Una lleugera inflexió de la línia feia que el carrer Doctor Reig de Viladecans, canviés de nom a l’alçada de Canonge Doctor Auguet i es digués carrer Doctor Miralles. El noms venien de l’any 1929 quan encara no eren gaire més que una simple insinuació urbanística. Una cosa semblant succeïa al carrer Dos de Maig que en la seva part alta s’anomenava Santiago Rusiñol. Quan la línia de construcció de cases va ser un tot continu es posà de manifest la necessitat de canviar-los per evitar confusions. Aquest canvi es féu realitat l’any 1979 en el Ple de juny de l’Ajuntament. En Santiago Rusiñol i el Doctor Miralles varen desaparèixer del nomenclàtor amb el mandat de restituir-los l’honor, passats uns anys. D’aquesta manera els carrers Doctor Reig i Dos de Maig abastaren tot el tram que va del carrer Jaume Abril a l’avinguda de la Roureda, menyspreant els petits corbaments.
Des de no fa gaire temps en Santiago Rusiñol torna a donar nom a un carrer, un de nou a prop de l’Hospital. No pas el Doctor Miralles, que continua sense i, a parer meu, millor que continuï sempre així.
Els doctors Reig i Miralles no ho eren en medecina, com a més d’un li podria semblar. Ho eren en teologia i varen ser bisbes de Barcelona. El tractament de "doctors" sovintejava entre els bisbes que només eren bisbes. Quan aquests assolien un rang superior, el rang acabava impossant-se obviant la titulació acadèmica. Així, l’Enric Reig Casanova donà nom al carrer "Arquebisbe Reig" a València per on hi va passar com a tal, al carrer "Primado Reig" a Toledo per la mateixa raó i al carrer "Cardenal Reig" a Barcelona, perquè li varen posar el seu nom a un carrer de Collblanc després de mort i d’haver estat, entre 1927 i 1929, "Cardenal Primado de España".
Al nomenclàtor de Viladecans, en Reig sempre ha estat "doctor" a seques. Tot i rebre’n l’honor l’any 1929, només era bisbe de Barcelona quan en el 1917 ens va fer el favor d’obligar a renunciar a Mn. Andreu Samaranch, traslladant-lo de Viladecans a Barcelona; de rector nostre a "beneficiat" de l’església de Santa Ana. Aquest senyor rector fou el que no volia, de cap de les maneres, que la casa Modolell fos per a l’Ajuntament i pledejà per mantenir la propietat totalment administrada per l’Esglèsia. En Reig ens el va treure del davant, fent de passada un canvi de marmesor. En Miralles era el bisbe en el moment que mig es desfeia l’embolic clerical de l’herència Modolell l’any 1929 i algún mèrit hi deuria tenir. Ja ens ho diran els historiadors.
No és en Reig el qüestionat en aquest relat. El vilipendiat d’aquesta història és en Miralles. De la mateixa manera que en Reig no va parar de trepar fins arribar al capdamunt del poder eclesiàstic amb molt bon crèdit, passant també per Barcelona, la carrera d’en Miralles va anar justament a l’inrevés, reculant amb descrèdit cap avall.
En Josep Miralles Sbert era mallorquí de Palma. Doctor en Teologia, en Filosofia i en Dret Canònic. Abans de ser-ho de Barcelona entre els anys 1926 i 1930, havia estat bisbe de Lleida. Al cardenal Vidal i Barraquer de Tarragona no li va agradar gens aquest nomenament pel tarannà personal. Enfrontat amb el capità general de Catalunya pel català com a llengua de l’Església, per aquesta i altres raons, en Miralles acabà essent revocat de la seva Seu i enviat de tornada a casa, a Mallorca, amb el títol d’arquebisbe "ad personam". Que és el mateix que dir: "enlairar-lo de dret per enfonsar-lo de fet, amb una patadeta al cul". Només així es pot interpretar el pas de bisbe de Barcelona a bisbe de Palma, estroncant-li la carrera. Ben al contrari, el seu predecesor Doctor Reig morí de "Cardenal Primado" a Toledo.
Us esteu preguntant: i… ¿per què, coi, no se li hauria de restituir l’honor de pujar a les cantonades d’un carrer de Viladecans, com tenia abans, perquè fins ara no s’evidencia cap raó especial?
Heus aquí la raó: el bisbe Miralles va beneir (és a dir: "…en el nom del Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant") els avions italians Saboya-81, tot remullant-los amb el salpasser. Els mateixos avions de Mussolini, que el 16 de març i el 4 de juliol de l’any 1938 varen tenir la gran satisfacció de venir a bombardejar la nostra vila deixant 27 morts. Onze de Viladecans i setze de Gavà.
Algú em dirà: "Home… venien a bombardejar la Roca, que s’havia convertit en industria de guerra fent beines". De segur que sí. Però vomitant a tort i a dret o sense filar prim, set dels morts eren infants de menys de tretze anys. Déu eren dones, una d’elles la mestra Rosa Caylà de dinou anys. I, no és que tinguessin mala punteria i cínicament els morts els poguessim qualificar de "danys col·laterals", no, perquè a Granollers, per exemple, amb una estoneta de mercat de dijous aquests avions en trinxaren dos-cents vint-i-quatre. Passant comptes una mica més a l’engròs: només per causa de pluja de confits celestials, a Catalunya, els traspassats dels bombardejos foren set mil quatre-cents.
No invento res. Tot és prou documentat. Podeu començar per l’opuscle Els bombardejos a Viladecans de l’any 1938 de Xavier Calderé, amb l’ajut de Manuel Luengo i editat per l’Ajuntament. "Home, és que és molt sectari", s’hi tornarà algú altre, amb afany de fer-nos fer l’estruç. Llegiu-vos donçs, si us sembla poc, qualsevol dels llibres d’història sobre la guerra d’en Solé i Sabaté o millor, pel que fa a Viladecans pregunteu-li al senyor Dolz que ho té explicat en un llibre seu, o a la meva mare, l’Antonia Doñate, que ho ha fet en un altre, o als de cal Magí que us podran ben bé dir qui eren la Carme Clavé i l’Enric Ginabreda.
I si, com sant Tomàs, algú necessita endinsar els dits a les nafres de Sa Excel·lència el senyor bisbe de Mallorca, li convé llegir Els grans cementiris sota la lluna d’en Georges Bernanos i de pas s’enterarà d’unes quantes cosetes més. Aquest escriptor francés, de dretes dretes, monàrquic i catòlic de solemnitat, autor de llibres cèlebres com Diàleg de carmelites o Diari d’un rector de poble, després d’haver exultat a favor del "alzamiento" militar, esglaiat pel que veia succeir dia a dia durant els primers mesos de la guerra a Mallorca, acabà revoltant-se contra el propi espaordiment escrivint aquest llibre de denúncia i rebuig.
El bisbe Miralles en surt molt escaldat del testimoniatge que en Bernanos dóna. Hi diu per exemple: "Durant mesos, a Mallorca, els escamots d’assassins, transportats ràpidament de poble en poble en camions requisats a aquest efecte, van matar fredament, a la vista de tothom, milers d’individus considerats suspectes, però contra els quals el tribunal militar mateix hauria hagut de renunciar a invocar el menor pretext legal. Monsenyor el bisbe de Palma estava informat d’aquest fet, com tothom. No per això va deixar de mostrar-se, cada vegada que va poder, al costat dels botxins, alguns dels quals ostentaven notòriament en les seves mans la breu agonia d’un centenar d’homes."
I… ens beneí els avions Saboya-81 que uns mesos després ens tiraven confits…
Però, ¿quina era la miranda d’en Bernanos per poder fer aquest testimoniatge? La millor sens dubte: des del 1934 fins al 1937 visqué a casa del Marquès de Zayas, cap de la Falange de Mallorca! A requeriment de l’arquebisbe de Westminster, el bisbe Miralles hagué de donar explicacions per escrit. Tot i reconeixent fets, refutà com a exageracions moltes de les acusacions de l’escriptor francès, però també afirmà que el 6 de setembre de 1936, efectivament, beneí amb el cerimonial pertinent els avions arribats d’Itàlia a l’aeroport de Son Sant Joan.
D’aquest llibre, Els grans cementiris sota la lluna, la filòsofa Hannah Arend digué que era "el pamflet més important mai escrit contra el feixisme". Prohibit durant el franquisme, no s’edità en català fins l’any 1981.
A fi d’evitar que als viladecanencs el seu record se’ns escoli per l’aigüera, caldria preguntar-se: ¿no té cap més bagatge a favor en Miralles que el de deixar que els benintencionats maçons continuessin ocupant l’Ajuntament de Viladecans? Doncs en té, sí, en té. De persona com en Miralles defensant la llengua catalana i escampant-ne l’ús, en trobareu poques, malgrat no escriure mai res en català. Les topades, sense afluixar, amb els capitans generals de Catalunya foren de campionat. Els militars li exigien que el clero sermonegés i catequitzés només en castellà per acabar recloent la llengua a l’exclusiu àmbit de la llar. En Miralles els engegà sempre a dida. Aquests enfrontaments i els que, per mal geni, també tingué amb el catalanisme politic, l’aïllaren de tal manera que constituïren suficients raons perquè la Santa Seu li remogués el tron episcopal. Cal esmentar també el gran suport que donà a mossèn Alcover, aquell altre mallorquí també geniüt, pare del gran diccionari de la llengua catalana-valenciana-balear, del qual Miralles fou auspiciador.
Tornant als bombardejos, no hi ha constància de que beneís cap "Isidru". Nom amb què eren coneguts els tres o quatre hidroavions Heinkel-59 de la base de Pollença, amagadeta darrera el cap Formentor. Els "Isidru" tenien per costum operar més o menys en solitari contra les costes de llevant de la península. A Viladecans li tocà rebre la seva visita el capvespre de l’11 de setembre del 38. A part de voler-nos fer pupa, tenia ganes de deixar Catalunya sense el pa de cada dia atacant la fàbrica dels Llevats. La base era dirigida per l’hermanísimo Ramón Franco, aquell heroi del "Plus Ultra", dandy-guaperes, diputat d’ERC del 31, francmaçó i aventurer, que morí el 28 d’octubre estimbant-se al mar carregat de bombes a prop de la costa de Mallorca.
Els "Isidru" no, però sí que ens beneí els Saboya-81.
Son molts els testimonis (Pons, Maura, Batllori, Massot…) que diuen que en Miralles era l’home més erudit de Mallorca en molt de temps, però també el més beneit i carent de mà esquerra.
Llegint Els grans cementiris sota la lluna d’en Bernanos, darrera les ironies i sarcasmes de l’escriptor em sobrevenia la pregunta de ¿quina podria ser la prèdica de la caritat, per part del pastor Miralles, ensumant tan poca misericòrdia, compassió, perdó i justícia envers el que era el seu ramat?
I sense resposta, em deia: millor que no en tingui cap de carrer a Viladecans. Haver beneït els Saboya ja és prou raó. Em sembla que a l’Ajuntament no li cal ni li caldrà restituir-li l’honor després d’haver-lo despenjat de les cantonades per raons urbanístiques. D’altra banda, encara hi ha a qui li retrunyen les explosions a les oïdes.…
Adéu doctor Miralles.
Des de no fa gaire temps en Santiago Rusiñol torna a donar nom a un carrer, un de nou a prop de l’Hospital. No pas el Doctor Miralles, que continua sense i, a parer meu, millor que continuï sempre així.
Els doctors Reig i Miralles no ho eren en medecina, com a més d’un li podria semblar. Ho eren en teologia i varen ser bisbes de Barcelona. El tractament de "doctors" sovintejava entre els bisbes que només eren bisbes. Quan aquests assolien un rang superior, el rang acabava impossant-se obviant la titulació acadèmica. Així, l’Enric Reig Casanova donà nom al carrer "Arquebisbe Reig" a València per on hi va passar com a tal, al carrer "Primado Reig" a Toledo per la mateixa raó i al carrer "Cardenal Reig" a Barcelona, perquè li varen posar el seu nom a un carrer de Collblanc després de mort i d’haver estat, entre 1927 i 1929, "Cardenal Primado de España".
Al nomenclàtor de Viladecans, en Reig sempre ha estat "doctor" a seques. Tot i rebre’n l’honor l’any 1929, només era bisbe de Barcelona quan en el 1917 ens va fer el favor d’obligar a renunciar a Mn. Andreu Samaranch, traslladant-lo de Viladecans a Barcelona; de rector nostre a "beneficiat" de l’església de Santa Ana. Aquest senyor rector fou el que no volia, de cap de les maneres, que la casa Modolell fos per a l’Ajuntament i pledejà per mantenir la propietat totalment administrada per l’Esglèsia. En Reig ens el va treure del davant, fent de passada un canvi de marmesor. En Miralles era el bisbe en el moment que mig es desfeia l’embolic clerical de l’herència Modolell l’any 1929 i algún mèrit hi deuria tenir. Ja ens ho diran els historiadors.
No és en Reig el qüestionat en aquest relat. El vilipendiat d’aquesta història és en Miralles. De la mateixa manera que en Reig no va parar de trepar fins arribar al capdamunt del poder eclesiàstic amb molt bon crèdit, passant també per Barcelona, la carrera d’en Miralles va anar justament a l’inrevés, reculant amb descrèdit cap avall.
En Josep Miralles Sbert era mallorquí de Palma. Doctor en Teologia, en Filosofia i en Dret Canònic. Abans de ser-ho de Barcelona entre els anys 1926 i 1930, havia estat bisbe de Lleida. Al cardenal Vidal i Barraquer de Tarragona no li va agradar gens aquest nomenament pel tarannà personal. Enfrontat amb el capità general de Catalunya pel català com a llengua de l’Església, per aquesta i altres raons, en Miralles acabà essent revocat de la seva Seu i enviat de tornada a casa, a Mallorca, amb el títol d’arquebisbe "ad personam". Que és el mateix que dir: "enlairar-lo de dret per enfonsar-lo de fet, amb una patadeta al cul". Només així es pot interpretar el pas de bisbe de Barcelona a bisbe de Palma, estroncant-li la carrera. Ben al contrari, el seu predecesor Doctor Reig morí de "Cardenal Primado" a Toledo.
Us esteu preguntant: i… ¿per què, coi, no se li hauria de restituir l’honor de pujar a les cantonades d’un carrer de Viladecans, com tenia abans, perquè fins ara no s’evidencia cap raó especial?
Heus aquí la raó: el bisbe Miralles va beneir (és a dir: "…en el nom del Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant") els avions italians Saboya-81, tot remullant-los amb el salpasser. Els mateixos avions de Mussolini, que el 16 de març i el 4 de juliol de l’any 1938 varen tenir la gran satisfacció de venir a bombardejar la nostra vila deixant 27 morts. Onze de Viladecans i setze de Gavà.
Algú em dirà: "Home… venien a bombardejar la Roca, que s’havia convertit en industria de guerra fent beines". De segur que sí. Però vomitant a tort i a dret o sense filar prim, set dels morts eren infants de menys de tretze anys. Déu eren dones, una d’elles la mestra Rosa Caylà de dinou anys. I, no és que tinguessin mala punteria i cínicament els morts els poguessim qualificar de "danys col·laterals", no, perquè a Granollers, per exemple, amb una estoneta de mercat de dijous aquests avions en trinxaren dos-cents vint-i-quatre. Passant comptes una mica més a l’engròs: només per causa de pluja de confits celestials, a Catalunya, els traspassats dels bombardejos foren set mil quatre-cents.
No invento res. Tot és prou documentat. Podeu començar per l’opuscle Els bombardejos a Viladecans de l’any 1938 de Xavier Calderé, amb l’ajut de Manuel Luengo i editat per l’Ajuntament. "Home, és que és molt sectari", s’hi tornarà algú altre, amb afany de fer-nos fer l’estruç. Llegiu-vos donçs, si us sembla poc, qualsevol dels llibres d’història sobre la guerra d’en Solé i Sabaté o millor, pel que fa a Viladecans pregunteu-li al senyor Dolz que ho té explicat en un llibre seu, o a la meva mare, l’Antonia Doñate, que ho ha fet en un altre, o als de cal Magí que us podran ben bé dir qui eren la Carme Clavé i l’Enric Ginabreda.
I si, com sant Tomàs, algú necessita endinsar els dits a les nafres de Sa Excel·lència el senyor bisbe de Mallorca, li convé llegir Els grans cementiris sota la lluna d’en Georges Bernanos i de pas s’enterarà d’unes quantes cosetes més. Aquest escriptor francés, de dretes dretes, monàrquic i catòlic de solemnitat, autor de llibres cèlebres com Diàleg de carmelites o Diari d’un rector de poble, després d’haver exultat a favor del "alzamiento" militar, esglaiat pel que veia succeir dia a dia durant els primers mesos de la guerra a Mallorca, acabà revoltant-se contra el propi espaordiment escrivint aquest llibre de denúncia i rebuig.
El bisbe Miralles en surt molt escaldat del testimoniatge que en Bernanos dóna. Hi diu per exemple: "Durant mesos, a Mallorca, els escamots d’assassins, transportats ràpidament de poble en poble en camions requisats a aquest efecte, van matar fredament, a la vista de tothom, milers d’individus considerats suspectes, però contra els quals el tribunal militar mateix hauria hagut de renunciar a invocar el menor pretext legal. Monsenyor el bisbe de Palma estava informat d’aquest fet, com tothom. No per això va deixar de mostrar-se, cada vegada que va poder, al costat dels botxins, alguns dels quals ostentaven notòriament en les seves mans la breu agonia d’un centenar d’homes."
I… ens beneí els avions Saboya-81 que uns mesos després ens tiraven confits…
Però, ¿quina era la miranda d’en Bernanos per poder fer aquest testimoniatge? La millor sens dubte: des del 1934 fins al 1937 visqué a casa del Marquès de Zayas, cap de la Falange de Mallorca! A requeriment de l’arquebisbe de Westminster, el bisbe Miralles hagué de donar explicacions per escrit. Tot i reconeixent fets, refutà com a exageracions moltes de les acusacions de l’escriptor francès, però també afirmà que el 6 de setembre de 1936, efectivament, beneí amb el cerimonial pertinent els avions arribats d’Itàlia a l’aeroport de Son Sant Joan.
D’aquest llibre, Els grans cementiris sota la lluna, la filòsofa Hannah Arend digué que era "el pamflet més important mai escrit contra el feixisme". Prohibit durant el franquisme, no s’edità en català fins l’any 1981.
A fi d’evitar que als viladecanencs el seu record se’ns escoli per l’aigüera, caldria preguntar-se: ¿no té cap més bagatge a favor en Miralles que el de deixar que els benintencionats maçons continuessin ocupant l’Ajuntament de Viladecans? Doncs en té, sí, en té. De persona com en Miralles defensant la llengua catalana i escampant-ne l’ús, en trobareu poques, malgrat no escriure mai res en català. Les topades, sense afluixar, amb els capitans generals de Catalunya foren de campionat. Els militars li exigien que el clero sermonegés i catequitzés només en castellà per acabar recloent la llengua a l’exclusiu àmbit de la llar. En Miralles els engegà sempre a dida. Aquests enfrontaments i els que, per mal geni, també tingué amb el catalanisme politic, l’aïllaren de tal manera que constituïren suficients raons perquè la Santa Seu li remogués el tron episcopal. Cal esmentar també el gran suport que donà a mossèn Alcover, aquell altre mallorquí també geniüt, pare del gran diccionari de la llengua catalana-valenciana-balear, del qual Miralles fou auspiciador.
Tornant als bombardejos, no hi ha constància de que beneís cap "Isidru". Nom amb què eren coneguts els tres o quatre hidroavions Heinkel-59 de la base de Pollença, amagadeta darrera el cap Formentor. Els "Isidru" tenien per costum operar més o menys en solitari contra les costes de llevant de la península. A Viladecans li tocà rebre la seva visita el capvespre de l’11 de setembre del 38. A part de voler-nos fer pupa, tenia ganes de deixar Catalunya sense el pa de cada dia atacant la fàbrica dels Llevats. La base era dirigida per l’hermanísimo Ramón Franco, aquell heroi del "Plus Ultra", dandy-guaperes, diputat d’ERC del 31, francmaçó i aventurer, que morí el 28 d’octubre estimbant-se al mar carregat de bombes a prop de la costa de Mallorca.
Els "Isidru" no, però sí que ens beneí els Saboya-81.
Son molts els testimonis (Pons, Maura, Batllori, Massot…) que diuen que en Miralles era l’home més erudit de Mallorca en molt de temps, però també el més beneit i carent de mà esquerra.
Llegint Els grans cementiris sota la lluna d’en Bernanos, darrera les ironies i sarcasmes de l’escriptor em sobrevenia la pregunta de ¿quina podria ser la prèdica de la caritat, per part del pastor Miralles, ensumant tan poca misericòrdia, compassió, perdó i justícia envers el que era el seu ramat?
I sense resposta, em deia: millor que no en tingui cap de carrer a Viladecans. Haver beneït els Saboya ja és prou raó. Em sembla que a l’Ajuntament no li cal ni li caldrà restituir-li l’honor després d’haver-lo despenjat de les cantonades per raons urbanístiques. D’altra banda, encara hi ha a qui li retrunyen les explosions a les oïdes.…
Adéu doctor Miralles.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada