Una història d’immigrants: la família Castelló

Dues generacions de descendents directes de Paulí Castelló i Encarnación Peirats

La Vall d´Uixó es un poble de la província de Castelló, molt ben situat entre la plana i la muntanya. A la plana es cultivaven tarongers, i a la muntanya, oliveres. Allà hi vivia, fa cent anys, la família formada per Vicenç Castelló i Úrsula Segarra (parenta llunyana dels Segarra del calçat), amb nou fills: Vicenç, Úrsula, Maria Rosa, Carmen, Teresa, Paulí, Rosario, Manuel i  Dolors.

En aquella època la familia Segarra començava a comercialitzar a gran escala tota mena de calçat. Era l’única indústria que donava feina, per emportar-se a fer a casa, a la major part  del poble. Els homes fent soles d´espardenyes i les dones cosint els complements.  

Les necessitats eren molt grans, i per això tots els membres de la família havien de contribuir al sosteniment de la casa. Des de jovenets, als 10 o 12 anys, als nens els posaven a filar, és a dir, a transformar les fulles del cànem en fils de diferents calibres per fer després les soles de les espardenyes. La feina consistia en anar donant voltes a una gran roda de fusta, a la qual hi adjuntaven el cànem per fer el fil. A les nenes, les situaven en cases  per fer de minyones, o de “passejadores”, per cuidar nens petits, a fi que les seves mares poguessin dedicar-se a altres afers Els joves que podien treballar a la fàbrica, es consideraven  privilegiats. A l´escola, ni pensar-hi. No és gens estrany que la joventut volgués fugir del poble.

Corria l´any 1917 i la guerra de l’Àfrica s´emportava bona part de la joventut que no havien pogut pagar la “quota” de la lleva coresponent. Un d´ells va ser en Manuel, el més jove de la família Castelló, el qual al poc temps va ser ferit greument, i  hospitalitzat a Melilla.                                                                                                                     

Durant l´estada a l´hospital va conèixer companys de Catalunya, que li comentaven com es vivia per Barcelona… hi havia molta feina a causa de la propera Exposició Internacional de 1929, i es guanyava molt més que per la Vall.

En Manuel, no s’ho pensa, i així que és llicenciat, marxa cap a Barcelona i entra a treballar a les pedreres de Montcada. Una vegada aposentat crida el seu germà Paulí, que en aquells temps ja s´havia casat amb Encarnación Peirats, i junts treballen a la cantera. És un treball molt dur, però recullen diners i els envien a la família de la Vall, fins que en Manuel troba un treball millor a Mollet del Vallès, i en Paulí marxa cap a Viladecans, on feineja un parent llunyà, conegut com el Morret,  que cerca feina dels pagesos i l’ofereix als  joves de la Vall. És feina ben pagada, i allotjament immediat. Però la feina sovint és dura: per exemple, anar a “vallejar”, és a dir, a mantenir els valls i refer-los si cal. Ell farà els tractes amb els pagesos, cobrarà, i pagarà als joves vallencs. I se’n quedarà, això sí, la corresponent comissió.

L´allotjament, situat a l’actual carrer de l’Antiga Riera, número 10, cantonada amb Passatge de la Unió, consistia en un cobert d´uralita i unes quantes màrfegues de fulles de panotxes de blat de moro per dormir. Com que ell coneixia Viladecans millor que ningú, trobava cases que necesitaven rellogats, i hi anava introduint els nouvinguts. D’aquesta forma en Paulí va anar a viure a una casa del carrer de la Poca Farina. Va anar a la Vall a buscar a la seva esposa, i al fill que ja tenia, i s´acomoden tots tres a Viladecans, en condicions molt precàries, però junts. Som al 1924, i el 1925 neix el segon fill, en Paulinet.

En aquells temps, els sogres d’en Paulí, és a dir, els pares de la seva esposa Encarnación, que es diuen Vicenç i Encarnación, decideixen també venir a Viladecans, i s´allotgen a casa d´una parenta que viu al carrer Balletbó, número 20. I allà se’n van també en Paulí, l’Encarnación i els fills. 

La il·lusió de tots plegats, però, és tenir vivenda pròpia. I comencen a contactar amb el Sr. Quimet, procurador del Sr. Feliu, que estava fent  la urbanització del que seria  el Barri de Sales. Els agraden els primers solars del que seria carrer de Bertran i Musitu. Els sogres es queden els números 2 i 4, i en Paulí el 6. El pagament es faria mitjançant entregues mensuals de 0.25 pessetes.

Mentrestant, però, com que en el carrer de Balletbó s´hi  troben molt estrets, en Paulí fa tractes amb un senyor de Barcelona que té un solar al carrer d’Escoda on hi ha una caseta en què hi guarden les eines i trastos. I el senyor li permet anar-hi a viure a canvi de mantenir el solar en condicions. 

A la casa del costat hi viu la família Masana, vinguda de Sallent i que els fills treballen a la Roca. Són el Ramon i el Domingo. I per aquesta coneixença, en Paulí també hi entra a treballar. La feina és dura, i a més complementa la jornada treballant al camp. Collir, regar, carregar o descarregar el carro de les verdures… Ho fa per ca l’Amirall, cal Calic o cal Rosendo. L`Almirall pare li cedeix un trosset de terra, al costat del carrer del Prat, perquè el cultivi pel seu compte, a la vegada  que vigila que la canalla de la barriada no entri al seus conreus. Tot servia per anar pagant el material, per començar a fer-se la casa.

Per fer-se-la, varen contactar amb l´Aragonès, paleta i propietari de la botiga-taverna situada en el número 9 del mateix carrer. Amb aquest paleta, ajudat per ell mateix, els sogres, el cunyat, i la dona, van anar pujant les parets, i cobrint la primera fase que consistia senzillament en les quatre parets, dues habitacions, i un menjador a una banda, i un passadís cap a l’eixida on hi havia una comuna. El terra sense enrajolar, una cortina separava l´habitació del passadís, i es cuinava a l´exterior. Entre en Paulí i el seu cunyat, varen fer un pou de 12 metres de profunditat. A l’estiu l´aigua era molt fresca, i la mare posava el vi i la fruita en fresc per dinar. I en canvi a ple hivern era més calenta, i els matins abans d´anar a l’escola ens rentàvem a la galleda directament per aprofitar l’escalfor.                                                 

A poc a poc anava invertint a la casa tot el que podia i cada vegada es feia més habitable… També van fer un cobert a l’exterior per cuinar, adaptant el pati per posar-hi aviram, conills, ànecs, coloms… per el consum de casa. En Paulí feia personalment les gàbies, els colomars, les separacions del bestiar.

L’aigua per beure i per cuinar havien d’anar a buscar-la a la “Font del Moro” a la cruïlla del carrer de Bertran i Musitu amb Balmes, que aleshores es deia Pau Claris. Era el punt de trobada de la mainada per jugar a bales, a la gepa, cavall fort, a futbol… i les nenes, a corda, a quatre cantons i a cuit i amagar.

A les cases es feia una vida molt austera, tot era bo per estalviar un cèntim. I l’Encarnació, com la resta de mestresses de casa emigrants, es multiplicava per ajudar a l’administració familiar. El repartir una arengada per a dos era normal. Si al vespre es feia foc a la llar, no calia encendre el llum, perquè amb la flama n’hi havia prou. De carn, només es menjava de la que es criava a l’eixida i sols en diades assenyalades.

Passa el temps, al barri ja han anat arribant famílies de tot Espanya.  De l’Aragó els Montclús, els Pérez, els Martí; d´Alacant els Pardo, els Berga, els Saval, els Montolio; de Múrcia  els Martínez, els Hernández, els Cazorla; d`Extremadura els Trigueros, els Gerona, els Tena… tots ells, animats d’un esperit de superació, amb moltes ganes de treballar per recollir un petit capital i fer-s’hi l’aixopluc de per vida. Els més joves, alternen entre ells i el natius de les poques cases existents, com eren els Via, els Gusi, els Domènech, els Balaguer, els Solina, els Vall-llosada...

Els sogres, a la fi, també han acabat de construír la seva casa de plata i pis, en un total de quatre vivendes. Era la casa mes complerta del carrer. Tenia una bomba per abastir d´aigua les quatre vivendes! Qui ho havia de dir! Era fantàstic! Feia no més de 10 anys que estava fent i portant llenya per als forns de coure el pa de la Vall i ara es trobava a Viladecans, treballant fix a la fàbrica Roca  i propietari d’una casa amb quatre vivendes. 

I com aquesta familia d’emigrants, les altres que van anar arribant feien el mateix. En el poble hi van trobar el que els feia falta, treball per guanyarse la vida i formar una familia. I el poble va trobar en ells la mà d’obra necessària per tirar endavant els diversos proyectes agrícoles, comercials i industrials. Tots plegats ho han fet tot, i tots  hi han sortit guanyadors.   

Paulí Castelló Peirats