Els Copons, Alòs i Sellarès, botiflers de Viladecans

Felip V en una al·legoria del triomf borbònic dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

Edició del decret de Nova Planta (1716) dins de Mercader, Felip V i Catalunya, 1985

El lloc de Sant Joan de Viladecans, en les primeres dècades del segle XVIII el constituïen poc més de dos centenars d’ànimes, en la seva gran majoria pagesos que treballaven una terra i uns conreus, fonamentalment de secà. Aquests avantpassats nostres, alguns, s’agrupaven a l’entorn de la capella de Sant Joan –a l’inici de l’antic camí de les Canals que menava a Sant Pere de Gavà–, i de la fortalesa imponent de pedra vermella que és la Torre del Baró; d’altres famílies pageses estaven escampades per les diverses masies que hi havia a la part alta del terme però també pel samontà. Tots, els del petit nucli rural i els de les masies disseminades estaven, encara, sotmesos a un règim feudal. Alguns, els que vivien a Viladecans, sota el control i la jurisdicció dels Copons –també barons de l’Eramprunyà–, i els que estaven a l’altra banda de la riera de Sant Climent, els de la Quadra Burgesa, sota la jurisdicció, al llarg del segle XVIII, de la família Alòs.

Poc sabem del comportament d’aquells pagesos respecte la seva adhesió a la causa filipista/botiflers o austriacista durant la guerra de Successió (1705-1714). El més possible, és que com sempre, patirien la guerra, els allotjaments de soldats, els tributs militars, els embargaments i confiscacions, la violència física; tot plegat, el que comporta una situació de conflicte bèl·lic prolongat en el temps com va ser aquell. Però, mínimament, sí que coneixem com es van significar alguns dels grans propietaris de Viladecans, com ho van ser els Copons –barons de l’Eramprunyà i a partir de 1767, marquesos de la Manresana–, els Alòs, propietaris de la Quadra Burgesa i a partir de 1746, marquesos de Puerto Nuevo, o els Sellarès, propietari del mas que porta el seu nom, també escrit Sallarés o Cellarés en les diverses font bibliogràfiques.

Els Alòs, Copons i Sellarès els trobem, des d’un principi, en les noves institucions filipistes creades amb l’ocupació de Barcelona l’11 de setembre de 1714, en agraïment als serveis prestats. Per ordres del duc de Berwick, capità general de l’exèrcit d’ocupació de Catalunya, el 15 de setembre de 1714, es crearà la Reial Junta Superior de Justicia y Gobierno de Catalunya, màxim òrgan de govern en el territori, juntament amb el capità general, i es disposarà el nomenament de setze administradors, provisionals, del comú de la ciutat de Barcelona en substitució del Consell de Cent.

Com a vocal de la Reial Junta Superior, trobarem al patriarca de la família Alós, en Josep Alòs i Ferrer (Barcelona, 1653 – Barcelona ?, 1720). En Josep Alòs, doctor en ambdós Drets, ocupà la càtedra de Dret Civil a la Universitat de Barcelona i el 1705 exercia el càrrec de conseller assessor de la Batllia del Reial Patrimoni. Partidari de la causa filipista va haver d’exiliar-se  a Madrid, on Felip V recompensarà la seva fidelitat amb una magistratura dins la Cancelleria de Valladolid. El 1713, com d’altres catalans, es va posar a les ordres duc de Populi, que amb l’exèrcit hispano-francès es disposava a ocupar Catalunya, on va organitzar una xarxa d’espies i confidents, infiltrats en la societat barcelonina que va servir, entre d’altres, per a crear una llista negra dels desafectes al règim filipista, per a la posterior repressió que es produiria amb la caiguda de Barcelona. Un d’aquests espies va ser Pere de Copons, canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona, que justament, després de la guerra, seria represaliat per aquells als quals havia ajudat. En Josep Alòs formarà part de la comitiva de destacats filipistes catalans que entrarien a Barcelona el 13 de setembre de 1714 quan, de fet, es va produir l’ocupació material de la ciutat. A banda de vocal de la Reial Junta també va ser advocat fiscal de la nova Superintendència, creada i presidida per José Patiño. A partir del 15 d’octubre de 1716, amb la creació de l’Audiència de Barcelona –en substitució de la Reial Junta–, en aplicació del decret de Nova Planta, fou nomenat oïdor/magistrat d’una de les seves sales. L’Audiència, era, juntament amb el capità general, la institució màxima de govern a Catalunya, que s’encarregava de tots els ordres de la vida civil a més del judicial. En Josep Alòs, home de lleis, hi va participar plenament de la constitució del nou règim, tant en l’estudi i constitució del nou règim municipal com de l’actuació repressiva que significà ser magistrat de l’Audiència de Barcelona. També va formar part del Tribunal del Breu Apostòlic, creat el 1525, i que va ser rehabilitat per destituir i cessar els eclesiàstics que havien pres partit per l’arxiduc Carles d’Àustria d’ençà de 1705. Fills d’en Josep Alòs també van tenir càrrecs en diverses institucions del nou règim, tant al principi com al llarg del segle XVIII, entre ells cal destacar en Joan, Josep Francesc i Antoni Alòs i Rius.

En Joan Alòs i Rius, primogènit d’Alòs i Ferrer, doctor en lleis, va ser un dels setze administradors provisionals municipals nomenats pel duc de Berwick per a regir el comú de Barcelona entre 1714 i 1718. Amb la constitució del nou ajuntament barceloní, el 6 de desembre de 1718, format bàsicament per nobles, es mantindrà com a regidor. El Superintendent Patiño el nomenarà inspector de les rendes municipals confiscades.

Antoni Alòs i Rius (Moià, 1693 – Barcelona 1780), tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick durant el setge de Barcelona, va fer una brillant carrera militar dins de l’exèrcit borbònic, nomenat governador militar de Girona (1762) i capità general de Mallorca (1764). Primer marquès d’Alòs (1736).

Però serà Josep Francesc Alòs i Rius (Barcelona, 1687 – Madrid, 1757), també doctor en lleis, qui ens enllaçarà amb Viladecans. L’1 d’octubre de 1714, José Patiño el nomenarà assessor lletrat en la Superintendència, per a tots els negocis judicials derivats de les confiscacions a la Generalitat i al Consell de Cent; posteriorment, amb la implantació del nou règim municipal i corregimental fou nomenat alcalde major de Barcelona (1718) i regidor perpetu de l’ajuntament de Barcelona (1720). En Josep Francesc Alòs i Rius faria carrera en l’Audiència de Barcelona, arribant a ser el seu regent entre 1742 i 1757, essent l’únic regent català en tot el segle XVIII. L’any 1752 ingressarà en l’Acadèmia de Bones Lletres, després que fos aprovada per Ferran VI. Serà el primer marquès de Puerto Nuevo (1746).

Als Copons els trobaren exercint càrrecs entre els administradors provisionals del comú de Barcelona (1714-1718) i posteriorment en el primer ajuntament borbònic (1718).

Francesc de Copons i  de Grimau (segle XVIII – Barcelona, 1723), baró d’Eramprunyà, perseguit pels austriacistes hagué de marxar de Barcelona. Amb el triomf de les armes de Felip V fou nomenat, primer, un dels setze administradors del comú de Barcelona (1714) i posteriorment va ser un dels vint-i-quatre regidors del novell ajuntament borbònic. 

Un altre Copons, Antoni de Sabater i de Copons, marquès de Benavent, partidari de la causa filipista, perseguit, es va refugiar a Mataró. Posteriorment entraria a Barcelona amb les forces d’ocupació del duc de Berwick. Seria nomenat un dels setze administradors provisionals de Barcelona i posteriorment regidor en el nou ajuntament.

Agustí de Copons i de Copons, nebot de Francesc de Copons i de Grimau, partidari de Felip V, lluità en el seu bàndol a Itàlia. Formarà, també, part del nou consistori barceloní, en la classe de titolats com a marquès de Moja de la Torre.  

Pel que respecta a Jeroni Sellarès, propietari de can Sellarès des de 1693, era baró i senyor jurisdiccional del llogarret de Mur. Partidari de la causa borbònica se’l va considerar “persona de mucha experiència, y es de los más capaces de esta ciudad para su gobierno económico”, per això va ser nomenat administrador provisional de la ciutat de Barcelona i, posteriorment, va formar part del primer consistori dins de la classe dels qui frueixen privilegi militar. Amb l’ensorrament de les cases del barri de la Ribera, per a la construcció de la Ciutadella, va ser uns dels propietaris urbans que va ser indemnitzat més generosament, si tenim en compte que la intendència borbònica no va indemnitzar a la gran majoria dels propietaris expropiats. 

Si be la família Alòs va ser un família addicta i fidel a la causa borbònica des del seu començament no resultà el mateix amb els Copons. Alguns dels seus membres es van destacar per formar part del braç militar i de la Junta de Govern que va defensar la ciutat de Barcelona durant el setge de Berwick, el 1714: Joan i Jaume Copons [de la Manresana, títol que en 1767 es concediria a Ramon Ignasi de Copons i d’Ivorra, baró de Sant Vicenç, senyor de la Manresana i de Viladecans entre d’altres territoris]. En Joan de Copons seria un dels cavallers al qual les autoritats borbòniques van realitzar una de les majors confiscacions de béns, només superada per les del noble Josep Galceran de Pinós i Rocabertí.

Manuel Luengo Carrasco