El centenari oblidat. 1909, l’Electra arriba a Viladecans

Detall d’una postal on s’hi detecta una de les primeres làmpades de l’enllumenat públic al poble. Estava situada a la plaça de la Vila, davant de la reixa d’entrada de la Torre del Baró. La imatge pot ser datada el mateix 1909 o a inicis de la dècada dels anys deu. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans)

Retrat del terratinent Artur Costa i Martí. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Detall de la façana de la fàbrica gavanenca La Electra del Llobregat. (Autoria fotogràfica desconeguda, AMG, Fons Ajuntament de Gavà)

Quan l’alcalde Josep Presas va donar per acabat el Ple Municipal del dijous 18 de febrer de l’any 1909, molt segurament confiava, reconfortat, que amb aquella sessió Viladecans assoliria una fita sense precedents. I és que en aquell Ple el batlle va informar al conjunt dels regidors de l’acord verbal que havia tancat amb el propietari benestant barceloní resident a Gavà, Artur Costa i Martí, relatiu al subministrament de fluid elèctric a Viladecans, dependències de l’Ajuntament i jutjat. L’acord estipulava que l’empresa de l’hisendat proporcionaria 45 làmpades de 10 bugies cadascuna als carrers del poble i que l’import del servei es fixaria en 1.500 pessetes anuals, tot obligant a la companyia subministradora a instal·lar la línia, el transformador i les derivacions del corrent elèctric, allà per on estimés més convenient. Per la part del consistori, l’alcalde es comprometia que l’ajuntament no imposaria cap gravamen ni arbitri en el decurs dels vint anys propers, durant els quals el municipi s’obligava a utilitzar només el fluid subministrat per la fàbrica de Gavà, fossin qui fossin els seus propietaris. Els regidors van subscriure per unanimitat el conveni verbal acordat entre l’alcalde i el senyor Costa; si bé tots van coincidir que s’havia de formalitzar per escrit amb el concurs de l’alcalde, el regidor síndic i dos regidors més, amb l’interès que el nou servei pogués facilitar la creació de noves indústries que derivessin en l’engrandiment i els desenvolupament dels interessos del veïnatge.

Fins aleshores, els veïns i veïnes del poble s’il·luminaven de nit, a les cases, amb quinqués de petroli, llums d’oli i palmatòries. Al mateix temps, eren ja força coneguts els llums de gas presents als fanals dels carrers de les ciutats, tot i que no tenim constància que a Viladecans hi haguessin fanals de gas ni, per tant, cap fanaler que se n’ocupés, a cavall dels segles XIX i XX. De totes formes, l’arribada per aquelles mateixes dates del gas d’acetilè a les llars ­–l’anomenat llum de carburo– assoliria un grau important de popularitat atès el preu raonable d’un combustible que permetia il·luminar tota una estança durant hores. D’altra banda, la invenció, per part de l’austríac Karl Auer, d’un nou 

metxer –la coneguda popularment a Catalunya com a camiseta Auer– milloraria la incandescència de la il·luminació de gas, cosa que aportà noves perspectives a les possibilitats del llum domèstic. Imaginem-nos, doncs, les diverses estances de les cases i masies de Viladecans d’inicis de segle XX il·luminades amb llums de carbur per a les sales i amb palmatòries o quinqués de petroli per a les altres cambres.

Això no obstant, res era semblant a allò que podia oferir el llum elèctric: l’energia generalment anomenada aleshores amb el terme d’electra. No només millorava la il·luminació domèstica sinó que també esdevenia força motriu per a una indústria que es preparava per viure una segona revolució industrial, al marge de les existències de carbó o la presència propera de recursos hidràulics. Qui més qui menys era conscient de la importància d’adaptar-se als nous canvis tecnològics si hom volia millorar l’economia i el confort de la població.

S’ha de creure que al Viladecans del 1909 tothom era ben conscient dels beneficis de disposar de llum elèctric. A Sant Boi de Llobregat, per exemple, l’electra havia arribat l’any 1894, quan l’enginyer de camins Aleix Parés i Valls va construir una planta productora d’energia elèctrica que va entrar en funcionament per la Festa Major de 1895, amb l’encesa de quatre arcs voltaics i d’un potent reflector dirigit l’església parroquial. A Gavà, com ja s’ha pogut intuir en aquest mateix article, el promotor del subministrament elèctric va ser el propietari Artur Costa qui, ja als inicis del mateix any 1909, buscava amb afany clients potencials tant en aquest municipi com en altres veïns de la rodalia, com fou el cas de Viladecans. Buscava l’oferta necessària que atorgaria viabilitat a la seva empresa anomenada La Electra del Llobregat la qual hauria de rebre la concessió del subministrament elèctric, tant de Gavà com de Viladecans.

La fàbrica de fer llum d’Artur Costa estava situada a Gavà al darrere de la torre residencial d’aquest terratinent. Concretament en la casa coneguda com Villa Carmen, que pocs anys més tard seria el centre de l’establiment d’oci conegut com American Lake. I des d’aquest punt van començar a proliferar pals i fils que es van anar estenent pel poble veí, tot arribant a Viladecans, cap a finals de maig del mateix any 1909. 

Això no obstant, el senyor Costa –en desconeixem els motius– ràpidament es vengué l’empresa a l’industrial Lluís Huguet i Furriol. Sigui com sigui, a partir d’aleshores Lluís Huguet esdevingué, durant tota la dècada dels anys deu i dels anys vint del segle passat, l’home que tingué cura del subministrament del llum elèctric a Viladecans i a Gavà. Un subministrament, sigui dit de passada, que es mostraria aviat insuficient a conseqüència d’una demanda energètica que a poc a poc va anar creixent de forma sostinguda. En el nostre poble, per exemple, un informe generat des de la comissió de Foment de l’ajuntament, datat cap al mes de febrer de 1918, criticava severament l’acord establert entre l’alcalde Josep Presas i el terratinent Artur Costa, amb el consegüent acord de Ple Municipal del febrer de 1909. La crítica se centrava en la manca d’informació pública prèvia i transparència en la tramitació, així com en la falta d’observança dels coneixements tècnics previs imprescindibles per a la posada en marxa del servei. En qualsevol cas, el gran problema radicava en el fet que encara no s’havia subscrit cap acord per escrit entre l’ajuntament de Viladecans i l’empresa concessionària; un acord formal que hauria d’haver resolt qüestions tècniques bàsiques com era qui es faria càrrec del recanvi i de la neteja de les bombetes, de si seria possible modificar la potència contractada de les 10 bugies per cadascuna d’elles o sobre qui determinava l’encesa i l’apagament de l’enllumenat públic en funció de les hores de llum solar al llarg de l’any. 

La comissió de Foment concloïa que l’acord municipal del 18 de febrer de 1909 era totalment nul de ple dret i, per tant, revocable, encara que excusava a l’alcalde Josep Presas per haver actuat de bona fe “en l’afany que sentia de no deixar escapar una millora que efectivament revestia una importància per a la població”. Sigui com sigui, sembla que les conclusions de la comissió de Foment van servir per millorar les condicions del subministrament de l’enllumenat públic que rebria Viladecans. Així, les làmpades van passar a ser de 25 bugies en comptes de 10, les hores d’encesa i apagament de l’enllumenat es van establir segons les hores de sortida i posta del sol que determinava anualment el calendari publicat per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, de la mateixa forma que s’acordava que l’empresa subministradora correria amb les despeses de l’augment del nombre de làmpades, a mesura que el creixement urbanístic del poble així ho requerís.

Amb aquestes condicions continuà, durant uns anys més La Electra del Llobregat subministrant llum elèctric a Viladecans. Això no obstant, el 16 de setembre de 1924 la fàbrica de llum de Gavà fou venuda a Fuerzas y Riegos del Ebro S.A.; companyia que esdevingué la concessionària exclusiva de l’enllumenat públic de Viladecans, a partir del 16 de març de l’any 1929. 

Xavier Calderé i Bel