Fa uns dies em van demanar que fes un article sobre el controvertit informe PISA i de seguida em van venir al cap una sèrie de pensaments/idees que voldria compartir amb vosaltres:
D’entrada he de dir-vos que
no he llegit l’informe; he escoltat i he llegit el que han dit els mitjans de
comunicació, les associacions de mestres, algun sindicat, entitats educatives,
personal docent, xerraires de l’educació, polítics, experts educatius i públic
en general… suposo que com la majoria de vosaltres.
Com tothom, tinc la meva
opinió personal, que de ben segur no agradarà a molts dels que han opinat o
estan vinculats al sistema educatiu d’una manera o altra. Expressar-la en
públic pot trepitjar molts ulls de poll i no sé si pot ajudar a una reflexió serena,
tranquil·la i respectuosa o al contrari només pot fer que hi hagi persones que
se sentin ofeses i/o atacades i adoptin un posicionament defensiu. Així com la
Conselleria d’Educació no ha estat capaç de fer autocrítica, tampoc crec que hi
hagi gaires persones disposades a iniciar un procés de reflexió sincera (de
mirada cap endins) posant a l’infant i al jove en el centre de tot el debat amb
l’objectiu d’aconseguir un sistema educatiu que contempli i respongui a les
seves necessitats actuals i futures.
Fa temps que no anem bé…
L’egocentrisme social no ens permet empatitzar i prioritzar el que és millor.
No tenim un projecte de futur. L’únic que fem és donar resposta immediata a les
demandes adolescents que ens van sorgint en el dia a dia.
Cal començar de nou… i construir un sistema educatiu sostenible a llarg termini, amb el compromís de tota la societat, sotmetent-lo a avaluació contínua i exigint responsabilitats a tots els agents implicats.
En fi, diria moltes més
coses… però crec que no estem prou madurs per agafar el toro per les banyes i
començar a construir un model educatiu plural, inclusiu, respectuós… i que
ensenyi a pensar més que a memoritzar uns continguts obsolets que no contemplen
ni les capacitats ni les competències de cada una de les persones que atén.
Cal reformular la formació
inicial i permanent del professorat amb canvis profunds en el si de les
universitats. Cal ensenyar a aprendre a aprendre des d’una mirada humanista,
científica i creativa alhora.
Cal fomentar l’autonomia
dels centres escolars i la creació de projectes educatius propis on tothom hi
tingui cabuda per tal d’afavorir l’excel·lència (no entesa ni en termes
numèrics ni en models d’èxit social de moda).
Calen recursos, però també
calen equips de professionals que tinguin clara quina és la seva missió i quins
objectius han d’assolir per arribar a uns alts nivells d’èxit educatiu entre el
seu alumnat. En definitiva, tots els agents implicats haurien de retre comptes
dels objectius a assolir durant i al final del procés educatiu de cada infant i
jove per tal d’afavorir la millora del sistema i avançar cap a models més
justos i equitatius. L’educació no ha de ser fruit d’una loteria sinó que cal
garantir la seva qualitat en tot moment i especialment durant les etapes
obligatòries.
Cal menys burocràcia
(carregada d’interessos partidistes) i més pedagogia.
En fi, cal teixir
confiances i complicitats entre tots els membres de la Comunitat educativa per
tal de compartir objectius i estratègies que afavoreixin la construcció d’una
societat més justa i solidària.
Agustí
Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada