La sibil·la Laura de Castellet, a l’ermita de Sales |
Enguany he pres part en
dues activitats organitzades pel Departament de Patrimoni Cultural, que m’han
agradat molt i que m’han semblat dues llavors molt petites que poden donar lloc
a arbres molt grans.
Petites perquè han estat
dues activitats de petit format, adreçades a un nombre limitat de persones per
l’espai on se celebraven, tot i que en tots dos casos hi ha hagut llista
d’espera. I petites també perquè era el primer any que se celebraven.
I potencialment molt grans
perquè connecten amb dues tradicions de molta volada i perquè crec que els
assistents a una i altra vam gaudir-ne molt.
Una ha estat l’activitat
realitzada amb Laura de Castellet a l’ermita de Sales en relació al Cant de la Sibil·la, aquesta tradició mil·lenària que relliga un fil
profètic ancestral i el fil cristià associat al naixement de Jesús. Amb un text
que s’atribuí a Agustí d’Hipona i que s’adaptà a l’ortodòxia cristiana,
s’unificà en llatí i després s’anà traduint a les llengües vernacles. Es
cantava la nit de Nadal, abans de la Missa del Gall. La tradició s’estroncà
arran del Concili de Trento, que el trobava massa pagà pel seu gust i el va
prohibir. Malgrat la prohibició, la Sibil·la continuà cantant a molts indrets
de parla catalana i ha sobreviscut a Mallorca, a l’Alguer, al País València.
Des de fa uns anys es recupera al Principat amb molta força.
Tot això i més ens explicà
Laura de Castellet, musicòloga i intèrpret especialitzada en música medieval, i
sibil·la habitual
de la Catedral de la Seu d’Urgell.
Ens va cantar el Cant de la Sibi·la, i ens hi va fer participar a tots, que
crec que en vam gaudir molt. I vam acabar amb un tast de vi calent, especiat,
amb neules. Fantàstic.
I l’altra experiència ha
estat el Concert d’Any Nou, al més pur estil vienès al pati del Museu de Ca
n’Amat, el passat diumenge 7 de gener. Una experiència intensa musicalment i
glaçada físicament. La música va guanyar sobre el glaç i sobre el vent. I el
petit concert va ser tot un èxit, coronat també amb cava. L’any vinent, amb
estufes, vam corejar unànimement. Sobretot els músics: tocar un instrument amb
les mans balbes és una mica cruel. Això sí, el vent va posar en valor una peça
fonamental en els concerts a l’aire lliure: les agulles d’estendre per
subjectar les partitures.
Tots els assistents estem
anhelant la repetició de la jugada l’any vinent.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada