El rellotge de la Torre Modolell ha estat el símbol de Viladecans. Quan era nen, el temps era el que marcava les agulles de la seva esfera. Amb ell vaig arribar a entendre el quarts de l’hora catalana, que dos quarts de dugues –dèiem dugues, no dos ni dues- eren la una y media castellanes i no les dos y media. Jo vivia al costat del cementiri i quan anava al col·le mai no portava rellotge. Els nens estrenaven rellotge en la Primera Comunió, però jo em vaig quedar en una estilogràfica Inoxcrom. La Inoxcrom era la versió utilitària i barata de la ploma Parker.
Abans d’arribar al col·legi dels Hermanos sempre mirava el rellotge de la torre per comprovar que efectivament arribava tard, després de l’hora tocada. Era visible des del començament del pont de la riera. Abans de construir-se el pont de formigó que avui ja no existeix, substituït per la rotonda, hi havia un pont vell amb baranes de ferro que tremolava quan passava un camió. El col·legi dels Hermanos era una gran masia pintada de blanc, de totxos i teules rogenques, amb façana a la carretera, que ocupava el que ara és el parc Europa.
Un dia, fregant els setanta, el rellotge es va aturar. I la seva aturada va ser el centre de les primeres eleccions municipals franquistes per sufragi popular. Josep Carreras, mort l’any passat, qui més tard va ser regidor de CiU i constant flagell de les esquerres municipals, es va presentar el 1971 pel terç familiar enfront dels candidats oficialistes amb un potent lema electoral: El reloj del ayuntamiento está parado. Yo lo pondré en marcha. Josep Carreras representava un perfil populista des de dins del franquisme, proper al d’Eduardo Tarragona, regidor i procurador a Corts elegit pel terç familiar. Tarragona es deia a si mateix, la “voz de los sin voz” i el seu lema era Al pa, pa i al vi, vi. La seva radicalitat va començar i acabar amb la famosa pregunta a les Corts franquistes: ¿Dónde va el dinero de las quinielas?
Carreras va guanyar i es va quedar. Va passar de ser un incordi de regidors i alcaldes oficialistes del tardofranquisme a ser un malson pels ajuntaments democràtics d’esquerres. Carreras va representar el malestar de pagesos i comerciants per la seva pèrdua de protagonisme social i polític, amb l’ascensió de nous sectors econòmics en el franquisme, industrials i constructors, principals beneficiats de l’especulació del sòl dels seixanta, o amb la irrupció dels obrers immigrants i els seus fills com a dirigents municipals dels partits d’esquerres en la democràcia. I aquest malestar difús no ha estat exclusiu de la dreta ni funciona només en una sola direcció.
Viladecans va arrossegar històricament un cert complex de parent pobre, respecte a Gavà i Sant Climent. Gavà tenia l’estació del tren, la Rambla, i la Roca. Per això, malgrat estar la fàbrica i el Poblat Roca a Viladecans, tothom en deia la Roca de Gavà.
El tema de Sant Climent ve de més lluny. Durant anys Sant Climent tenia més habitants i ens deien “Viladecans, viladegossos, pocs i merdosos”. “I a més, esgarrapacristos”, afegien. Sembla ser que com no teníem parròquia, els de Viladecans anàvem a l’església de Sant Climent en processó per la riera amb un Sant Crist. Vam ser sorpresos per una gran tempesta i riuada i en la fugida els nostres avantpassats van passar el Crist pels esbarzers amb les consegüents esgarrapades. Vam respondre amb una altra dita que transmetia la nostra frustració: Sant Climent, bona terra i mala gent.
Abans d’arribar al col·legi dels Hermanos sempre mirava el rellotge de la torre per comprovar que efectivament arribava tard, després de l’hora tocada. Era visible des del començament del pont de la riera. Abans de construir-se el pont de formigó que avui ja no existeix, substituït per la rotonda, hi havia un pont vell amb baranes de ferro que tremolava quan passava un camió. El col·legi dels Hermanos era una gran masia pintada de blanc, de totxos i teules rogenques, amb façana a la carretera, que ocupava el que ara és el parc Europa.
Un dia, fregant els setanta, el rellotge es va aturar. I la seva aturada va ser el centre de les primeres eleccions municipals franquistes per sufragi popular. Josep Carreras, mort l’any passat, qui més tard va ser regidor de CiU i constant flagell de les esquerres municipals, es va presentar el 1971 pel terç familiar enfront dels candidats oficialistes amb un potent lema electoral: El reloj del ayuntamiento está parado. Yo lo pondré en marcha. Josep Carreras representava un perfil populista des de dins del franquisme, proper al d’Eduardo Tarragona, regidor i procurador a Corts elegit pel terç familiar. Tarragona es deia a si mateix, la “voz de los sin voz” i el seu lema era Al pa, pa i al vi, vi. La seva radicalitat va començar i acabar amb la famosa pregunta a les Corts franquistes: ¿Dónde va el dinero de las quinielas?
Carreras va guanyar i es va quedar. Va passar de ser un incordi de regidors i alcaldes oficialistes del tardofranquisme a ser un malson pels ajuntaments democràtics d’esquerres. Carreras va representar el malestar de pagesos i comerciants per la seva pèrdua de protagonisme social i polític, amb l’ascensió de nous sectors econòmics en el franquisme, industrials i constructors, principals beneficiats de l’especulació del sòl dels seixanta, o amb la irrupció dels obrers immigrants i els seus fills com a dirigents municipals dels partits d’esquerres en la democràcia. I aquest malestar difús no ha estat exclusiu de la dreta ni funciona només en una sola direcció.
Viladecans va arrossegar històricament un cert complex de parent pobre, respecte a Gavà i Sant Climent. Gavà tenia l’estació del tren, la Rambla, i la Roca. Per això, malgrat estar la fàbrica i el Poblat Roca a Viladecans, tothom en deia la Roca de Gavà.
El tema de Sant Climent ve de més lluny. Durant anys Sant Climent tenia més habitants i ens deien “Viladecans, viladegossos, pocs i merdosos”. “I a més, esgarrapacristos”, afegien. Sembla ser que com no teníem parròquia, els de Viladecans anàvem a l’església de Sant Climent en processó per la riera amb un Sant Crist. Vam ser sorpresos per una gran tempesta i riuada i en la fugida els nostres avantpassats van passar el Crist pels esbarzers amb les consegüents esgarrapades. Vam respondre amb una altra dita que transmetia la nostra frustració: Sant Climent, bona terra i mala gent.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada