El 31 d’octubre d’aquest any es va celebrar l’aniversari d’un fet que va canviar la realitat de tot Europa i, humilment, crec que no se n’ha fet prou ressò. Em refereixo als 500 anys de la Reforma Protestant.
El 31 d’octubre de 1517, un monjo agustinià i professor de teologia, Martí Luter, va clavar a la porta de la catedral de Wittemberg les 95 tesis. Tots els historiadors estan d’acord que aquest fet va significar el tret de sortida de la Reforma Protestant. Les 95 tesis eren bàsicament una denúncia pels abusos de la cúria romana i per les butlles papals.
Ara bé, la realitat és que la Reforma Protestant no tan sols va suposar una gran revolució en els àmbits religiós i teològic, sinó que va originar una forma diferent de veure el món i les relacions humanes; una nova cosmovisió alliberadora que va incidir en àrees tan diverses com l’economia, l’avenç científic, la medicina, la cultura, la música, la literatura, la pintura, l’educació, l’acció social i política, i les llibertats personals.
La Reforma va voler ser un tornar a les arrels del cristianisme, a l’essència de l’Evangeli. Les veritats que s’hi van recuperar van afectar radicalment la manera de conduir-se i de comportar-se en la societat. Una manera no basada en la por o la imposició –característiques d’aquell moment històric–, sinó en el compromís amb una nova ètica basada en la llibertat.
Pel que fa als àmbits religiós i teològic, la Reforma es va fer famosa per les 5 solas: sola Scriptura, sola gratia, sola fide, solus Christus i soli Deo gloria.
La veritat de la «sola Escriptura» va treure a la classe sacerdotal el monopoli de l’accés a la Bíblia, i la va posar a l’abast del poble gràcies a la traducció de la Paraula de Déu en llengua vernacla. Això va produir un profund canvi en les mentalitats que va comportar grans conseqüències socials, com ara el reconeixement de les responsabilitats i dels drets humans.
La Reforma també va generar un gran debat teològic. La seva profunditat va ser tan gran, que en van sorgir les cinc declaracions categòriques a què abans ens hem referit i que avui dia continuen sent totalment vigents.
La «sola Escriptura» afirma que no hi ha més autoritat que la Paraula de Déu, que l’Escriptura està per sobre de la tradició i el magisteri eclesial, així com de la veu del papa de Roma.
La «sola fe» afirma que per poder salvar-se només cal la fe; les obres són necessàries per evidenciar-la, però no per obtenir-la. La sola gràcia afirma que no som nosaltres qui prenem la iniciativa per salvar-nos, sinó que és Déu qui decideix fer-ho no només enviant el seu Fill al món per morir a la creu, sinó també cridant-nos a salvació per mitjà de la fe.
«Només Crist» afirma que només hi ha un mediador entre Déu i les persones, Jesucrist. No en calen d’altres, Jesucrist és suficient. «Només a Déu sigui la glòria» emfatitza que tan sols Déu mereix tota la glòria; no els sants, les imatges o les relíquies.
A Martí Luter, doncs, li devem les 95 tesis, però no les cinc soles, ja que aquestes són el fruit del debat teològic de molts reformadors. A ell, que va fundar l’Església luterana a Alemanya, el van acompanyar Joan Calví i Huldrych Zwingli a Suïssa, fundadors de les esglésies reformades, Philip Melanchthon a Alemanya, fundador de l’Església reformada alemanya, i Joan Knox a Escòcia, fundador de les esglésies presbiterianes.
500 anys després de la Reforma, aquestes veritats de fe són encara avui la creença de la immensa majoria d’esglésies evangèliques de casa nostra. Són veritats que han transformat —i segueixen transformant— la vida de milers i milers de persones.
Feliç aniversari de la Reforma!
Ricard Bardés Lázaro
Pastor i Professor de Teologia Evangèlica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada