diumenge, 15 de juny del 2025

Martinet dels esculls (Egretta gularis)

Espai Natural Remolar-Filipines, 20 de maig de 2025.
Primera citació al Delta del Llobregat per M. Méndez

Aquesta espècie presenta dos patrons de coloració (gris pissarra fosc i blanca). Els adults tenen el plomatge de color pissarra intens, excepte per la zona de la gola, que és blanca. En la seva forma blanca es distingeix amb dificultat del Martinet blanc (Punt de Trobada 165). Es distribueix per Àfrica i sud d'Àsia. S'alimenta sobretot de peixos, crustacis i mol·luscs. Fotografia feta a Madagascar.

Eio Ramon

Guanyem un estiu lector a la Biblioteca de Viladecans


Les activitats infantils i familiars són les protagonistes de la programació del mes de juny de la Biblioteca de Viladecans. Els projectes El calaix de l’artista, Guanyem un estiu lector i un taller d’iniciació a l’enquadernació japonesa La llibreta síndria,  aproparan als infants la passió per la lectura, l’art i les manualitats. 

La proposta Guanyem un estiu lector, que es presentarà el dimarts dia 17 a les 18 hores, pretén incentivar la lectura en temps de vacances per a infants de 3r a 5è de primària i les seves famílies. El dia de la presentació s’entregarà un kit lector que inclou un carnet per als participants i consells per a les famílies perquè facilitin la lectura dels seus fills i filles durant els mesos d’estiu. El carnet, que és l’eix central del projecte, proposa omplir una pàgina i superar una missió després de cadascuna de les tres lectures proposades per cada mes de vacances. A més, recull activitats per fer en família, audiotextos, entre altres suggeriments estiuencs. 

El mateix dia de la presentació del programa, els infants treballaran a la Biblioteca les dues primeres pàgines del Carnet Lector acompanyats pel personal de la Sala Infantil. Un cop entès el funcionament del Carnet, s’iniciarà la primera activitat perquè famílies i infants puguin continuar amb la proposta durant tot l’estiu. Tornant de vacances, els infants presentaran a la Biblioteca el Carnet Lector emplenat i se’ls farà entrega d’un punt de llibre i un adhesiu de la campanya per la seva implicació amb el projecte de lectura.

El calaix de l’artista és una altra de les propostes per al mes de juny, en aquest cas, adreçat a infants d’entre 4 i 9 anys. El taller, desenvolupat per personal de la Sala Infantil de la Biblioteca, té com a objectiu donar a conèixer diferents tècniques d’il·lustració, estils i universos creatius de 12 artistes catalans contemporanis i convidar els infants a desenvolupar la seva vessant creativa i artística. Per posar en marxa aquesta proposta, a la sala hi haurà un escriptori amb dotze calaixos amb alguns dels objectes dels  artistes que es treballaran al taller. Ignasi Blanch, Xavier Salomó, Cristina Losantos o Mar Cerdà són alguns dels artistes que podran conèixer els participants. Un cop revisades les tècniques dels i les il·lustradores, els infants hauran de crear la seva pròpia capsa d’artista amb una creació que posi en pràctica alguna de les tècniques apreses durant la primera part del taller. L’activitat es farà el dimecres 11 de juny a les 18 hores.

                                     

Finalment, el dijous 19 de juny hi haurà un taller d’iniciació a l’enquadernació japonesa, adreçat a infants de 7 a 9 anys acompanyats per un adult o majors de deu anys. Cada participant crearà i enquadernarà una llibreta síndria d’estiu. La Marta Soley, de la Dolça Llibreta, serà l’encarregada d’impartir el taller a partir de les 17.30 hores. 

Per a aquestes tres activitats cal inscripció prèvia que es pot fer presencialment, per telèfon al 937 077 294, o bé per correu electrònic (bviladecans@diba.cat).

Escalera interior

Almudena Grandes

Barcelona: Tusquets editores, 2025

Escalera interior recull les petites realitats que amaguen les grans històries. Històries que, durant anys, Almudena Grandes va imaginar i va regalar als seus lectors en El País Setmanal, on, cada quinze dies, a vegades com a narracions, altres com a escenes, i altres més com a cròniques, aixecava personatges, vides que mereixien ser contades. Com la seva, perquè en aquests articles Almudena Grandes també es convertia en amfitriona i ens convidava a entrar a la seva cuina, a la seva casa, en el seu món, que feia olor al salnitre de Cadis, a la bullícia de Madrid. D’aquesta manera, aquestes històries, que són relats, també ens ajuden a conèixer millor a la dona darrere de l’escriptora, aquesta que sempre va saber veure’ns, narrar-nos, entendre les misèries i les grandeses humanes que oculta cadascun d’aquests rostres amb els quals ens creuem pel carrer. Reunits i ordenats per Elisa Ferrer, les narracions d’aquest llibre mostren una vegada més la capacitat d’evocació d’una de les autores més recordades i estimades de la literatura recent.

Sobrevivir al diseño: contexto, memoria y tiempo

Marta Cerdà

Barcelona: Editorial Anagrama, 2025

¿En què consisteix el treball del dissenyador en l’època de l’adveniment de la Intel·ligència Artificial i de l’accés generalitzat a eines cada vegada més sofisticades per a tractar textos i imatges? Marta Cerdà reflexiona, amb exemples d’una gran plasticitat i idees sempre il·luminadores, sobre les claus de la seva disciplina. L’obra està escrita amb esperit lúdic, però també amb la voluntat de mostrar per què el disseny és encara fonamental per a la vida en comunitat. Un llibre que reivindica el vessant artesanal dels oficis creatius, associada a un temps lent cada vegada més escàs. L’autora (Barcelona, 1980) és dissenyadora gràfica i treballa en projectes que van de la direcció d’art a la il·lustració i la tipografia.

Los Magos

Blexbolex

Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2023

Hi havia una vegada, una casa que semblava haver-se quedat adormida fins al dia en què alguna cosa va començar a bullir i protestar en el seu interior. Així es van despertar i van sortir de l’amagatall els tres mags, brandant els seus poders a la recerca d’un camí propi. Tot i que el viatge es convertirà en una fugida quan la temible Caçadora i el seu adlàter el Triturador comencin a perseguir-los. Hi havia una vegada una vertiginosa novel·la centrada en els personatges i les seves metamorfosis, en la qual cada gir revela un món insospitat de luxosos jardins i muntanyes imponents, ciutats futuristes i poblets laberíntics. Blexbolex, reconegut artista francès que ja va captivar al públic amb Romance (2013), Vacaciones (2018) i Señor Gato (2019), s’inspira en els videojocs, el manga, la ciència-ficció i els contes de fades per crear una singular novel·la il·lustrada que obre davant els lectors un univers ple de preguntes i girs inesperats, una novel·la d’aventures màgiques, on l’anhel de llibertat mou als personatges. Adreçat a infants d’entre 11 i 13 anys.

Un autobús directe a la UAB: una proposta de sentit comú

Cada dia, segons dades de la Generalitat de Catalunya, uns 100 estudiants de Viladecans es desplacen fins a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Si hi afegim les persones que hi treballen, parlem de més d’un centenar de veïns i veïnes que han de passar més de quatre hores diàries en transport públic només per arribar al seu centre d’estudis o de feina. Quatre hores cada dia. Això són 1.040 hores l’any. Multipliqueu-ho pels quatre anys que dura un grau universitari... i us sortiran més de 4.000 hores perdudes només en desplaçaments. Això no només és una pèrdua de temps absurda, sinó una injustícia. Sovint, els estudiants que fan aquest trajecte no tenen altra opció de transport que combinar tren, metro i ferrocarrils per arribar a la UAB. El cost emocional i físic que això suposa és alt, i no podem continuar mirant cap a una altra banda.

Des d’Esquerra Republicana i el Jovent Republicà de Viladecans hem posat sobre la taula una proposta tan senzilla com necessària: un autobús directe que connecti Viladecans, Gavà i Castelldefels amb la UAB. La vam portar al Ple municipal de Viladecans el setembre del 2023 i tots els grups hi van votar a favor. La mateixa proposta ha estat aprovada també a Gavà i Castelldefels, i fins i tot al Parlament de Catalunya, el desembre del 2024, amb el suport de tots els grups... menys l’abstenció del PSC. Tenim, doncs, una proposta viable, amb consens polític i amb una necessitat social clara. Què falta? Voluntat d’executar-la.

Aquesta és una reivindicació justa, de sentit comú, i que compta amb un suport molt ampli. Però la manca de resposta efectiva per part del PSC —tant a Viladecans com a l’Àrea Metropolitana i a la Generalitat— només fa créixer el descontentament del jovent envers la política. No podem continuar obviant les necessitats d’una generació que ja arrossega dificultats en àmbits com l’habitatge, la feina o l’accés a l’educació.

Cal tenir present que aquesta reivindicació no només beneficia les persones que actualment estudien o treballen a la UAB, sinó també totes aquelles que voldrien fer-ho i que, davant l’enorme temps que suposen els desplaçaments, acaben renunciant-hi. Per totes vosaltres, també seguirem defensant on faci falta, aquest bus.

Al març del 2025, veient la inacció d’aquells que han de posar en marxa el bus, des d’ERC Viladecans vam decidir passar a l’acció i vam llogar un autocar per fer la prova. Hi havia alguns elements, incontrolables, que ens feien patir, com la pluja o el trànsit. Però fins i tot, en hora punta que vam sortir, i plovent, la iniciativa va ser tot un èxit. En 45 minuts ens vam plantar a la UAB. De dues hores en transport públic, vam passar a menys d’una hora en bus directe. L’eficiència és indiscutible. Aquest temps estalviat és temps guanyat per poder estudiar, descansar, treballar o senzillament viure. A banda de guanyar en comoditat, reduint els transbordaments i l’estrès que comporten. I això és el que hem de posar al centre de la política: millorar la vida de la gent amb accions concretes.

Aquest autobús és un petit canvi amb un gran impacte per centenars de persones. Una millora real, tangible, que demostra que la política serveix quan hi ha voluntat.

Per acabar, vull fer un reconeixement a tots els estudiants que us esteu mobilitzant, des de col·lectius organitzats o de manera individual, per reclamar aquest servei. La vostra pressió és clau per fer que aquesta proposta es converteixi en una prioritat dels governs. Esteu defensant una reivindicació legítima, necessària i plenament justa.

Nosaltres seguirem lluitant. Continuarem insistint, exigint i treballant perquè aquest bus directe Viladecans-Gavà-Castelldefels–UAB sigui una realitat. 

Joan Bausà

Ouch! M’he punxat!

Hi ha gent a qui li ve de gust col·leccionar coses: a alguns els agrada acaparar monedes de diferents països; altres volen xapes d’ampolles de begudes o simplement segells de correus; els més frikis van darrere dels videojocs antics o peces molt limitades quan van sortir al mercat... Tu simplement vas pel desert col·leccionant flors de cactus de diferents colors, amb el risc elevat de punxar-te bastant sovint.

Podem catalogar Ouch! com un push your luck (temptejar la sort) al qual hi poden jugar de 2 a 5 jugadors. Les partides tenen una duració mitjana de 10 minuts i l’edat mínima recomanada per jugar-hi és de 5 anys.

Abans de començar a jugar has de saber que el revers de les cartes mostren un cactus tal qual amb una, dues o tres flors de color blanc, lila, vermell o blau. Cada carta conté un únic color de flor. Suposadament (dic suposadament perquè no sempre és veritat), la quantitat de flors que té una carta al seu revers és la quantitat d’elles que hi ha al seu anvers. A més, com més flors tingui una carta al seu revers, i torno a dir suposadament, més difícil és aconseguir-la.

Per preparar una partida només has de fer una única baralla de cara avall amb totes les cartes (el que s’ha de veure són els seu reversos). Després, roba 6 cartes d’aquesta baralla i posa-les com vulguis al centre de l’àrea de joc, a l’abast de tothom. Deixa-les de cara avall.

En el teu torn només has d’agafar una de les 6 cartes del centre de l’àrea de joc per un dels seus costats: esquerra, dreta, part superior o part inferior. A continuació, has de donar la volta a la carta i comprovar si t’has punxat: si el costat per on l’has agafat té punxes, perds la carta, posant-la al descart; si no en té, te la quedes.

Algunes cartes tenen una serp o una guineu voladora. Si aconsegueixes una carta amb una serp i el següent jugador en sentit horari es punxa durant el seu torn agafant una carta, aquesta te la dona en comptes de descartar-la (la guanyes gratuïtament). Si aconsegueixes una carta amb una guineu voladora, tens dret si vols a fer un torn extra immediatament, però si intentant guanyar la segona carta la pífies, hauràs de descartar aquesta i la guanyada just abans (perds tot el torn, vaja). Sigui com sigui, en acabar el teu torn reposa el centre de l’àrea de joc perquè hi torni a haver 6 cartes

Les flors vermelles són suculentes. Veuràs després per què. Has tenir present que si vols agafar una carta amb flors d’aquest color i la pífies, no l’aconseguiràs, però és que a més hauràs de descartar també una de les que tinguis al teu davant, de les que has guanyat anteriorment.

Dit això, la partida finalitza quan algú arriba a tenir 8 cartes al davant o bé s’esgota la baralla de cartes. Guanya qui hagi aconseguit més punts.

Cada flor que hi hagi a l’anvers de cadascuna de les cartes que hagis aconseguit et dona un punt.

Qui tingui més flors vermelles obté 5 punts extres. En cas d’empat, els empatats guanyen tots aquesta quantitat de punts.

Per cada conjunt de 4 flors diferents que tinguis (una blava, una vermella, una blanca i una lila), reps 4 punts més.

Tot i que Ouch! és un joc recomanat per a usuaris amb una edat mínima de 5 anys, poden adaptar-se certes regles en cas de necessitat. Per exemple, es pot anul·lar la majoria amb les flors vermelles i no fer cas de les només de la serp i la guineu voladora. De totes maneres, no és un joc que li costi a cap nen de cinc anys... Al final és agafar cartes temptejant a la sort i les regles més “complicades” poden ser controlades per qualsevol adult.

Cristian Becerra

Visita del passat

Apareixes en mànigues de camisa i texans, quan mai vas fer servir aquesta combinació. Tu eres de vestits: corbata, armilla, jaqueta i pantalons a joc. Tot un pinzell. La teva joventut, que no vaig conèixer, és present a la teva cara, el teu cos, les teves maneres. Tu eres un dels meus grans quan et vaig viure de nena.

Recordo la teva lletra en una dedicatòria del meu llibre de la primera comunió. Picuda, elegant, com volent arribar al cel, mostra la teva personalitat estimada, mai oblidada. Ja pentino cabells blancs, però la sensació de llegir-te perdura en el temps. En aquell de llavors i en aquest. Sento la teva veu alta i clara i sé que això no és possible. La sento, encertada com sempre, dolça com antany.

Saps que passo una època crucial i em preguntes com estic. Em deixo emportar. És tanta l’alegria de tornar a veure’t i escoltar-te, encara que no semblis exactament el mateix, que no m’interessa res més que la teva presència. No busco els motius ni les probabilitats de tenir al·lucinacions. La meva comunió es va celebrar fa molts anys, al juny, i tu no hi eres per un motiu trist que t’impedia assistir-hi. Eres el meu padrí i jo, la teva neboda favorita. Ja no hi ets fa temps, encara que sí que segueixes en mi. El teu àngel ros, com em deies, t’escolta. Des del llibre de comunió, des de molt endins i des de les estrelles.

Ets una aparició impossible, ho sé. Però has vingut, travessant mars de passat. Que un dia morissis no importa. Avui has tornat. Ets aquí. Amb mi.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Acomiadar sense més

237 llocs de treball al Baix Llobregat, 154 a l’Alt Penedès. Aquest és el cost de les operacions comercials de dues empreses: RDM, de Castellbisbal, i Freixenet Henkell, a Sant Sadurní d’Anoia. Tenen en comú que són dues empreses d’origen local que han esdevingut multinacionals. I tenen en comú també que l’afany d’obtenir beneficis econòmics passa pel damunt del seu arrelament territorial, de l’interès per la qualitat de la seva feina, i, òbviament, de la seva sensibilitat social. En el cas de Freixenet Henkell, el pretext ha estat la sequera, però els seus treballadors denunciaven que l’empresa va substituint a poc a poc un cava amb denominació d’origen per un vi escumós de menys qualitat elaborat amb raïms d’altres procedències i menys temps d’elaboració. Al darrere del cas de RDM Barcelona Cartonboard, s’hi ha colat ni més ni menys que l’especulació urbanística. Ens ho descriu molt bé Pedro Aguilera, president del Comitè d’Empresa en el següent article. 

Nuestra empresa fue fundada en 1967 y nos dedicamos a la fabricación de un cartoncillo llamado litográfico, que se caracteriza por ser el material que normalmente recubre productos alimentarios y farmacéuticos. Nuestros principales clientes son empresas gráficas del sur de Europa, incluyendo España, Portugal, Francia y el sur de África. En España, nuestros productos se utilizan principalmente en packs de yogures, cajas de cereales, productos congelados, así como en envases para productos de farmacia y parafarmacia. Entre nuestras marcas más relevantes están Kellogg’s, Danone y McDonald’s.

No somos una fábrica convencional; nos denominamos factoría porque desde el inicio del proceso hasta el envío a las gráficas, todo se realiza en nuestro centro de trabajo. Actualmente, dependemos de esta planta 237 familias, y si contamos los empleos indirectos, estimamos que somos alrededor de 450 familias en total.

Somos reconocidos como una empresa pionera en el reciclaje de cartón, con una capacidad de producción de hasta 34 toneladas por hora. Operamos las 24 horas del día, los 365 días del año, no solo produciendo sino también recogiendo el cartón que depositan los ciudadanos en los contenedores azules, además de la recogida en las industrias de la zona. El 80% de la materia prima que utilizamos para reciclar proviene del reciclaje, lo que refuerza nuestro compromiso con la sostenibilidad.

Lamentablemente, denunciamos que el departamento de medio ambiente no está brindando todo el apoyo necesario para evitar el cierre de nuestra planta. Según nuestros cálculos, basados en datos de la AMB del 2023, y considerando el auge del comercio electrónico en los últimos años, cada habitante del área metropolitana genera hasta 34 kg de residuos de papel y cartón al año. Esto equivale aproximadamente a 110.000-115.000 toneladas anuales que dejarían de reciclarse y serían enviadas a vertederos o trasladadas a Zaragoza, ya que el centro de reciclaje del Prat está desbordado. Esto implicaría unos 35 camiones diarios en la autovía A2 en dirección a Zaragoza, con la consiguiente huella de carbono y colapso de la vía.

El posible cierre de nuestra planta responde, en nuestra opinión, a una maniobra de especulación. Los terrenos en los que estamos ubicados tienen un valor muy alto, entre 500 y 850 euros por metro cuadrado, y el espacio de 125.000 m², con excelente comunicación y condiciones ideales para un centro logístico, sería muy codiciado. Además, somos la única parcela con una conexión eléctrica superior a 60 Megavatios y acceso a agua de pozos (freática), lo que también la hace atractivas para la instalación de un centro de datos Esto complica aún más la reindustrialización en un sector manufacturero, ya que estas actividades requieren menos mano de obra.

Por último, cabe destacar que la operación inmobiliaria realizada por el fondo de inversión Apollo y el grupo RDM, quienes compraron esta planta en 2019 por 46 millones de euros, ha disparado su valor a más de 180 millones de euros. Todo esto menosprecia el proyecto de vida de las 237 familias que dependen de esta planta.

Gracias por vuestra atención y apoyo en estos momentos tan delicados. Quedo a vuestra disposición para cualquier duda o aclaración.

Pedro Aguilera

Del porta a porta, als contenidors intel·ligents: ¿Per què un nou model de recollida de residus?

 

Poder dipositar els recursos domèstics (mal anomenats residus, com dèiem en la primera part d’aquest article, publicada el mes d’abril) a qualsevol moment del dia de la setmana, a qualsevol hora, és sense cap mena de dubte un molt bon sistema, que ajuda als veïns i veïnes de Viladecans a poder organitzar-se en el dia a dia. Però si mirem més enllà, veiem que aquesta manera de dipositar els residus no facilita que assolim uns resultats satisfactoris de la separació dels residus (recursos) en origen. Malgrat les nombroses campanyes de foment del reciclatge, a tots els nivells de l’administració (AMB, Generalitat, estatals, municipals) a Viladecans no avancem en la pujada de la recollida selectiva. Hi ha alguna cosa que no fem bé, i ens hem acomodat en la idea que reciclar en origen no és tan important. Quan sí que ho és. 
Estem estancats, de fa ja molts anys, en un 34% de reciclatge en origen. Podríem dir que, aproximadament, només 3 de cada 10 llars reciclem, i al voltant de 7 no ho fan. Això fa que ocupem els darrers llocs en la taxa de reciclatge de l’AMB, i que estiguem lluny d’assolir els objectius que ens indiquen les administracions supralocals. Penso que qui té la competència política en la matèria no pot mirar cap a una altra banda, i plantejar noves maneres de recollir els residus que fomentin el reciclatge en origen. Els experts ens diuen que amb contenidors, difícilment s’assoleixen recollides selectives en origen superiors al 40-45%. A molt estirar hi ha municipis que han arribat just al 50% amb aquest sistema de recollida, amb contenidors oberts 24/7. Els experts, i les experiències d’altres municipis, reporten que la recollida porta a porta en alguns barris residencials, com Alba-rosa, Mas Ratés o la zona de cases de Can Guardiola, la recollida sense contenidors, passant cada nit per les portes de les cases, fomenta de forma exponencial la recollida selectiva. Els veïns i veïnes deixen la fracció que toca aquell dia a la porta de casa (tot un luxe, no cal caminar fins als contenidors), i durant la nit l’ajuntament els recull. Cada nit toquen dues fraccions: paper i orgànica, envasos i orgànica, etc... però la fracció rebuig, la que aniria al contenidor gris si n’hi hagués, només un dia a la setmana. Això fomenta la separació en origen, i un augment espectacular del reciclatge. Municipis com Berga han passar de poc menys del 40% a resultats que superen el 80% en pocs mesos. Amb l’objectiu de bonificar els que participen i contribueixen al be comú, a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle separant be les deixalles, els bujols on deixen els residus tenen un xip que els identifica. Això permet, com diu la llei, identificar a l’usuari generador de residus, i bonificar-lo per la seva bona acció en pro del reciclatge. En barris amb blocs de pisos, com la gran majoria dels barris de Viladecans, el porta a porta és més complex d’executar. La solució que s’implantarà a Viladecans és la de tancar els contenidors d’orgànica, rebuig i envasos, l’obertura dels quals s’haurà de fer amb una targeta que identifica l’usuari. Això permet controlar quan es poden obrir els contenidors, i per tant deixar-hi segons quin tipus de deixalla. Per exemple, el contenidor de fracció de rebuig, el gris, només s’hauria d’obrir un cop a la setmana durant 24 hores; el d’orgànica, cada dia però a partir d’una certa hora, per evitar deixar aquest tipus de recurs masses hores abans de la recollida i evitar així olors, sobretot en l’època de la calor (que per cert, cada any és més llarga). 
Aquestes noves formes de recollida de residus poden semblar un retrocés en les llibertats individuals de deixar els residus a l’hora que un vulgui. Però hauríem d’obrir la mirada, i preguntar-nos per què hem d’arribar a aquest canvi en el model de recollida. El bé comú ha d’imperar, i si com a col·lectiu només 3 de cada 10 veïns reciclem, una tendència que es manté des de fa dècades, és de responsabilitat política incentivar canvis que fomentin l’augment de recollida selectiva, acostar-nos i assolir els objectius i acords nacionals i internacionals en matèria de reciclatge, i sobretot, ser coherents i estar a l’alçada d’una una ciutat capital verda europea (Green Leaf), que aspira a ser neutra climàticament el 2030 (i que ben aviat tindrem novetats interessants), compromesa amb la lluita contra el canvi climàtic, i que té com a ADN l’educació.   
Jordi Mazón

L’Escola Oficial d’Idiomes canvia de seu

Després de gairebé deu anys a la seva ubicació actual, l’Escola Oficial d’Idiomes de Viladecans es traslladarà durant l’any 2026 a una nova ubicació. Des de fa ja uns mesos, ens trobem reformant l’edifici de l’Àngela Roca I, al final de la Rambla, per adaptar l’equipament per a la que serà la següent seu de l’Escola Oficial d’Idiomes de la nostra ciutat.

Es tracta d’un projecte pensat per l’Ajuntament que fa possible el trasllat de l’escola d’idiomes que va obrir les portes al nostre municipi el setembre de 2006. Aquest canvi serà factible gràcies al suport de Fons Europeus (una subvenció d’1.5 milions d’euros del Govern d’Espanya) i es troba dins del Programa per a l’Impuls a la Rehabilitació d’Edificis Públics.

Aquest nou edifici suposa un canvi d’ubicació, un desplaçament cap al centre de la ciutat, que ben segur serà una oportunitat per apropar el servei a la ciutadania de Viladecans. Un edifici històric que acollirà un dels serveis més sol·licitats i utilitzats pels veïns i veïnes de Viladecans. Precisament, per aquesta alta demanda de places públiques per estudiar idiomes en relació amb les vacants disponibles, actualment no poden realitzar-se tots els cursos al mateix espai de l’EOI i alguns dels grups es troben descentralitzats en altres equipaments educatius. En les noves instal·lacions podrem tenir tots els grups que actualment hi ha actius en un mateix indret, compartint espai i incrementant així el sentiment de pertinença i el treball cooperatiu entre cursos i nivells.

Aquest és un altre exemple que mostra com Viladecans és una ciutat compromesa amb la formació i l’èxit educatiu. I amb molts aspectes i recursos, treballem per a ser una ciutat educadora, on els centres educatius són de gran importància per aconseguir el nostre objectiu. Per això ens hem fixat el repte de la Missió Abandonament Escolar 0, una forma de treballar per aconseguir que més població tingui estudis postobligatoris. Això, entre moltes altres mesures, s’aconsegueix perquè hi hagi al seu abast el màxim de recursos per estudiar i la formació en idiomes en diferents etapes de la vida n’és: una formació enriquidora que compleixi el nostre objectiu que la formació dels viladecanencs i viladecanenques no acabi en les etapes obligatòries.

L’escola oficial d’idiomes de Viladecans és un centre públic d’ensenyament d’idiomes moderns a nivell no universitari que permet assolir certificacions reconegudes arreu de l’Estat Espanyol. Actualment, s’ofereixen cursos de francès, anglès i alemany. Cal recordar que quan l’escola va iniciar el seu recorregut, només oferia nivells bàsics d’anglès i francès. I en l’actualitat, ja comptem amb 30 grups i gairebé més de 600 alumnes. Així mateix, l’anglès ja s’imparteix fins al màxim nivell possible del marc europeu, el C2. Aquest curs és un clam per a la nostra escola, ja que no totes les EOI l’ofereixen. El fet que no sigui un servei present a tots els municipis i sigui un recurs estratègic en clau territori fa que moltes persones es desplacin a Viladecans per poder estudiar. Poder comptar amb una EOI al nostre municipi és molt positiu per Viladecans, perquè la nostra ciutadania pot estudiar al seu municipi i no haver de fer grans desplaçaments per formar-se en idiomes.

Tenir aquesta escola a Viladecans va ser iniciativa de la Generalitat de Catalunya que l’Ajuntament de Viladecans va acollir cedint espais des del primer moment i perquè l’aprenentatge oficial dels idiomes hagi estat una realitat al municipi.  Així, el servei és gestionat per la Generalitat de Catalunya, de la qual depèn el professorat i gran part dels recursos. L’oferta formativa, per tant, depèn d’aquesta institució i va creixent progressivament. Amb el pas del temps podrem anar coneixent com s’actualitza l’oferta i va adaptant-se a noves necessitats i possibilitats segons els recursos.

L’increment de l’oferta formativa demostra que hi ha més població interessada a aprendre idiomes en horaris no lectius (en el cas dels encara estudiants) o del temps lliure (en el cas dels treballadors i treballadores o jubilats i jubilades), interès a fer-ho en aquesta escola amb aquest model educatiu i que hi ha voluntat per part de les institucions en invertir recursos per fer-ho possible. Aprendre idiomes és vital per a la formació integral de les persones i per potenciar el seu desenvolupament personal i professional o estudiar pel simple plaer de continuar aprenent.

Transformar una escola en un altre equipament educatiu manté l’esperit pel qual va ser construït, adaptant-ho a les necessitats i realitats que té la ciutat en aquest mateix moment, tot podent donar resposta a diferents persones, col·lectius i entitats de la ciutat.

Esperem que el canvi d’ubicació sigui una oportunitat per fer créixer encara més aquesta comunitat, que comparteix l’objectiu de millorar l’èxit educatiu, i de formació al llarg de la vida de tota la ciutadania de Viladecans, pel que fa a l’adquisició o perfeccionament de l’ús d’idiomes com a la valoració del coneixement d’altres cultures del món actual a través de les llengües. Treballar l’educació des d’aquest punt de vista és cabdal per formar ciutadans i ciutadanes tolerants i amb una bona formació. Ens veiem en uns mesos a la nova ubicació de l’Escola Oficial d’Idiomes de Viladecans!

Irene Reus Cazorla

L’accessibilitat als ambulatoris de Viladecans. Un dret fonamental per a una atenció sanitària propera i eficient

Els centres d’atenció primària (CAP) de Viladecans tenen un paper clau en el sistema de salut pública, ja que són la porta d’entrada per a l’atenció sanitària de proximitat. En aquest sentit, la accessibilitat és un dels pilars fonamentals perquè qualsevol persona pugui exercir plenament el seu dret a la salut.

Com podem contactar:

Actualment, la ciutadania pot contactar amb el seu CAP mitjançant diverses vies:

Presencialment, amb cita prèvia o per urgències.

Per telèfon, a través del número assignat a cada CAP o la Centraleta de Trucades 93 326 89 01.

Per internet, mitjançant l’aplicació La Meva Salut o directament a la web de programació posant al buscador citasalut.gencat.cat

Amb el sistema de missatgeria eConsulta, que permet la comunicació directa amb professionals sanitaris.

Aquestes opcions permeten adaptar l’atenció a les necessitats i horaris de cada persona, promovent una sanitat més eficient i inclusiva.

Atenció urgent i continuada:

En situacions on la salut no pot esperar, els veïns i veïnes de Viladecans disposen d’opcions d’atenció urgent que garanteixen una resposta ràpida i efectiva. Si es necessita una visita urgent, es pot acudir al mateix centre d’atenció primària, on es valorarà la situació per part de l’equip d’infermeria o medicina, sense necessitat de cita prèvia. Aquesta opció està disponible de dilluns a divendres dins l’horari habitual del CAP.

Però la gran novetat que reforça encara més l’accessibilitat i la continuïtat assistencial és la incorporació d’un servei d’atenció continuada d’urgències en caps de setmana i festius al CAP Mas Font de Viladecans.

Aquesta iniciativa respon a una demanda històrica de la comunitat i forma part del pla de millora del sistema sanitari de proximitat, que busca:

Reduir la pressió sobre les urgències hospitalàries.

Donar cobertura a problemes de salut lleus o moderats fora de l’horari habitual.

Apropar l’atenció a la ciutadania durant tot l’any a la seva ciutat.

Aquestes millores reforcen el compromís amb un sistema de salut proper, accessible i responsable amb la comunitat.

Un dret recollit a la Carta de Drets i Deures 

Aquesta ampliació de serveis també està estretament vinculada amb la Carta de Drets i Deures, especialment pel que fa a:

El dret a una atenció continuada (article 7.1.2)

El dret a la seguretat clínica (article 7.1.3)

I el dret a la informació clara sobre els serveis disponibles (article 3.1.3).

Unitat d’atenció a la ciutadania de Viladecans

La historia de la familia Aumirall: raíces migrantes en la Provincia de Buenos Aires

             Els avis Pablo Aumirall Comas i Magdalena Samblotti 
                                         amb els seus fills. El nen petit és Hortensio Aumirall, pare de la Roxana.

La historia de mi familia en Argentina comienza con la llegada de mi bisabuelo Pau Aumirall, nacido en 1855, en Viladecans, Barcelona, quien emprendió el viaje hacia América en 1873, en una época en la que miles de europeos migraban en busca de nuevas oportunidades en la vasta pampa argentina. Pau Aumirall contrajo matrimonio en 1876 con María Comas en la histórica parroquia Nuestra Señora de los Dolores, en la ciudad del mismo nombre, provincia de Buenos Aires, un importante centro de la región que ya para entonces era un eje administrativo y comercial del sur de la provincia. (A fines del siglo XIX, la Argentina atravesaba un proceso de consolidación territorial y de atracción de inmigrantes, principalmente europeos, en el marco de la política de “población y desarrollo” implementada por el gobierno argentino, lo que impulsó la llegada masiva de europeos en busca de tierras y trabajo.)

La vida de Pau y María estuvo marcada por el constante movimiento, probablemente debido a su labor como jornalero rural, un trabajo que exigía desplazarse según las necesidades del campo y las cosechas. Finalmente, Pau falleció joven, a los 40 años, víctima de una neumonía doble. Según el acta de defunción, en ese momento era criador, posiblemente de ganado, y murió en la casa de un amigo en la ciudad de Maipú, cercana a Dolores, lo que sugiere que se encontraba allí de paso, tal vez en alguna transacción ganadera o visitando conocidos. (Maipú, fundada en 1878, ya era por entonces un punto neurálgico en la producción agropecuaria de la región, lo que explica la movilidad de los trabajadores rurales como Pau.)

El hijo de Pau Aumirall y Maria Comas, mi abuelo, Pablo Aumirall, nació en el partido de General Lavalle, a 150 km de Dolores, lo que confirma que la familia continuó con su vida itinerante por la zona, seguramente siguiendo las oportunidades laborales que ofrecía el campo. Pablo se casó con Magdalena Samblotti, hija de inmigrantes italianos provenientes de Montesano sulla Marcellana, en Salerno, Italia, una región de tradición agrícola y pastoril (El apellido correcto de mi abuela Magdalena es Zambrotta, y cuando llegó a Argentina se lo modificaron a Samblotti; en realidad, este apellido tiene varias variantes en distintos registros). Juntos tuvieron siete hijos, cada uno nacido en distintos puntos de la provincia de Buenos Aires, como Mar Chiquita, General Pueyrredón y General Lavalle, reflejo de la movilidad característica de los trabajadores rurales en ese período. (Durante esta época, la migración italiana hacia Argentina fue significativa. Muchos italianos trajeron consigo conocimientos agrícolas, que se reflejaron en la gran expansión de la agricultura en el país.)

Pablo falleció también joven, a los 43 años, a causa de una bronconeumonía, dejando a su familia con el legado de trabajo y arraigo en la región. Su hijo Hortensio Aumirall, mi padre, nació en General Pirán, una localidad fundada en 1910 y que con el tiempo se convertiría en un importante núcleo agrícola-ganadero. (General Pirán, fundada a principios del siglo XX, se inserta en el proceso de expansión del ferrocarril y la agricultura en la provincia de Buenos Aires, impulsado por el gobierno para poblar y desarrollar zonas rurales.) La historia de Hortensio tiene un matiz particular: se casó a los 44 años, y solía bromear diciendo que fue lo mejor que había hecho en su vida. Según los relatos familiares, dejó General Pirán porque intentaban casarlo antes de tiempo y él no estaba dispuesto a ceder ante las costumbres de la época.

Finalmente, se estableció en Dolores, donde contrajo matrimonio con mi madre, Hilda Isabel Suárez. Se dedicó a la ganadería, continuando con la tradición familiar en un oficio fundamental para la economía bonaerense. (La ganadería, junto con la agricultura, fue uno de los pilares fundamentales de la economía argentina durante el siglo XIX y principios del XX. Estas actividades contribuyeron al desarrollo de una Argentina exportadora.) De esta unión nacimos cuatro hijas, y en mi caso, siento una especial conexión con mi bisabuelo Pau, ya que, al igual que él, la vida me llevó a migrar, aunque en circunstancias muy distintas, desde Argentina a Panamá. Tal vez por eso me sentí tan motivada a buscar mis orígenes y entender mejor qué los impulsaba a migrar a otro país, cómo era su vida, y de dónde venían. Gracias a gente maravillosa y generosa pude conectarme con mis raíces y orígenes, y pisar los lugares, casas, y calles por donde anduvieron mis antepasados. Haber estado de pie y tocar con mis manos las paredes de la masia  Ca l’Almirall, y ver el azulejo con el nombre de mi apellido me llenó de una profunda emoción. Pude imaginarme por un momento como era el paisaje alrededor de la casa, hoy rodeada por la ciudad, antes tal vez rodeada de viñedos, árboles frutales, cultivos y ganado.

Esta historia familiar es reflejo del espíritu migrante y trabajador que ha forjado la identidad de Argentina muy conectada con España en diferentes momentos de la historia. (La migración de europeos hacia América, en particular a Argentina, tuvo un impacto profundo en la construcción de la identidad nacional argentina, tanto en términos de trabajo como de mezcla cultural.)

Desde los campos de Viladecans hasta la llanura bonaerense, desde los pueblos de General Lavalle y Maipú hasta los caminos de General Pirán y Dolores, cada generación ha dejado su huella, tejiendo con esfuerzo y sacrificio un legado que sigue vivo en cada uno de nosotros.

Rut Roxana Aumirall

Roxana Aumirall, una argentina que ha viatjat fins a Viladecans buscant les seves arrels


Roxana Aumirall i Conxita Almirall

Buen dia Sr Jaume! Su contacto me lo pasó el párroco Freddy! Espero que se encuentre bien. Estoy buscando información de mi bisabuelo que nació acá, quería saber si hay registros en su parroquia de nacimiento del año 1856. El nombre del bisabuelo es Pablo Aumirall, su madre es Eulalia Vidal. El párroco me dijo que usted me puede ayudar con esta información que necesito. En estos momentos estoy en Barcelona, ayer fuimos hasta Viladecans. Me quedo hasta el domingo por la mañana, por si necesita que vaya hasta allá. Desde ya muchas gracias”.


Un divendres al matí del passat mes de març vaig rebre aquest missatge al meu telèfon mòbil. La remitent era Rut Roxana Aumirall, una argentina descendent dels Almirall de Viladecans. El dia anterior, la Roxana havia passat per Viladecans en la seva ruta turística pel nostre país, amb la voluntat d’obtenir informació del seu besavi. Després de trucar a la porta de la rectoria sense obtenir resposta, es va adreçar a la llibreria Els Nou Rals, on el Ricard Caba li va facilitar el telèfon de mossèn Fredi.
Primer de tot, caldria aclarir que la forma gràfica actual d’aquest cognom viladecanenc és Almirall, mentre que al segle XIX era majoritàriament Aumirall. També hem trobat, tant en els llibres sacramentals com en el padró municipal, altres formes gràfiques menys freqüents del mateix cognom com Humirall o Omirall, que es correspondrien amb la forma fònica Umirall, molt utilitzada pels viladecanencs fins ben entrat el segle XX. El meu avi, nascut l’any 1903, sempre havia anomenat la masia d’aquesta família viladecanenca com a masia de “Ca l’Umirall”.
Aquella mateixa tarda de divendres vaig anar a l’arxiu parroquial a buscar la inscripció de baptisme de Pau Aumirall als llibres sacramentals. Un cop localitzada, vaig fer el certificat corresponent, mossèn Fredi el va signar i, tot seguit, vaig escriure a la Roxana dient-li que ja el podia venir a buscar. Ja cap al vespre, vaig sentir la curiositat de buscar a Pau Aumirall en el padró municipal (els padrons de Viladecans són consultables en línia). Volia saber a quina casa havia nascut (si és que encara existia) per oferir a la nostra protagonista la possibilitat d’acostar-s’hi i veure-la. La recerca en la documentació oficial no oferia dubtes: el besavi de la Roxana havia nascut a la masia de Ca l’Almirall del carrer del Sol.
Havíem quedat per veure’ns l’endemà, dissabte, pels volts del migdia al davant de l’església. Pujant pel carrer d’Àngel Guimerà, poca estona abans de l’hora acordada, vaig sentir una veu que em cridava. Era la Roxana, que estava amb el seu marit Cristian Miguel fent temps a la cafeteria. M’havia reconegut per la fotografia del meu WhatsApp. Vam compartir una estona de xerrada i cafè, li vaig fer entrega del document i, tot seguit, vaig oferir al matrimoni argentí la possibilitat d’un passeig fins a la masia on el besavi de la Roxana havia nascut i viscut la seva infantesa i joventut abans d’emigrar cap a Amèrica. La resposta va ser immediata: “No me digas que todavia existe! Claro que me gustaria verla!”. Un cop arribats al número 30 del carrer del Sol, la sorpresa dels nostres amics va ser majúscula en contemplar que no es tractava d’una simple casa, sinó que es trobaven davant d’una impressionant masia, bressol dels seus avantpassats. Per acabar la jornada encara amb més emocions, la Roxana va tenir ocasió de conèixer i saludar a la seva cosina llunyana Conxita Almirall i al seu marit Eduard.
Però, què en sabem del besavi de la Roxana? Pau Aumirall Vidal va néixer el dia 8 d’abril de 1855 a la masia de Ca l’Almirall. Era el novè de dotze germans, dos d’ells morts en néixer. Els seus pares, Pau Aumirall Marieges i Eulària Vidal Violà, s’havien casat a l’església de Sant Joan el 27 de desembre de 1838. Posteriorment van haver de demanar dispensa i celebrar una revalidació del matrimoni, el 7 de gener de 1855,  pel fet de ser cosins. 
Pau i Eulària eren cosins en quart grau i per tant compartien rebesavis, es tractava de Pere Aumirall i Maria Perera nascuts a cavall dels segles XVII i XVIII. Pere i Maria van tenir com a mínim dos fills: Joan i Joseph. Joan Aumirall Perera, besavi de Pau, va néixer a Castelldefels l’any 1722 i va morir a Viladecans el 1782. Per altra banda, del seu germà Joseph, besavi de l’Eulària, només sabem que la seva filla Maria va néixer a Castelldefels i va morir a Viladecans el 1789. Amb la informació recollida, podem concloure que el primer Almirall que s’estableix a Viladecans és Joan Almirall Perera, quan es casa amb la viladecanenca Magdalena de Déu Llopis cap a mitjans del segle XVIII.
Tornem, però, amb el besavi de la Roxana, Pau Aumirall Vidal. En el padró de l’any 1868 apareix que, amb catorze anys, vivia a la masia de Ca l’Almirall amb els seus pares i set dels seus germans. Tres anys després, en al padró de 1871, Pau segueix a la masia amb els seus pares i cinc germans. La següent dada que trobem d’ell ja ens porta fins a terres americanes, quan es casa amb Maria Comas Petit el dia 9 de novembre de 1876 a la ciutat de Dolores, a l’Argentina. Maria Comas, esposa de Pau i besàvia de la Roxana, també venia de Viladecans, tot i que era nascuda a Sant Boi de Llobregat. En el moment del casament, Pau tenia vint-i-dos anys i Maria quinze.
Maria Comas Petit era filla i òrfena de Francesc Comas, nascut al Prat de Llobregat i de la santboiana Josepa Petit Ventura, casada en segones núpcies amb el viladecanenc Jaume Mas Vidal.  El casament de Josepa i Jaume es va celebrar a l’església de Sant Joan el dia 3 de gener de 1869. En aquell moment, la petita Maria, de 7 anys, vivia al carrer Major de Viladecans amb la seva germana Francisca, de 12 anys, la seva mare, de 43 i el seu padrastre, de 25.
És de suposar que la joveneta Maria Comas havia emigrat a l’Argentina amb la seva mare Josepa Petit, el seu padrastre Jaume Mas i probablement també, amb la seva germana Francisca. De fet, cap d’ells va morir a Viladecans i tampoc, a partir d’aquestes dates, tornen a aparèixer en els padrons municipals. A més a més, Pau Aumirall Vidal (futur marit de Maria Comas) i Jaume Mas Vidal (padrastre de Maria Comas) eren cosins segons, les mares respectives cosines germanes i tots descendents alhora de Pere Almirall i Maria Perera. Tots aquets lligams familiars, reforcen encara més la hipòtesi que van emigrar tots junts cap a l’Argentina.
Fins aquí arriba la història dels besavis catalans de la Roxana Aumirall. Tot el que va passar després en terres americanes, ens ho explica la mateixa Roxana en l’article que ve a continuació.

Jaume Lligadas Vendrell

Caminants, sí que hi ha Camí!


Amb molta, molta il·lusió espera el grup de pelegrins  del Camí de Sant Jaume de Caviga, que arribi el moment d’enfilar-se al tren-bala -diu l’Oriol- que els portarà primer a Madrid i d’allà a Sarria, a Lugo, per iniciar les etapes d’aquest Camino inclusiu.

Tot va començar durant la pandèmia. Així que els nois i noies de Caviga van començar a retrobar-se, i amb tota la dificultat en aquell moment per fer activitats sota sostre, es van animar per posar-se a caminar. Fer esport, contemplar l’entorn a la humana velocitat de les petjades, fer equip, esmorzar plegats, gaudint de la feina feta i del cansament, desvetlla addicció.  De manera que el que eren sortides aïllades es van convertir en fases d’entrenament amb una finalitat: fer prou etapes del Camino com per aconseguir la “Compostelana”.

Així, la Valentina, el Felipe, l’Oriol, en Marc, en Rubén, el Cani, en Jordi, el Fede i el Jorge, acompanyats per l’Òscar, la Maite i en Juan Diego, el 12 de juny començaran aquesta nova aventura. Una aventura que ja abans de començar ha obtingut el reconeixement i el suport de la Fundació Onat, amb un premi que els permetrà alleugerir força les despeses. Seran sis etapes i 114 quilòmetres caminats pas a pas amb esforç. 

Però el premi més gran encara el tenen per davant. El Cani pensa en el diploma que els donaran. Alguns altres pensen en el plaer de banyar-se a la piscina en els albergs on pernoctaran, després d’una bona caminada. El Fede ja evoca els bons àpats que els esperen i algú s’imagina ja un bon pastís de celebració.

De fet la recompensa gran, diuen la Maite i l’Òscar, és una preparació il·lusionada, és fer equip, és sortir una setmaneta per primera vegada sense la família, és anar complint amb els objectius fixats a cada etapa. Amb flexibilitat i sense obsessions, dia rere dia. La idea és caminar sense pes i enviar les motxilles per davant, cosa que en el Camino és molt fàcil de fer. És descansar els cops que faci falta, és gaudir dels paisatges i deixar-se omplir d’aquell ambient col·lectiu que es va creant al llarg del Camino i que l’ha fet atractiu i necessari per a molta gent, perquè resulta terapèutic. 

I encara hi ha altres premis, que són per a tots nosaltres, com constatar que la diversitat funcional no és obstacle per fer una activitat com aquesta, com anar construint una societat més inclusiva, com acceptar que tots som companys de camí, amb ritmes diversos. Caviga ja ens ha mostrat infinites vegades com amb discapacitat intel·lectual es pot assistir impecablement com a hoste o hostessa a un esdeveniment públic; com es pot fer teatre del bo, amb un llistó molt i molt alt; com es pot fer també cinema, pintar, dissenyar etiquetes de vi, o escriure. O mil activitats més.

De les etapes del Camino se’n farà un documental, però de moment ja podeu seguir les aventures dels seus protagonistes al compte @cavigaenruta d’Instagram. 

Mercè Solé

En record del Nani, Ignasi Riera i Gassiot, amic i col·laborador del “Viladecans Punt de Trobada”


Ignasi Riera, el Nani, va néixer a Barcelona el 5 de gener de 1940 i va morir el passat dia 23 de maig a Madrid. Era nebot del poeta Joan Oliver i es va formar en filosofia i teologia.

Escriptor, polític, conferenciant i sobretot, gran conversador, va ser militant del PSUC i regidor de l’Ajuntament de Cornellà del 1979 al 1994 i diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya del 1988 al 1992 i del 1995 al 1999.

Al  llarg de la seva vida va publicar més de 50 llibres, va col·laborar amb multitud de mitjans de comunicació i va treballar a l’editorial Laia, una de les més significatives de la resistència, al costat d’Alfons Carles Comín, a qui també va acompanyar en la revista Taula de Canvi (1976-1981). També va col·laborar en aquesta revista. A les fotografies el podem veure 1) al Centre Parroquial de Viladecans en un acte del Congrés de Cultura Catalana;  2) a Cornellà també pel mateix motiu; 3) al camp de futbol de Viladecans en un míting del PSUC;  4) amb Paco Candel a Cornellà;  5) a la llibreria Nou Rals; i 6) al carrer Entença amb Lluís M. Xirinacs i Marcelino Camacho.



Jaume Muns

Des de la impotència

Sembla clar que l’objectiu de Benjamin Netanyahu és arrasar la franja de Gaza, matar o fer fora tots els palestins que hi viuen, i annexionar-la a Israel. I a continuació aconseguir fer fora, o sotmetre absolutament, de moment fent-los la vida impossible i després ja es veurà, els palestins de Cisjordània, i crear així el “Gran Israel” que van somiar els pares del sionisme. I pel que sembla, vistos els sòlids suports que té als Estats Units, a Alemanya i en altres països europeus –malgrat que de tant en tant fan veure que es queixen de les barbaritats que comet el govern israelià–, és possible que ho acabi aconseguint. Per a vergonya de tots.

Juntament amb això, tenim, és clar, l’altra barbaritat ben a prop de casa: la guerra d’Ucraïna, que malgrat totes les raons que pugui exhibir Putin sobre les provocacions i humiliacions a què l’hagi pogut sotmetre Occident, no deixa de ser una guerra imperialista engegada i continuada sense cap escrúpol humanitari.

I aquestes són les guerres, com hem dit, que tenim a prop de casa. Després, ja no tan a prop però al cap i a la fi en el nostre mateix planeta, entre éssers humans ben iguals que nosaltres, tenim les guerres del Sudan, del Congo, del Iemen, del Sahel... Unes guerres en les quals, a més de les apetències dels qui les promouen, hi ha l’immens negoci de les armes que enriqueix sobretot els nostres països occidentals, o les conseqüències d’un colonialisme que va deixar allà herències verinoses de tota mena.

I el drama és que tot podria ser diferent, si els amos del món volguessin. Però no volen. Qui mana és del seu negoci, el seu poder, la seva voluntat de continuar sent, sigui com sigui, els amos. Deixeu-nos dir almenys, des de la impotència, que, com cantava Raimon, nosaltres no som ni volem ser d’eixe món.