Estem vivint uns moments complexos a nivell social, econòmic i polític que es reflecteixen en la vida quotidiana de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Personalment sempre he pensat que un país es defineix pels recursos que destina a l’educació, a la investigació, a la sanitat, a la cultura i a l’atenció social de les persones.
Entre molts mèrits, a l’escola catalana, cal reconèixer-li el profund servei a favor de la cohesió social amb la integració de la població nouvinguda arribada en aquests darrers anys a Catalunya.
Amb la intenció de facilitar la inclusió de tots els nens i nenes als centres educatius ordinaris els recursos materials i humans havien anat creixent paulatinament any rere any. L’objectiu era poder atendre la diversitat i assolir un alt nivell d’èxit escolar de l’alumnat amb la implicació de tots els sectors de la comunitat educativa.
Sembla ser que com a societat ens ha tocat viure el conte de la Ventafocs: arribada la mitjanit tot ha desaparegut i ens retrobem amb un antic escenari que pensàvem que ja formava part del passat. La crisi econòmica està sent l’excusa fonamental per a justificar qualsevol canvi en el mal anomenat estat del benestar. L’educació no està exempta del retorn a situacions precàries on l’equitat es va diluint a una gran velocitat.
Els centres educatius han d’oferir al seu alumnat una oportunitat per a la integració social i laboral a través de metodologies que permetin l’atenció a la diversitat i aconseguir que cada nen i nena arribi a assolir l’excel·lència. Tot això només és viable si s’arriba a un pacte de país (desvinculat del partit governant de torn) sobre el nostre sistema educatiu: model educatiu, recursos humans i materials, participació de les famílies en el procés d’ensenyament-aprenentatge, valorització de l’activitat docent, etc.
Ara bé, les mesures actuals per fer front a la manca de recursos de les administracions entren en contradicció amb el seny que caracteritza el nostre tarannà com a poble; retallades econòmiques que afecten directament als recursos humans i materials de l’alumnat en situacions més desafavorides i que repercuteixen directament en l’economia familiar, ja prou debilitada per la precària situació del mercat laboral.
Estem vivint un fet històric: molts centres educatius tornen a tenir el mateix nombre d’alumnat d’ara fa més de 15 anys i en canvi el nombre de professorat ha disminuït. Això inicialment no sembla que hagi de ser un problema si no fos que Catalunya ja fa molts anys que ha apostat per un model educatiu inclusiu que ha comportat la convivència en centres educatius d’alumnat amb necessitats educatives especials (autistes, síndrome de down, trastorns de conducta, retard generalitzat del desenvolupament, sords, cecs, trastorns del dèficit de l’atenció, hiperactius, nouvinguts...). La diversitat a les aules dels centres ordinaris és una gran font de riquesa per a tothom, a la qual els docents no hi volem renunciar. Per tal de poder oferir un servei educatiu de qualitat calen recursos humans i materials. Un país que no inverteix en educació, en cultura, en innovació, etc., és un país sense futur. Tinc el convenciment que tot això no canviarà fins que la ciutadania no prengui consciència i exigeixi als seus governants quines són les seves prioritats innegociables.
És molt important que el nostre país es doti de mecanismes que obliguin a les persones amb responsabilitats públiques a retre comptes per la feina feta i que en el cas que no compleixin les seves funcions de manera eficient comporti un cessament en el càrrec que ocupen. Tots els serveis de caràcter públic han de ser d’una gran qualitat i els professionals que hi treballen han d’estar al servei de la ciutadania vetllant pel bé comú.
Estic d’acord que cal reajustar alguns sectors de l’administració i simplificar-los; però fent una anàlisi de quin model de país volem construir i aplicant polítiques amb projecció de futur que contempli a tothom sense exclusió de cap ciutadà (evitant actituds arbitràries en funció de la titularitat de qui ofereix el servei públic).
Finalment demanaria als nostres representants polítics que deixin d’aplicar el tan estès “café para todos”, per tal d’evitar situacions d’injustícia social.
Cal ser valents i plantejar el futur amb optimisme. Endavant i molt bona feina!
Agustí Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada