Quan jo era petit i venint de col·legi pujava pel carrer de la Muntanya, la perspectiva de tot el trajecte era la masia de Cal Ginestar. Una construcció potent, situada a una notable alçada, i marcada pels arcs que la coronen al pis de dalt de tot. Entre els nens del col·legi, corria la veu que allà hi vivien qui sap quins personatges sinistres. Però també hi havia un nen que, per donar-se pisto, explicava que aquella casa tan gran era casa seva.
Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares.
I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic.
La part de bosc per la qual ara es pot passejar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst.
I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.
Més endavant, el bosc de Cal Ginestar es va convertir per a nosaltres en lloc d’excursions. Per arribar-hi calia passar per un pont estret i sense baranes que travessava el torrent que hi havia on ara hi ha l’avinguda del Molí, i agafar després un camí que s’enfilava entre roures i alzines, figueres de moro i atzavares.
I bé. Ara, des del carrer de la Muntanya, ja no es veu Cal Ginestar perquè Viladecans ha crescut molt i el tapen les cases. I la masia ja no és una construcció aïllada i imponent, sinó que ja està ficada ben al mig de la trama urbana. Però, per sort, una petita part del bosc encara es manté i ara, finalment, ha passat a ser lloc de passeig per als viladecanencs. I la masia és previst que esdevingui també un equipament públic.
La part de bosc per la qual ara es pot passejar és certament poqueta cosa, però existeix i és un bon pulmó per a aquells verals. Encara està molt a mig fer, però cal pensar que quan s’hagin acabat les obres farà goig. Sobretot, farà goig que tinguem un parc que sigui el és aquell bosc: un bosc mediterrani amb alzines i roures, a més de pins. Caldrà vetllar-lo molt, perquè un bosc així es presta molt a fer-se malbé. Però sens dubte que aquest vetllament deu estar ben previst.
I llavors caldrà esperar que s’arregli la masia i el seu entorn. Vist des de darrera el filat que la tanca, es poden admirar unes grans figueres de moro, que cal esperar que es conservin i quedin ben protegides. També faran molt de goig. I tot plegat, encara que sigui petitó, valdrà la pena de poder-ho tenir, per al gaudi de tothom.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada