Buramànding Kinte (1ªpart)

Històries com les del Gurugú de Melilla i els illots d’Alhucemas no són cosa d’aquest estiu. L’any 2005, varen arribar a ser 30.000 els subsaharians de Gàmbia, de Costa d’Ivori, del Camerun i d’altres països africans, escampats al voltant de les tanques de Ceuta i Melilla, per intentar saltar o rebentar els filats. No eren els primers ni els únics a venir. Des de Saint Louis, a la costa del Senegal, altres milers miraven d’arribar a l’illa de Fuerteventura a les Canàries brincant onades durant una setmana amb una barca de quatre fustes. Tots ells fugien de la misèria, de la fam i de la guerra. Amb poca por a la mort, perquè la mort ja feia temps que senyorejava l’horitzó del seus llocs d’origen, somniaven i maldaven plantar els peus al que creien cel europeu a risc d’anar-se’n al paradís definitiu, via fons del mar, soleiada al desert, bala a l’esquena o esgarrinxada als filats fronterers. Malgrat la crisi doncs, la cosa continua.

Com serà el fet migratori subsaharià en el futur? Passant comptes de com ha anat fins avui la col·laboració internacional per evitar-ho, l’esgarrifança fa lletjos a l’esperança i el futur s’enfosqueix. En situació de crisi, augmenten dues de les xacres més indignes de l’ésser humà: el racisme i la xenofòbia. Compte doncs amb el vell atrinxerament en la particularitat de cadascú negant el que és universal: és un dels camins del feixisme.

Aquesta és la història viladecanenca de Buramànding Kinte, un dels primers. Comença a un país de l’Àfrica que es deia Rhodèsia i ara es diu Zimbabwe. L’any 1979, aquell país funcionava en règim de segregació racial. Diverses guerrilles estimulades per la fi de la guerra del Vietnam i pel fet de fer-se independents Angola i Moçambic, miraven de capgirar-ho tot. Els morts en els enfrontaments es comptaven per milers i a l’última dècada s’havien tancat  més de 1.000 escoles. Un bisbe negre anglicà reformista, que es deia Abel Muzorewa, acabava de guanyar el mes d’abril d’aquell mateix any unes eleccions que, malgrat ser boicotejades per les guerrilles de Robert Mugabe i de Joshua Nkono, posaven fi al sistema del apartheid.

Vetaquí doncs, que un xicot de 18 anys de pell negra com el carbó, en tornar d’escola, un dia es trobà pares i germans petits morts a casa degollats. El mateix els hi havia passat a altres nois del barri. Per por a ser-ho també, tres d’ells emprengueren la fugida i, d’aquests tres, un era en Buramànding Kinte. Sense esperar a saber quina de les guerrilles, policia o exèrcit havia estat, ni el perquè, enfilaren cap a l’oest. En Buramànding es fixà com a objectiu Anglaterra, l’antiga metròpoli. Feia el camí de fugida estimulat per la il·lusió d’anar a estudiar a Cambridge i somniava tornar un dia a ca seva, ben preparat, un cop acabés el capgirament polític.

A la fi de l’oest, a 2.000 km, va trobar-se el mar, que no coneixia, i el port de Luanda, la capital d’una Angola que estava en guerra. S’enrolà en un vaixell que anava fins a Dakar. Allà, ben a prop d’on abans s’estibava els esclaus per dur-los més enllà de l’Atlàntic, fart d’esperar i de no aconseguir un nou enrolament, s’esmunyí tot sol de polissó en un altre barco que, nord enllà, acabà atracant al port d’Alacant. La gana el féu baixar a terra i l’entossudiment de Cambridge el dugué a colar-se de trascantó en trens que venien cap amunt. Baixava cada cop que es veia empaitat pels revisors, fins que una de les vegades li succeí entre les estacions de Castelldefels i de Gavà. Quan, caminant per la via, passava pels camps de Viladecans, va ser detingut per una patrulla de la Policia Local. Era al migdia de l’últim divendres de juny de 1979. Havia esmerçat prop de dos mesos en el viatge que l’havia dut des dels volts de Bulawayo a Zimbabwe als volts de Barcelona. Era el primer subsaharià que no essent un emigrant de l’ex-colònia de Guinea, ni un turista, arribava a Viladecans com a primícia de tots els altres.

–Aquí le traigo a este tipo que dice ser de Rhodesia y llamarse Manding Kinte o no sé qué. No lleva documentación alguna y venía vagando por la vía comiéndose un tomate. ¿Qué hacemos con él?

El policia que l’havia pres, no tenint comandament a qui fer-li l’entrega, el presentà directament al regidor responsable de la governació. El to i la fatxenda d’aquella mala persona, irritaren el regidor de mala manera.

–La Ley de Vagos y Maleantes ya sabe que no está vigente. Sin habérselo pedido ni yo ni él me trae aquí a un señor que no ha hecho nada, sólo porque es negro. Ayer usted vio la serie de televisión en la que sale un tal Kunta Kinte... y, hoy, sintiéndose protagonista, supone que todos los negros son como aquel y que esto puede ser divertido... Desde luego, usted no va a hacer nada con él. Váyase por ahí de nuevo, ande; atienda a quien se lo pida y atrévase sólo con delincuentes... 

El regidor, seguidament, es va fer acompanyar d’un funcionari que entenia força més l’anglès i asseguts a taula començà la següent conversa, bé, interrogatori:

–Good morning. Welcome to Viladecans. Please, what is your name? així començà.

–My name is Buramanding Kinte, va respondre. Començava malament a parer del regidor.

–Please, your true name! 

–Joseph Buramanding Kinte, va dir a continuació. Definitivament, havia fet seu el nom amb el qual el guàrdia l’havia batejat.

–Age? 

–Eighteen years.

–Coming from?....  And, do you go?

–From Rhodesia..., and I want to go to study in England, va respondre l’africà. 

El regidor va arrufar el nas entreveient el problema que se li venia al damunt i digué al funcionari:

–Pregunta-li per la família, pels estudis, pel viatge. Pregunta-li què en sap dels canvis a Zimbabwe i què hi vol anar a fer a l’Anglaterra. Apunta-ho tot i veurem en quines coses es contradiu i quins interrogants ens planteja. Quan acabis, sense embuts, digues-li que ho té molt cru sense papers i sense un duro. Que acaben de guanyar les eleccions els conservadors, i que la Tatcher aquesta, el primer que acaba de fer és tancar les portes a tots els refugiats i els emigrants. Vejam quina cara hi fa. Pregunta-li, primer, què son les cicatrius..., va demanar al funcionari quan observà unes grans marques circumdant cada braç del noi a l’alçada dels colzes, com si hagués estat lligat amb filferros trinxadors.

–Diu que això li va fer fa dos anys la policia amb un matxet, a ell i a altres, per haver participat en una manifestació d’estudiants de l’institut. Diu que qui arribava a temps a curar-se es salvava i qui no, moria, va traduir el funcionari.

–A Rhodèsia? Vols dir que aquesta animalada esgarrifosa que ens hem d’empassar, no sovinteja més als països de l’Àfrica Occidental?

–Diu que va ser a Bulawayo, a Rhodèsia.

–El seu nom, si és de debò, ens diu que és mandinga. Els mandingues no són de Rhodèsia, diria que són de Gàmbia i del Senegal. Pregunta-li quines tribus hi ha al seu pais i de quina és ell.

–Diu que les més importants són la Shona i la Ndébele. La seva mare era ndébele. Diu que el seu pare, segurament era mandinga...

–Segurament? què vol dir? que el seu avi era un esclau dut allà pels anglesos?

-Diu que no ho sap.

Una hora després l’alcalde Masgrau fou informat de la tinença d’una persona indocumentada, de raça negra, que mig volia exiliar-se a la Gran Bretanya més que no pas emigrar, que no havia demanat asil ni estava prou clar que pogués ser tingut per refugiat, que semblava sincer i tenir un bon nivell de formació, però que també podia ser un aventurer dels què llavors n’hi havia força a la costa occidental africana volent anar a França. Es prengué així la determinació d’acompanyar-lo a la Creu Roja de Barcelona quan fos possible, deixant-li ben clar que no estava detingut i se’n podia anar si volia, que se l’acompanyaria per allotjar-lo, de moment, en una pensió i que l’endemà, dissabte, s’hauria de presentar novament a l’Ajuntament per mirar de fer-li una mena de salconduit mentre es gestionava pel dilluns una entrevista amb el Comissionat per als refugiats. Només se li va demanar que, si decidia marxar, ho fes saber prèviament.

Però no va marxar. Recollí el paper que, com a molt, l’alliberava de la Guàrdia Urbana i es predisposà a l’entrevista amb els responsables de la Creu Roja, i arribat el cas, amb el Cònsol Britànic. 

Dissabte a la tarda, ja molt més relaxat, en Buramànding seguia arreu al regidor com si fos la seva ombra, fent-li palès l’abandó i confiança envers la seva persona, fins que aquest se n’apiadà i mirà de fer-li entendre aquesta proposta:

–Mira. Allotjar-te i donar-te de menjar, a l’Ajuntament no li és de franc. No tinc clar que ho hagi de fer ni que hi hagi un duro per poder-ho fer. Tampoc està clar quant ha de durar això teu. Així doncs, vindràs a dormir a casa. Demà, diumenge, anirem a casa els pares i coneixeràs també als meus germans. Dos o tres són de la teva edat. El dilluns de bon matí, plegats, anirem a la Creu Roja, a veure si et donen la condició de refugiat, si poden mediar davant les autoritats britàniques, i si en vuit dies pots ser a Cambridge..., Vale? O.K.?

(continuarà)

Andreu Comellas