Sempre m’han angoixat els nacionalismes, i sempre m’ha semblat que, com més antagònics són, més s’alimenten mútuament. I he de reconèixer que porto molt endins la ingènua convicció que cal enderrocar fronteres i no crear-ne de noves, convicció reforçada amb l’ideal d’un internacionalisme on tots els homes i dones treballadors siguin una gran fraternitat que defensa la seva dignitat. I dic “treballadors” en el sentit de les persones que no disposen d’altres béns ni privilegis que la seva capacitat de treball, incloent-hi les més vulnerables.
Tot plegat no ho he viscut mai renyit amb el “cultiu” de les llengües i de les cultures del lloc on visc, vetllant especialment per les minoritàries. I també crec, és clar, que una autèntica democràcia s’ha de basar en una participació ciutadana de qualitat i ha de tenir els centres de decisió molt propers. Per això el meu ideal és un federalisme encaixat a Europa on les fronteres dels estats-nació es desdibuixin cada cop més. Sense privilegis per a ningú i en la consciència que hi ha grans temes que cal consensuar sempre més enllà del propi territori: des de les infrastructures als exèrcits (millor, si és possible, els no-exèrcits!). I aquí crec que la recerca de la col·laboració sempre és més saludable que la de la mútua competència. I que la valoració mútua és més sana que el menyspreu i el tancament. Personalment, em sento molt propera a molts aspectes d’Espanya, que m’estimo, i que no es corresponen a la imatge barroera que veiem dia sí i dia també en els mitjans de comunicació i que deu ser tan desfigurada com la que molts mitjans espanyols transmeten de Catalunya.
Em sembla també que som en un moment en què es posa en evidència que els governs ja no governen, compleixen ordres d’un poder del mercat sovint invisible però no per això menys real. Per tant, el primer pas per a una independència seria independitzar-se dels mercats, cosa que ara com ara no sembla que ningú es plantegi seriosament.
En segon lloc, la crisi que vivim ha tingut la virtut de destapar unes quantes fragilitats del nostre sistema, fragilitats que han contribuït a causar-la. Vivim cada dia una mica més egoïstament (bé, en un individualisme ferotge que no té en compte la necessitat del bé comú), hem passat de ser ciutadans a consumidors submissos, i fins a la crisi, les institucions (polítiques, econòmiques, judicials, fins i tot eclesials) es mantenien com cases sobre la sorra, en l’aparença i la més gran fragilitat. La primera onada ha destapat que mentre no miràvem, massa ocupats contemplant-nos el melic, el sistema s’ha pervertit: els partits no funcionen, la redistribució dels diners de l’estat provoca greuges comparatius, l’estat del benestar s’enfonsa, el sistema judicial provoca vergonya aliena, hem esdevingut pobres de cop, econòmicament i democràticament. Crec que vivim en un estat d’emergència on el que cal salvar bàsicament és la democràcia. No hi ha democràcia sense implicació ciutadana i no només en el moment de votar. Cal pensar propostes concretes, cal mullar-se, cal equivocar-se i cal tornar-hi, i això passa per una implicació política que ens continua costant. Empesos pel pànic, alguns governants fan propostes tan funestes com Eurovegas, els partits (tots) es resisteixen a emprendre reformes serioses del seu finançament i funcionament, el PP aprofita per fer propostes populistes de l’estil que els parlamentaris no cobrin (amb la qual cosa ja sabem qui es podrà permetre ser-ne!) o de carregar contra els immigrants; ERC i CiU s’embolcallen amb la bandera per tal de no posar al descobert la corrupció catalana (això també passa a Andalusia, substituïu el concepte nació per esquerra). I d’altres utilitzen els nacionalismes per afirmar-se, amb èxit, perquè preval el sentiment col·lectiu d’injustícia i de greuge. És de justícia que es revisi la relació d’Espanya amb Catalunya, però a mi el fet que això vagi sempre lligat a l’independentisme (una opció ben legítima però que jo no comparteixo en absolut) me’n dificulta l’adhesió. La dificultat d’identificar clarament qui mou els fils i de trobar camins de sortida i de transformació positives porta a buscar enemics fàcils. Els més xenòfobs busquen els immigrants. Però també el nacionalisme sol ser una sortida fàcil. L’enemic és Espanya i la solució és abandonar-la. Això sol és molt reduccionista.
Crec que som en un moment de buscar consensos, de prioritzar la transparència política i econòmica, d’organitzar-nos fredament per actuar contra els abusos de poder, de fer entendre als partits que és imprescindible que canviïn el xip, de renegociar moltes coses amb els veïns i de pensar a llarg termini. La resposta visceral i la recerca d’immediatesa sempre és fàcil i satisfactòria per a molta gent, però poc eficaç per avançar i perillosa perquè genera frustració. La independència es presenta com la solució però no resol cap dels problemes de fons. L’endemà continuarem tenint pendent la democràcia, la transparència, la independència econòmica, l’honestedat política.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada