Fer vida secretament o de manera oculta perquè la llei prohibeix determinades activitats és el que s’anomena clandestinitat. Viure així no és cap bicoca sinó més aviat un suplici. Comporta una certa paranoia perquè exigeix un estar alerta de manera permanent cercant perills dins la quotidianitat. Aquests perills es personifiquen en policies-uniformats, agents-secrets, guàrdia-civils, mossos d’esquadra, vigilants-jurats, agutzils, serenos, guardacamps, guardaboscs, confidents, sometents, etc. Fer-se evident, auditiu, o fora de l’estàndard, dins un entorn determinat i prescindir de fer el camaleó, o ser incapaç de mimetitzar una bona dosi de vulgaritat, és fer-se carn de presó. En la contrapart perseguidora, no estar atent a qualsevol indici o signe d’anormalitat equival a restar sempre a la cua de l’escalafó. La confrontació, doncs, va ben servida quan ens les hem de tenir d’amagatotis.
La desfeta del bàndol republicà a la guerra i la repressió posterior va comportar que, durant quaranta anys, tota acció política dissident tingués aquest caràcter clandestí. La virtut de la Constitució del 1978 és que fon el malforjat esperit de la dictadura, i fa més o menys possibles l’expressió, la reunió, l’associació, la manifestació, etc., de manera que molt del que era obligatori, o prohibit, passa a ser per a tota persona un dret. Amb aquests mínims garantits, la lluita per millorar les relacions entre els humans i entre aquests i la natura, relacions amb tendència a oscil·lar entre la selva i el formiguer, queda allunyada de qualsevol patologia paranoica. El concepte de ciutadania, inventat per la Grècia clàssica, i la militància política es normalitzen. La paranoia esdevé llavors patrimoni, quasi bé en exclusiva, dels qui tenen deliris de grandesa o dels qui tenen por els prenguin la cadira.
Una de les mesures de seguretat imprescindibles per fer qualsevol acció clandestina era o és la coartada. Sovint, aquesta no és altra cosa que la mentida necessària per fer front als interrogatoris i aconseguir l’exculpació. Vegem-ne un cas de Viladecans.
L’any 1961, unes octavetes llençades al portal d’entrada de la fàbrica Roca, al carrer Sant Josep, a les escales de l’església parroquial de Sant Joan i per extensió al jardí de la rectoria, feren palès que el PSUC havia brotat a Viladecans. De resultes d’això, onze homes foren condemnats a presó en Consell de Guerra i purgaren la malifeta a la Model i a no sé quins penals. L’ autor material de l’acció de la parròquia i rectoria fou Manuel Vizcaíno Morales. A ell no el detingueren perquè cap dels detinguts el va “cantar”. Ni per aquesta ni per cap altra acció mai va ser engabiat.
En Vizcaino explica el fet aíxí:
“Un dia d’hivern l’Antonio Garrido es presentà a casa, al carrer Girona, amb un paquet i em digué: Esto es para ser lanzado delante de la iglesia. S’havien de fer diverses escampades de fulls reclamant l’Amnistia a diferents llocs de poble. En Garrido era el contacte que ens duia el material i ens asignava el lloc menys compromès per cadascú. Jo treballava a la Roca, per tant em fou assignada l’església parroquial. Suposo que ell, treballador de la La Seda del Prat, va ser qui féu la tirada al pont de la riera de Sant Llorenç i a la porta de can Roca.
Continuo. La meva dona em va acompanyar, jo no ho volia. Amorosament però inconscientment em volgué acompanyar per saber del cert que no “l’enganyava”, recriminant-me de passada, com sempre va fer, les meves accions i la meva militància comunista pels perills i malviure que comportaven o ens podien comportar.
Agafàrem la bossa amb els fulls i de matinada, ben a les fosques, sortírem al carrer. Ho havíem de fer abans de missa primera a les set. Després de baixar per Doctor Reig fins la plaça de Les Palmeres, just abans de la cantonada de Sant Isidre vàrem topar de front amb el sereno Joan Navarro, el dels bigotis.
Buenos días, ¿a dónde van ustedes tan de mañana y con este frio?, ens digué amb tota naturalitat.
Pues mire usted, voy a casa de mi compañero de trabajo en Roca que vive en la calle San José a decirle que hoy no podré acudir a la faena y necesitará de alguien que me sustituya…. Hoy teníamos una tarea especial y le llevo el material para que la pueda hacer con otro... Me encuentro fatal… Es por esto que me acompaña mi mujer..., no sea que vaya a peor…, li responguérem, aturant-nos davant el mig barrament del pas.
Pues sí que hace mala cara, sí. Y usted tambien, señora. Lo que deben hacer de buena mañana es ir a ver a doctor Creixell, ens contestà deixant-nos passar.
Tiene razón. Es lo que yo le digo. Está claro, así lo haremos, respongué ella, i continuàrem caminant per giravoltar Jaume Abril perdent de vista el vigilant nocturn.
Arribats a la cantonada del carrer Sant Josep amb Escoda que era on vivia el company que m’havia d’ajudar, de qui ja no recordo el nom, la Francisca, ja més tranquil·la, se’n tornà cap a casa i nosaltres preparàrem el com fer l’acció fins que fou l’hora.
La sotragada de l’encarament amb el sereno ens duu a alleugerir, amb neguit, el pas fins a les escales de la parròquia. Fem voleiar a una i altra punta dels graons els fulls ciclostilats. L’aire ens havia d’ajudar a fer l’escampadissa pel Raval. De retirada, però, com que a la bossa encara n’hi queden de papers, l’arravatament me’ls fa llençar de qualsevol manera, i van a parar al jardí tancat de la Rectoria. A continuació fugida… A la cruïlla del carrer del Sol última llambregada, abans de separar-nos, buscant qui ens hagués pogut veure. Constatem que ningú. El company tira cap avall i jo cap amunt a buscar Serrajòrdia. Acalorat malgrat el fred giro per Doctor Reig i ben aviat torno a ser al carrer Girona. Després de mirar novament enrere per si algú més m’havia vist, entro esbufegant a casa. S’ha acabat per avui. La meva dona, la Francisca Pinar, m’ho retreu… però no massa”.
Fins aquí doncs, tot quasi bé perfecte. Coartada, acompanyament rondinaire però amorós, mimetització sobrevinguda, retirada en ziga-zaga cantonejant, i últim cop d’ull abans d’entrar a casa. Però… unes setmanes després es detenia i engarjolava una dotzena de persones. Algunes d’elles per dos anys.
Alguna cosa havia fallat.
Mai no es va saber del cert. Però veient quins varen ser els detinguts, quins els interrogatoris, quines les imputacions i quines les sentències, la gent acabà considerant que si no havia estat cap dels pocs agents de l’autoritat presents a Viladecans, és que es devia haver topat amb una Autoritat de lletra grossa. D’autoritat amb majúscula, majúscula, a Viladecans només hi havia la de mossèn Ramon. El PSUC arribà doncs a la conclusió que el Sr. Rector es degué prendre com a provocació el llançament d’octavetes al seu jardí demanant l’amnistia. “A mi amb ximpleries”. A mi, capellà castrense a la guerra i capellà a les vacances del ministre de l’Interior el tinent-general Camilo Alonso Vega –es pensa que deguè pensar–. Fins el Governador Civil, es deia, hauria adoptat la “posición de firmes” escoltant la delació.
En Vizcaíno, explica ben poc i a ben poques persones aquests i altres fets… per això us els explico jo. Evidentment, va prendre nota de quines podien ser les reaccions a determinades accions. Va continuar, però, la seva militància fent seva aquella dita de Baltasar Gracián: “El que juega a juego descubierto tiene riesgo de perder”. Somatitzà prudència i clandestinitat fins a l’extrem que després de la legalització dels partits, al cap de disset anys, va continuar amb el mateix tarannà, el mateix que continua tenint ara a cinquanta d’aquells fets. Així doncs, amb aquesta discreció, s’ocupà durant tretze anys de la feina més ingrata i fosca que, feta honradament, hi ha a qualsevol organització: les finances; al PSUC de primer i al PCC després. Tingueu del cert que si encara estigués actiu, dificilment li podrieu aplicar a ell la dretana frase de “tots els polítics són iguals” pel que fa a fotre mà al calaix; encara que també és cert que el calaix acostumava a estar bastant buit.
Per altra banda, aquest home nascut a Félix (Almeria) el 1929, que a la fi dels anys quaranta feia totxanes a la bòbila d’en Ramells de bracet amb el que acabà essent alcalde de la vila i empresari-amo de la fàbrica Norma, en Galindo, com a obrer fou capdavanter de les mogudes a aquesta mateixa fàbrica. Hi havia entrat després de deixar la Roca per por d’agafar la silicosi, i li tocà protagonitzar la trista liquidació de l’empresa en el marc de la crisi industrial de la fi dels anys setanta.
Amb aquest relat d’en Vizcaino ens podem fer càrrec del poc que hi havia entre anar a possar-se a mans del Doctor Creixell o caure a les mans dels Germans Creix. El senyor de la Regadora t’allargava la vida a base d’arròs-amb-oli i aigua de Vichy, els amos del Trull de Via Laietana te l’escurçaven a patacades-fent-pupa.
Si el sereno va ser prou bona persona, o prou sòmines a l’hora de veure o no veure res anormal, a les cinc de la matinada, en una parella amorosa però una mica a la grenya per gelosia i por, no se sap. Però, veient el que succeí unes setmanes després, a Viladecans, aquell any 1961, més d’un va aprendre que n’eren d’importants les coartades quan es viu en clandestinitat i com era d’important ensumar, intuir i detectar perills per poder salvar la pell.
La desfeta del bàndol republicà a la guerra i la repressió posterior va comportar que, durant quaranta anys, tota acció política dissident tingués aquest caràcter clandestí. La virtut de la Constitució del 1978 és que fon el malforjat esperit de la dictadura, i fa més o menys possibles l’expressió, la reunió, l’associació, la manifestació, etc., de manera que molt del que era obligatori, o prohibit, passa a ser per a tota persona un dret. Amb aquests mínims garantits, la lluita per millorar les relacions entre els humans i entre aquests i la natura, relacions amb tendència a oscil·lar entre la selva i el formiguer, queda allunyada de qualsevol patologia paranoica. El concepte de ciutadania, inventat per la Grècia clàssica, i la militància política es normalitzen. La paranoia esdevé llavors patrimoni, quasi bé en exclusiva, dels qui tenen deliris de grandesa o dels qui tenen por els prenguin la cadira.
Una de les mesures de seguretat imprescindibles per fer qualsevol acció clandestina era o és la coartada. Sovint, aquesta no és altra cosa que la mentida necessària per fer front als interrogatoris i aconseguir l’exculpació. Vegem-ne un cas de Viladecans.
L’any 1961, unes octavetes llençades al portal d’entrada de la fàbrica Roca, al carrer Sant Josep, a les escales de l’església parroquial de Sant Joan i per extensió al jardí de la rectoria, feren palès que el PSUC havia brotat a Viladecans. De resultes d’això, onze homes foren condemnats a presó en Consell de Guerra i purgaren la malifeta a la Model i a no sé quins penals. L’ autor material de l’acció de la parròquia i rectoria fou Manuel Vizcaíno Morales. A ell no el detingueren perquè cap dels detinguts el va “cantar”. Ni per aquesta ni per cap altra acció mai va ser engabiat.
En Vizcaino explica el fet aíxí:
“Un dia d’hivern l’Antonio Garrido es presentà a casa, al carrer Girona, amb un paquet i em digué: Esto es para ser lanzado delante de la iglesia. S’havien de fer diverses escampades de fulls reclamant l’Amnistia a diferents llocs de poble. En Garrido era el contacte que ens duia el material i ens asignava el lloc menys compromès per cadascú. Jo treballava a la Roca, per tant em fou assignada l’església parroquial. Suposo que ell, treballador de la La Seda del Prat, va ser qui féu la tirada al pont de la riera de Sant Llorenç i a la porta de can Roca.
Continuo. La meva dona em va acompanyar, jo no ho volia. Amorosament però inconscientment em volgué acompanyar per saber del cert que no “l’enganyava”, recriminant-me de passada, com sempre va fer, les meves accions i la meva militància comunista pels perills i malviure que comportaven o ens podien comportar.
Agafàrem la bossa amb els fulls i de matinada, ben a les fosques, sortírem al carrer. Ho havíem de fer abans de missa primera a les set. Després de baixar per Doctor Reig fins la plaça de Les Palmeres, just abans de la cantonada de Sant Isidre vàrem topar de front amb el sereno Joan Navarro, el dels bigotis.
Buenos días, ¿a dónde van ustedes tan de mañana y con este frio?, ens digué amb tota naturalitat.
Pues mire usted, voy a casa de mi compañero de trabajo en Roca que vive en la calle San José a decirle que hoy no podré acudir a la faena y necesitará de alguien que me sustituya…. Hoy teníamos una tarea especial y le llevo el material para que la pueda hacer con otro... Me encuentro fatal… Es por esto que me acompaña mi mujer..., no sea que vaya a peor…, li responguérem, aturant-nos davant el mig barrament del pas.
Pues sí que hace mala cara, sí. Y usted tambien, señora. Lo que deben hacer de buena mañana es ir a ver a doctor Creixell, ens contestà deixant-nos passar.
Tiene razón. Es lo que yo le digo. Está claro, así lo haremos, respongué ella, i continuàrem caminant per giravoltar Jaume Abril perdent de vista el vigilant nocturn.
Arribats a la cantonada del carrer Sant Josep amb Escoda que era on vivia el company que m’havia d’ajudar, de qui ja no recordo el nom, la Francisca, ja més tranquil·la, se’n tornà cap a casa i nosaltres preparàrem el com fer l’acció fins que fou l’hora.
La sotragada de l’encarament amb el sereno ens duu a alleugerir, amb neguit, el pas fins a les escales de la parròquia. Fem voleiar a una i altra punta dels graons els fulls ciclostilats. L’aire ens havia d’ajudar a fer l’escampadissa pel Raval. De retirada, però, com que a la bossa encara n’hi queden de papers, l’arravatament me’ls fa llençar de qualsevol manera, i van a parar al jardí tancat de la Rectoria. A continuació fugida… A la cruïlla del carrer del Sol última llambregada, abans de separar-nos, buscant qui ens hagués pogut veure. Constatem que ningú. El company tira cap avall i jo cap amunt a buscar Serrajòrdia. Acalorat malgrat el fred giro per Doctor Reig i ben aviat torno a ser al carrer Girona. Després de mirar novament enrere per si algú més m’havia vist, entro esbufegant a casa. S’ha acabat per avui. La meva dona, la Francisca Pinar, m’ho retreu… però no massa”.
Fins aquí doncs, tot quasi bé perfecte. Coartada, acompanyament rondinaire però amorós, mimetització sobrevinguda, retirada en ziga-zaga cantonejant, i últim cop d’ull abans d’entrar a casa. Però… unes setmanes després es detenia i engarjolava una dotzena de persones. Algunes d’elles per dos anys.
Alguna cosa havia fallat.
Mai no es va saber del cert. Però veient quins varen ser els detinguts, quins els interrogatoris, quines les imputacions i quines les sentències, la gent acabà considerant que si no havia estat cap dels pocs agents de l’autoritat presents a Viladecans, és que es devia haver topat amb una Autoritat de lletra grossa. D’autoritat amb majúscula, majúscula, a Viladecans només hi havia la de mossèn Ramon. El PSUC arribà doncs a la conclusió que el Sr. Rector es degué prendre com a provocació el llançament d’octavetes al seu jardí demanant l’amnistia. “A mi amb ximpleries”. A mi, capellà castrense a la guerra i capellà a les vacances del ministre de l’Interior el tinent-general Camilo Alonso Vega –es pensa que deguè pensar–. Fins el Governador Civil, es deia, hauria adoptat la “posición de firmes” escoltant la delació.
En Vizcaíno, explica ben poc i a ben poques persones aquests i altres fets… per això us els explico jo. Evidentment, va prendre nota de quines podien ser les reaccions a determinades accions. Va continuar, però, la seva militància fent seva aquella dita de Baltasar Gracián: “El que juega a juego descubierto tiene riesgo de perder”. Somatitzà prudència i clandestinitat fins a l’extrem que després de la legalització dels partits, al cap de disset anys, va continuar amb el mateix tarannà, el mateix que continua tenint ara a cinquanta d’aquells fets. Així doncs, amb aquesta discreció, s’ocupà durant tretze anys de la feina més ingrata i fosca que, feta honradament, hi ha a qualsevol organització: les finances; al PSUC de primer i al PCC després. Tingueu del cert que si encara estigués actiu, dificilment li podrieu aplicar a ell la dretana frase de “tots els polítics són iguals” pel que fa a fotre mà al calaix; encara que també és cert que el calaix acostumava a estar bastant buit.
Per altra banda, aquest home nascut a Félix (Almeria) el 1929, que a la fi dels anys quaranta feia totxanes a la bòbila d’en Ramells de bracet amb el que acabà essent alcalde de la vila i empresari-amo de la fàbrica Norma, en Galindo, com a obrer fou capdavanter de les mogudes a aquesta mateixa fàbrica. Hi havia entrat després de deixar la Roca per por d’agafar la silicosi, i li tocà protagonitzar la trista liquidació de l’empresa en el marc de la crisi industrial de la fi dels anys setanta.
Amb aquest relat d’en Vizcaino ens podem fer càrrec del poc que hi havia entre anar a possar-se a mans del Doctor Creixell o caure a les mans dels Germans Creix. El senyor de la Regadora t’allargava la vida a base d’arròs-amb-oli i aigua de Vichy, els amos del Trull de Via Laietana te l’escurçaven a patacades-fent-pupa.
Si el sereno va ser prou bona persona, o prou sòmines a l’hora de veure o no veure res anormal, a les cinc de la matinada, en una parella amorosa però una mica a la grenya per gelosia i por, no se sap. Però, veient el que succeí unes setmanes després, a Viladecans, aquell any 1961, més d’un va aprendre que n’eren d’importants les coartades quan es viu en clandestinitat i com era d’important ensumar, intuir i detectar perills per poder salvar la pell.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada