Democràcia i pedigrí

Em va agradar molt l’article sobre la consulta que es va publicar al darrer número del Punt de Trobada. No pas perquè sigui del meu marit (que ho és), sinó perquè comparteixo el fons de la qüestió.

Jo estic pel dret a decidir, però m’agradaria que la consulta estigués molt més consensuada, que les preguntes s’entenguessin i que la meva opció, que seria de reforma de la Constitució, hi quedés clarament recollida. És que a la pregunta sobre si vull que Catalunya sigui un estat independent, la meva resposta és no, però això no significa que m’arrengleri en la defensa de l’actual Constitució en el mateix sentit que el PP. Al contrari, jo vull una Constitució socialment més justa i que tingui present els canvis produïts des del 1978 en la nostra forma de vida, i l’experiència viscuda en el desenvolupament i aplicació de la Constitució. En un debat menys ideologitzat i partidista, fóra bo veure quines coses han servit i quines coses cal modificar, tal i com, em sembla, és raonable de fer en qualsevol àmbit de la vida. En aquest context, francament, les qüestions nacionalistes mai no m’han interessat. Per això em costa definir-me com a federalista, perquè l’articulació dels territoris em sembla una qüestió important, però no la definitiva.

Però avui escric per una altra qüestió. Els articles del Punt de Trobada es publiquen al blog de la revista i allà es poden comentar. Com que l’article d’en Josep resulta polèmic, ha merescut dos comentaris. Un dels quals, anònim, diu així: A mi només m’agradaria saber on eren tots aquests republicans federalistes quan es van empassar una monarquia i una constitució tutelada per el franquisme. Us van donar alguna altra opció? Què han fet durant els darrers 38 anys per canviar-ho? Tot això que es reclama ara per què no es va reclamar llavors?...el mes curiós de tot es en nom de la democràcia dir que una consulta no es demòcrata..ai las!!!!. Bé, compreu-vos una gorra, que molta estona cara al sol pot fer mal.

El to burleta i agressiu, des de l’anonimat, forma part d’aquesta nova cultura d’internet, però crec que transmet algunes valoracions que avui circulen: 

• La transició és “una monarquia i una constitució tutelada pel franquisme”. 
• No s’ha fet res per canviar-la en els darrers anys.
• La consulta és democràtica de per si mateixa.
• I, implícitament, la responsabilitat de tot plegat és només dels federalistes.
• No ser independentista és el mateix que cantar el “Cara al sol”.

Servidora no va poder votar sobre la Constitució (hagués votat “no” perquè aspirava a molt més en matèria social) perquè els menors de 21 anys no podíem votar. Jo d’aquells temps recordo allò de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, que em sembla que era un crit majoritari, per més que ara ens venguin que tothom volia la independència. D’altra banda, tampoc no recordo que certes coses s’aconseguissin gràcies només a Suárez i al rei, sinó justament a la contra d’ells. El meu record de la transició era la lluita i la voluntat de moltíssima gent que no ha passat a la història amb noms i cognoms, però que la va fer possible. 

La meva preocupació en els anys següents ha estat no tan canviar-la sinó que s’acomplís. Ho he intentat –no sempre amb encert ni amb èxit– des de llocs avui poc prestigiats. Reconec que tinc un currículum de pena: molts anys fent sindicalisme, alguns –molt pocs– fent política, i molts des d’associacionismes diversos. Sempre intentant  defensar la cultura catalana per la via de fer-la viure en el meu entorn. Durant tot aquest temps he après que no és fàcil aconseguir que s’acompleixi la llei, i que la manera com es fa no és un tema menor ni fàcil. I que la raó sola no canvia les coses: cal crear opinió, sumar i crear consens. També he après que molta gent s’ha inhibit i es continua inhibint dels deures democràtics. La democràcia és participació activa i sentit del bé comú des de la diversitat i això mai no és aplaudit pel poder ni reconegut pels mitjans de comunicació. I, crec jo, ningú no en té l’exclusiva. Hi ha molta gent sobiranista entregada, lliure, demòcrata de tota la vida, sensible a les qüestions socials. És un patrimoni comú que ens fa millors a tots. Confio que això mateix ens serà reconegut als que no pensem igual, inclosa la nostra sensibilitat per la llengua i la cultura catalanes.

La realitat és complexa i plena de matisos, i el populisme és una mirada plana en blanc i negre. Dir que la consulta està mal plantejada és una opinió que, en democràcia, s’ha de poder plantejar. Això sí, fent-se’n responsable, o sigui signant amb nom i cognoms. Que això pugui ser així també és democràcia.

Mercè Solé