Fa poques setmanes vaig
tenir ocasió de participar en unes jornades organitzades per la Direcció
General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El tema tractat era “Conviccions
religioses i relacions laborals”. Hi van prendre part prestigiosos juristes, com
el catedràtic de Dret Laboral Eduardo Rojo Torrecilla, tan vinculat a la nostra
comarca. Aquí, hi podreu trobar el programa.
L’objectiu
era abordar els reptes que comporta la diversitat religiosa en l’àmbit laboral.
I això es va fer a partir de l’aportació d’experts en dret, que van analitzar
meticulosament les sentències que s’han dictat a Espanya i a Europa en relació
als conflictes sorgits. També s’hi van expressar representants de les diverses
confessions (a mi em va tocar l’Església catòlica), sindicalistes i sociòlegs.
Val a
dir que la majoria de conflictes es presenten sobretot per la visibilització de
signes culturals i religiosos, que generen rebuig. I el que és pitjor és que de
vegades el rebuig es manifesta ja a l’hora de descartar currículums,
senzillament perquè porten la fotografia d’una dona amb vel o d’un home amb
turbant. Posar-hi la foto o no és la primera disjuntiva amb què es troba molta
gent. Gagandeep Singh, representant de la comunitat sikh, va fer riure a tothom
quan explicava que el primer dia de feina, en una tasca sense cap qualificació,
quan el seu cap li va dir “¿vostè pensa treballar amb turbant?”, ell va
respondre: “No, jo penso treballar amb les mans”. Però no fa riure gaire quan
veus que ja és prou difícil l’accés a una feina com per haver de plantejar-te o
bé abandonar les teves creences o bé guanyar-te la vida. I això no arriba als
jutjats.
He de
dir que aquest conflicte per als cristians costa d’entendre, perquè generalment
a nosaltres de moment ningú no ens exigeix que ens distingim de la resta per la
forma com vestim. Ho fan alguns capellans a qui agrada exhibir-se així, però el
que realment forma part de l’ortodòxia cristiana és vetllar perquè tothom
tingui un treball decent. En aquest sentit és bo recordar les paraules de Benet
XVI:
El treball decent significa un treball que, en qualsevol
societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un
treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i
dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta
manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota
discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies
i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball
que permeti als treballadors organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu;
un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies
arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una
condició digna als treballadors que arriben a la jubilació (Caritas in veritate 63).
Que
els cristians no en fem cas majoritàriament és una evidència, una infidelitat i
una llàstima. L’accent, doncs, com en tantes altres coses, no recau en
l’exterior sinó en l’interior.
Davant
d’aquesta conflictivitat que anirà en increment atesa la creixent diversitat de
confessions religioses, la posició d’algunes societats és la no expressió de
cap signe religiós, sota una pretesa neutralitat i invocant la laïcitat. Es
castra així tota una dimensió importantíssima per a les persones. Com si la
religiositat no existís. I com si fos gaire clar i gaire fàcil separar els
aspectes culturals dels religiosos. I intueixo que en el fons hi ha un cert
supremacisme cultural i un cert menyspreu a sectors de la població que viuen en
la pobresa. És barat exercir aquest poder.
Perquè
una altra forma d’abordar la mateixa situació és permetre en els treballadors
l’expressió de signes personals en tota la seva diversitat. Les institucions
poden ser aconfessionals, però les persones no cal que ho siguin. La igualtat
de drets no és sinònim d’uniformitat.
Les
institucions religioses (com les polítiques, les esportives i les humanes en
general), segurament han de millorar en moltes coses i tenen episodis en la
seva història de què han de demanar perdó, però són expressió d’una necessitat
i una realitat humanes que cal acollir amb naturalitat.
Si us
interessa el tema, aquí podeu trobar les ponències i taules rodones de la
jornada.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada