significant-los com la causa de tots els mals. De vegades directament, de forma barroera, clarament xenòfoba, de vegades amb sobtilesa, com quan s’escampen rumors sobre la immigració que resulten difícils d’eradicar justament perquè són això, rumors, que no van acompanyats de fets reals contrastables.

Doncs bé. Són viladecanenques totes aquelles persones que viuen i treballen a casa nostra. Només si aquest és el nostre horitzó aconseguirem una societat madura, solidària, confiada, on hi hagi futur i esperança per a tots. Aquest és l’únic camí per tallar el racisme i per prevenir la violència.