Buramànding Kinte (2ªpart)

Ni vuit dies, ni vuit setmanes. La Creu Roja es va fer l’orni i passaren vuit mesos  abans que un funcionari del Consolat Britànic s’avingués a endur-se’l aprofitant un viatge a Anglaterra, quan la primera ministra Margaret Tatcher tornà a obrir l’aixeta migratòria. Rhodèsia ja era definitivament Zimbabwe, i en Buramànding havia aconseguit, per insistència, ser admès al curs preuniversitari de Cambridge. Durant tot aquest temps, treballà al camp amb el pare i germans del regidor. Fruit d’aquest treball, i de només gastar els diners que guanyava en segells de cartes adreçades a totes les universitats i institucions educatives d’Anglaterra demanant informació per accedir-hi, aconseguí estalviar més de cent mil pessetes, equivalents aleshores a unes cinc-centes lliures, que li anaren d’allò més bé quan arribà a la fi del seu viatge. El fet d’estar de pas, esperant a marxar en qualsevol moment, o com aquell qui diu “a quarts de deu del matí del dimecres de la setmana vinent” no el motivà a aprendre les llengües autòctones. Tot i així, finalment xampurrejava paraules i frases en català i en castellà.

El seu exquisit comportament feia que sovint el convidessin a anar a donar el volt. Ara l’un ara l’altre, els germans i amics, s’enduien en Kunta, que és com acabà essent anomenat, al Camp Nou, al Montseny, a Montserrat o de manera més quotidiana i propera al Manassas, aquella tasca que hi havia al carrer de la Poca Farina. Llibres en anglès que li deixaren i els discs de Bob Marley i de Peter Tosh, col·leccionats pel seu amfitrió, ompliren les estones d’oci i espera a casa. Aquesta llarga espera acabà finalment a primers de març de l’any 1980.

Una encaixada de mans al portal del Consolat Britànic a l’avinguda Diagonal de Barcelona, una abraçada i un desitjar-se sort, foren el comiat entre aquelles dues persones, ara ja amigues, que havien conviscut respectuosament, tot i que amb la petita i tèrbola sospita de que una mentida, segurament necessària per sobreviure, quedava pendent d’esvair.

Passaren, dos, tres i quatre mesos, i en Buramànding no escrivia... Als dinars familiars de diumenge, el no saber-ne res donava peu a fer conjectures, de tant en tant, qualsevol cosa:

–Deu haver mort,  deia l’un.

–...De fred, tot i la roba que li vàrem donar per passar l’hivern, deia l’altre.

–...O de fam. O malalt!  afegia un tercer.

–Vés a saber si els anglesos no l’han repatriat... 

–Està clar que ha de ser per alguna raó de força major. Va deixar ben dit que escriuria. 

–A mi em sabrà greu perquè si perdem la relació i no escriu, mai no sabrem tota la veritat sobre la seva persona i el seu viatge.

–Això mateix. Ni tan sols si de debò es deia Kinte, ni si travessà el desert del Kalahari, ni si era mandinga, ni si passà com si res per Angola havent-hi lleons i guerra.

Tots havien estat disposats a entendre i a acceptar una possible mentida,  nascuda de la relació amb un guàrdia desgraciat que el detenia perquè el dia abans havia vist Raices i li feia gràcia ser-ne el protagonista. Però també tots constataven que els hauria agradat saber-ne la plena veritat.

–Tant se val, deien. Fins que el temps ens l’esborri de la memòria, tots podrem recordar amb un somriure un noi de 18 anys de pell com el carbó, que va arribar a Viladecans fent camí vers el seu somni, tot fugint de la dissort, que es feia dir Buramànding Kinte i que es va estar vuit mesos a casa entre nosaltres, de la manera més digna i exquisida d’imaginar.

Cinc anys després, a l’abril del 85, quan l’oblit ja havia arraconat l’espera, el carter passava, per sota la porta, una carta plegada en forma de tríptic de color blau. Per una cara, duia escrita l’adreça de Viladecans amb el segell i un “Air Mail” imprès. Per l’altra, figurava el remitent damunt d’un mapa de Malawi, aquell país de l’Àfrica.

–Carta del Kunta, mare!  Carta del Kunta!  cridava, entrant a casa, un dels germans del regidor en llegir el nom del remitent i d’on venia.

–De qui dius? I, d’on?

–D’en Buramànding, mare, d’en Buramànding. Que ha ressuscitat a un país de l’Àfrica  que li diuen  Malawi!

Estava viu, doncs. Explicava que era enginyer elèctric per Cambridge i que feia de professor a la Universitat de Blanthire. Justificava el seu silenci i agraïa la mai oblidada hospitalitat, preguntava per tothom i anunciava una propera visita. Es reprenia així la relació i començava la correspondència.

La segona carta, va arribar en menys d’un mes. En ella explicava amb detalls el que havia estat la seva vida des d’aquell dia que pujà al cotxe del funcionari britànic a la Diagonal. Parlava dels durs anys d’aïllament i d’estudi a Cambridge, de la nova vida a Bulawayo i com havia esdevingut professor a la Universitat de Blanthire, al país veí. Justificava el seu llarg silenci per l’entossudiment a centrar-se en els llibres i poder sortir-se’n. Recordava tothom de l’any 79, i enviava una salutació per a tots, un per un. Anunciava que s’havia casat amb una noia anomenada Matu Sise de Zimbabwe i que esperaven un fill, i que si era nen li posaria el nom del regidor o el de la seva mare si era nena. Era tot agraïment.

–... Without your initial help, I would have been a rascal and eventually resort to criminalism. Thank God you acted promptly for humanity sake irrespective of colour and kinship.  (Sense la teva ajuda inicial, hauria acabat essent un bergant i, més tard o més d’hora, recorrent a la delinqüència. Gràcies a Déu que vas obrar immediatament per raons humanitàries al marge del color i de l’afinitat).

Aquesta carta havia estat escrita a la fi del curs universitari a Blanthire, a Malawi. No deixava cap altra adreça i com que havien començat les vacances, s’aturà el carteig. Així doncs, tot quedava novament a l’espera de la seva iniciativa.

Una tercera carta va arribar des de Trípoli, la capital de Líbia, a començaments de l’any 1986.  No duia remitent. Només deia que era allà treballant en la construcció d’una nova central elèctrica aprofitant les vacances, i que en molt poques setmanes, quan anés camí d’Alemanya a ampliar estudis, passaria per Viladecans a saludar tothom i xerrar de tot.

Una setmana després d’arribar aquesta carta, el president Ronald Reagan dels Estats Units feia bombardejar els palaus del president Gaddafi a Trípoli i més d’una, de dues i de tres centrals elèctriques, en resposta a un atemptat prefabricat deu dies abans a la discoteca La Belle, al Berlín occidental. Moria un fill del president i força altra gent. A partir d’aquí, novament silenci. Res més se n’ha sabut. I, passats tants anys, aquest silenci ja només pot ser de mort.

Acaba aquí la història d’en Buramànding Kinte. Un dels predecessors dels 30.000 subsaharians que volien saltar les tanques a Melilla, l’octubre de l’any 2005. De continuar com fins ara les coses a l’Àfrica, les hauran saltades altres 30.000 abans d’adonar-nos-en. Perquè com us deia en començar,  parques i genets apocalíptics senyoregen llurs països. És així fins al punt que els avui descendents dels qui aconseguiren no ser esclavitzats al segles XVIII i XIX arrisquen la vida, amb la pretensió de millorar-la, esclavitzant-se voluntàriament. I per arrodonir la cruel paradoxa, l’Occident, que assolí la hegemonia planetària fonamentant-se en aquell esclavatge desllorigador i tan responsable del que avui passa, ara els diu que no. Això sí, li dol un poquet assabentar-se a l’hora de sopar mirant la tele, que molts hagin pogut esdevenir carn de peix i que d’altres el vent i la sorra els hagi fet llavor de duna.  

I tot i que us podria haver arreglat el final, inventant-me que potser en Kunta es va electrocutar, sense voler, tocant un fil que no tocava o que potser va creure que el desert de Líbia era més petit que el del Kalahari i s’hi va perdre, o que potser el van prendre per espia i que després de les bombes en Gaddafi el feu estronxar amb una simitarra, o que potser un virus maligne dels blancs se’l menjà a ell que no ho era... això ja seria donar-vos gat per llebre i contar-vos un conte quan el relat d’avui és una història viladecanenca que a ningú li va agradar donar per acabada. 

Així que ja ho veieu: ni viatge ni ampliació d’estudis ni retrobament d’amics ni res relatiu a la Matu o al seu fill... Tot trencat per un indesitjat silenci. Mai no sabrem del cert què li va passar al bonàs d’en Buramànding, o fins a quin punt la seva història era certa. Mai no sabrem, fil per randa, allò que va passar des que va trobar-se els pares degollats a Bulawayo fins ser detingut per un guàrdia carcamal de Viladecans, ni la raó de les cicatrius als seus braços, ni si de debò era mandinga, ni la certesa plena del seu nom. Però una cosa sí que ha de quedar clara a tothom i així convertida en axioma: els que ara volten pel Gurugú, són buramàndings esperant el dret que se’ls nega. Tots ells són tan dignes de ser feliços, com qualsevol altre que per necessitat arribi i s’estigui a Barcelona o a Tombuctú, i tots ells tenen históries dignes de ser conegudes.

Us l’he explicada tal com va ser. I aquesta amistat estroncada, és un record tan acontentador com entristidor de la gent que va conèixer en Buramànding, però molt especialment d’aquell regidor de Viladecans de l’any 1979 que l’acollí, a ca seva, al marge del color i de l’afinitat.

Andreu Comellas