El meu pare em parlava cada
nit d’una estrella que brillava més que cap. Era la que ell estimava més, i un
dia me la va voler deixar en herència. Deia que, quan em sentís sola, esperés a
les hores que la llum comença a deixar-nos. Que la mirés llargament i pensés
que l’estrella em parlava. Així estaria més acompanyada.
Què em va arribar a dir?
Van passar setmanes fins que la vaig sentir:
– Sigues valenta, tal com
jo ho soc. Estic sola, encara que envoltada d’estrelles com jo, i de vegades em
consolo pensant que no ho estic tant, perquè vosaltres, els homes i dones, em
mireu ocàs rere ocàs. I en clarejar, també.
Al planeta més proper a la
Terra sempre se l’ha conegut amb el nom de l’estel del matí. Encara que Venus
és igualment visible a simple vista al capvespre, després de la posta de sol i
durant les primeres hores de la nit.
Si mireu cap a l’Oest,
mitja hora després de l’ocàs, podreu veure clarament una estrella molt blanca i
brillant. És l’astre nocturn més brillant després de la lluna. Com el meu pare,
el més brillant de la meva galàxia. Per més anys que passin, no deixa mai
d’arribar-me la seva llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada