Qui paga la crisi?

Ja tenim aquí el 2010 i amb ell, notícies dolentes pels de sempre i és que m’ho veia venir. Que una altra vegada ens voldrien fer pagar la crisi als de sempre, els treballadors. I és que alguns motius concrets ens apropen a aquest fet. Per una part s’ha introduït en els primers dies d’aquest any un conflictiu debat sobre l’empadronament dels nostres veïns que estan en situació irregular i els seus drets, i ara a final de mes ens ha sorprès el govern espanyol amb la possibilitat d’endarrerir la jubilació fins als 67 anys.
Anem per parts, primer per recordar a aquells que han encetat el debat de Vic, i als que els han recolzat, que al cap i a la fi, estan proposant les mateixes posicions que els feixistes del partit del Sr. Anglada. Aquests governants municipals de Vic justifiquen algunes de les posicions d’aquest partit d’extrema dreta sota la falsa consigna que els nouvinguts ens treuen diners públics i drets a la resta de conciutadans. Un discurs d’exclusió com aquest segur que tindrà oïdes receptives però no hem de oblidar que és igual de fàcil de realitzar que de perillós per la convivència. La direcció de CiU que ha donat suport a aquests mandataris de Vic, sortien molt guapos en les fotos de les parelles lingüístiques amb persones que han vingut de fora, però ara no tenen cap mirament de treure els mínims drets a altres persones nouvingudes pel sol fet de no tenir la sort de tenir papers. Això, només ho fan partits de dretes “i molt de dretes”.

En segon lloc m’agradaria fer una reflexió de la proposta-barbaritat del govern espanyol que avança vers una retallada del ja dèbil estat social de què gaudien els ciutadans de l’Estat Espanyol i que sota l’excusa de l’austeritat per causa del dèficit públic ens volen retallar un dret social històric, la jubilació als 65 anys. Aquesta situació d’un gran dèficit públic és deguda a la forta crisi econòmica que travessem i que fa necessàries algunes accions. Però, companys, si bé és cert que els números són els que són i que la demografia marca una tendència determinada, també ho és que heu retallat els impostos als que més tenen, que tenim una important despesa militar a llocs com Afganistan o altres i que sobretot hi ha una important quantitat de joves i altres treballadors que no poden accedir a un lloc de treball. Abans de parlar de retallades de l’Estat social crec que s’ha parlar d’una fiscalitat socialment justa i progressiva, de perseguir el frau fiscal i sobretot que si alguns han de pagar aquesta crisi que siguin els que l’han creat.

En aquests temps, com diu Els Segadors, “és l’hora d’estar alerta” perquè no ens facin pagar els plats que nosaltres no hem trencat.

Miguel de la Rubia