El Triangle de les Bermudes

Al costat de l’autovia hi havia el triangle de les Bermudes d’aquells estius adolescents. Les Panotxes, El Cocodrilo Llorón i La Ballena Alegre. Era com una frontera de ningú, perquè el Viladecans de l’autovia i la platja no existia. Aquella carretera unia dos punts principals, Castelldefels i Barcelona, creuava el Llobregat, i passava davant de fàbrica de la Seda del Prat. La resta era només conegut pels geògrafs i pels natius de Gavà, Prat i Viladecans, que tampoc no posaven gaire esforç a exhibir el títol de propietat municipal.
Els càmpings s’havien apropiat dels accessos a les platges, i també del nom. Es coneixien per la platja del Toro Bravo, la Ballena Alegre, la Tortuga Ligera, que va passar a la història de l’esquerra del país, per acollir al 1977 la multitudinària festa mítica dels comunistes catalans que va celebrar la legalització del PSUC. Fins i tot els noms de platges que no eren de càmpings també tenien propietat privada, els banys Capri i el Tropical.
El Cocodrilo estava a l’altra banda de l’autovia, gairebé enfront de l’actual camí de la Murtra. Era un restaurant amb una pista de ciment per patinar, que s’omplia a l’estiu. Era agradable perquè, envoltat de pins, tenia molta ombra. També tenia uns dels primers minigolfs, de la sostenible mida d’un parc infantil, sense gespa, i amb un curt recorregut de grava i terra arrebossat, pintat de color granat. Al primer pis, al restaurant, de tant en tant, a l’estiu, feien música en directe i es podia ballar.
Era un lloc més familiar que les Panotxes, però sovintejaven les noies estrangeres que anaven a patinar, o a pujar a cavall a una hípica, molt a prop del restaurant. Les rosses a cavall havien entrat a formar part de l’imaginari patri per un anunci del conyac Centenario Terri, i era un espectacle evocador veure galopar sueques entre els pins. Les sueques dels càmpings estaven llavors en procés d’extinció, substituïdes per les més proletàries alemanyes, holandeses i franceses.
Les Panotxes estava darrera el Cocodrilo, al costat dels camps. Era un restaurant de carn a la brasa, amb una arquitectura més de ranxo mexicà que de masia catalana, amb una roda de carro penjada a la paret blanca i un petit bar discoteca, amb un pati com a terrassa a l’exterior.
A les Panotxes el nombre d’espanyols per centímetre quadrat de noia estrangera trencava qualsevol estadística. Les caloroses nits d’estiu de les Panotxes tenien minoritari suor estudiantil, però tenien sobretot suor obrera. Peons industrials, de la construcció, aprenents de lampista, mecànics, mossos de magatzem, el nucli dur dels que anys després serien vaguistes dels que fan vaga, tornaven d’aquell bar a les tres del matí i entraven a treballar a les sis del matí. La seva musculació no era de gimnàs, era de pujar caixes, de tirar de pala, de carrera contra el cronòmetre de la màquina que marcava les peces per hora. Ballaven, es petonejaven, s’enrotllaven, amb noies que estaven de vacances, que tenien horari de vacances, però ells no. Ells no estaven de vacances. Fins i tot lligar era dur, per a la classe obrera.
Però quan acabaven aquelles nits –on el millor començava en sortir del bar, i agafar el camí que portava als camps, malgrat saber que cada centímetre de pell nua seria massacrada brutalment pels mosquits–, quan, sols o en grup, anaven a peu pel llarg camí de tornada, amb el record dels petons als llavis, i l’olor de l’altra als dits, notaven un benestar, del qual només una part era sexe. L’altra era llibertat i autoestima. El món s’havia fet més gran i més lliure.

José Luis Atienza