Jo no hi vaig ser

El passat 11 de setembre, Diada de Catalunya,  jo no vaig ser a la que van anomenar, i no ho discuteixo, “possiblement la més gran manifestació de la història de Catalunya”. Jo que sóc defensor del dret a decidir del poble de Catalunya i del dret d’autodeterminació. I puc estar equivocat, però no vaig anar a la manifestació pels motius que ara us explicaré.

• Crec que va ser una manifestació instrumentalitzada pel Govern de Catalunya i en especial per un partit, Convegència i Unió, aprofitant per un costat el sentiment identitari d’una part de la població de Catalunya i per l’altra amagant la seva responsabilitat en l’actual estat dels serveis públics a Catalunya.
• Crec que la cobertura per la televisió pública i la convocatòria des del diferents mitjans públics depenents del Govern de Catalunya feia presagiar la intenció del partit al Govern. ¿Per què en cap convocatòria en defensa dels drets laborals o socials dels i de les catalanes hi ha hagut una influència tan gran dels mitjans per fer exitosa una convocatòria? 
• Crec que el Dèficit Fiscal, si no es modifiquen les polítiques de austeritat, és tan sols una part del problema i de cap manera el Pacte Fiscal és la totalitat de la solució.  A Catalunya hi ha dèficit fiscal, però també hi ha una política fiscal que no contribueix, amb l’eliminació d’impostos, com el de succesions a les rendes més altes i un frau fiscal elevat, a mantenir uns ingressos per a la Generalitat.
• La intenció de la creació d’un Estat Propi, i aquest era el lema de la manifestació, no significa necessàriament que hagi de ser una millora per a les classes populars.
• Que aquesta mobilització a la qual una important part dels catalans ha donat suport ha estat utilitzada de manera barroera pel partit al Govern de Catalunya per canviar l’eix de debat a la situació catalana per no discutir en els termes retallades - estat del benestar i sí fer-ho en la vessant independència - Espanya.

Jo des de la meva opció federalista destaco que tinc més a veure amb els milers i milers de treballadors i treballadores que es manifestaven el 15 S a Madrid, que van arribar d’arreu de l’Estat Espanyol, que amb els dirigents actuals del Govern de Catalunya o amb els directius de “La Caixa” o de “Foment del Treball”. Jo sens dubte aposto per un Estat Federal Plurinacional en què les classes dirigents no utilitzin els termes identitaris per enfrontar treballadors d’un o altre costat.

Independentment de la meva aposta federalista, em manifesto clarament respectuós pel que decideixi el poble català, encara que sigui la independència, la creació d’un nou Estat o la permanència a l’Estat Espanyol. 

No sé quin camí pendrà Catalunya però espero que la societat catalana tingui present que qualsevol avanç en l’aspecte nacional hauria d’estar acompanyat d’avanços socials per a les classes populars i treballadores i això mai no es farà des d’una opció política consevadora com Conveniència i Unió. 

Ah, i per cert aquests nacionalistes (espanyols  i catalans) tan enfrontats, ¿trencaran uns amb altres els governs del PP de Castelldefels i Badalona o altres en els quals es recolzen mútuament?

Jo no vaig ser en aquella manifestació ni tampoc contribuiré a l’oblit col·lectiu del que ha significat, en l’aspecte social, el darrer Govern de la Generalitat pels i per les catalanes. Això és el que he volgut expressar en el muntatge fotogràfic que adjunto a aquest article.

Miguel de la Rubia