A la Fira de Sant Isidre, l’agrupació política a la qual pertanyo, vam utilitzar el lema “un paradís a la cantonada” per donar a conèixer i fer estimar el nostre litoral.
Sovint he somiat que la nostra zona costanera era com la de Menorca, absolutament natural, amb un parell de quilòmetres de desplaçament obligat a peu per arribar-hi. On està el punt de confluència entre les utopies que ens guien i les percepcions de la realitat que conformen els nostres criteris?
El humans que 4.000 anys enrere van navegar fins a Menorca van trobar-se gairebé el mateix “paradís” que avui podem gaudir. Possiblement fossin “balseros barcelonins” que quan albiraven el sud des de Montjuïc no veien un delta, sinó un mar que arribava al Montbaig. Al segle primer, la línia de costa passava per l’antic camí de València. Les actuals llacunes es conformen des del segle XI –Remolar i Murtra– fins el XIX, i l’aiguamoll va retrocedir per la decidida acció del l’home que va començar fa uns dos mil anys amb l’activitat agrícola. Si un paradís és un lloc on l’home viu feliçment aprovisionat per la natura, aquest qualificatiu no es corresponia amb el nostre estimat delta, el qual es va fer habitable per la mà transformadora de l’home. Aquesta és la diferència, el delta és natura canviant per l’acció del riu o de l`home. No així Menorca.
La construcció d’embassaments riu amunt redueix els llims que donen vida al delta i neguen altres territoris, però regulen les avingudes d’aigua com la que va produir set-cents morts l’any 62. El paludisme es va considerar eradicat al 1964, però havia estat causa d’elevada mortalitat a la conca del Llobregat.
Per possibilitar assentaments humans, aquestes i moltes altres intervencions van ser necessàries, però les sensibilitats sobre elles han evolucionat tal com ho ha fet la nostra percepció del medi i els nostres recursos tècnics, econòmics i ètics. Aquelles sensibilitats, com els humans, són sempre diverses i canviants.
Hi ha sensibilitats on primen els objectius històrics de l’home, el desenvolupament econòmic com a font de convivència, riquesa i futur. Altres entenen l’ésser humà vinculat al medi natural i reclamen un equilibri del territori, una valoració diferent del significat de la biodiversitat. Aquests darrers, posen en valor la supervivència del patrimoni natural. A les infraestructures pròpies del desenvolupament contraposen inversions en infraestructures naturalitzadores sabent que en cap cas tornarà aquell delta viu i canviant producte de l’acció de la natura. El camí és complex, però la reflexió ètica és transparent.
En una reunió on vaig defensar els sistemes deltaics, vaig ser interpel·lat per un regidor per si pretenia, a més, reintroduir el mosquit del paludisme. La meva resposta va tenir un punt d’ironia, i des de aquestes línies demano les disculpes pròpies del que, faltant al respecte, no ha actuat com s’espera en una democràcia deliberativa.
La nostra força és reflexionar, construir i defensar amb rigor, coherència i responsabilitat col·lectiva les nostres aportacions, no considerar la nostra perspectiva com a única, ni tan sols la més convenient. Som un gran col·lectiu amb interrelacions i necessitats mes enllà de la natura estrictament entesa. Pensem globalment i avancem treballant en allò que compartim negociant la diversitat d’opinions. Els nostres dilemes no trobaran solució en fórmules simplistes i inaplicables. Hem de pensar més en clau de gestió del canvi, en mantenir la capacitat d’invenció per trobar solucions específiques als reptes que apareixen.
Els que ens considerem natura tenim prou eines, aliats, coneixements i imaginació com per reconquerir móns perduts, també per ser amables i temporals companys de viatge en la evolució del medi.
Sovint he somiat que la nostra zona costanera era com la de Menorca, absolutament natural, amb un parell de quilòmetres de desplaçament obligat a peu per arribar-hi. On està el punt de confluència entre les utopies que ens guien i les percepcions de la realitat que conformen els nostres criteris?
El humans que 4.000 anys enrere van navegar fins a Menorca van trobar-se gairebé el mateix “paradís” que avui podem gaudir. Possiblement fossin “balseros barcelonins” que quan albiraven el sud des de Montjuïc no veien un delta, sinó un mar que arribava al Montbaig. Al segle primer, la línia de costa passava per l’antic camí de València. Les actuals llacunes es conformen des del segle XI –Remolar i Murtra– fins el XIX, i l’aiguamoll va retrocedir per la decidida acció del l’home que va començar fa uns dos mil anys amb l’activitat agrícola. Si un paradís és un lloc on l’home viu feliçment aprovisionat per la natura, aquest qualificatiu no es corresponia amb el nostre estimat delta, el qual es va fer habitable per la mà transformadora de l’home. Aquesta és la diferència, el delta és natura canviant per l’acció del riu o de l`home. No així Menorca.
La construcció d’embassaments riu amunt redueix els llims que donen vida al delta i neguen altres territoris, però regulen les avingudes d’aigua com la que va produir set-cents morts l’any 62. El paludisme es va considerar eradicat al 1964, però havia estat causa d’elevada mortalitat a la conca del Llobregat.
Per possibilitar assentaments humans, aquestes i moltes altres intervencions van ser necessàries, però les sensibilitats sobre elles han evolucionat tal com ho ha fet la nostra percepció del medi i els nostres recursos tècnics, econòmics i ètics. Aquelles sensibilitats, com els humans, són sempre diverses i canviants.
Hi ha sensibilitats on primen els objectius històrics de l’home, el desenvolupament econòmic com a font de convivència, riquesa i futur. Altres entenen l’ésser humà vinculat al medi natural i reclamen un equilibri del territori, una valoració diferent del significat de la biodiversitat. Aquests darrers, posen en valor la supervivència del patrimoni natural. A les infraestructures pròpies del desenvolupament contraposen inversions en infraestructures naturalitzadores sabent que en cap cas tornarà aquell delta viu i canviant producte de l’acció de la natura. El camí és complex, però la reflexió ètica és transparent.
En una reunió on vaig defensar els sistemes deltaics, vaig ser interpel·lat per un regidor per si pretenia, a més, reintroduir el mosquit del paludisme. La meva resposta va tenir un punt d’ironia, i des de aquestes línies demano les disculpes pròpies del que, faltant al respecte, no ha actuat com s’espera en una democràcia deliberativa.
La nostra força és reflexionar, construir i defensar amb rigor, coherència i responsabilitat col·lectiva les nostres aportacions, no considerar la nostra perspectiva com a única, ni tan sols la més convenient. Som un gran col·lectiu amb interrelacions i necessitats mes enllà de la natura estrictament entesa. Pensem globalment i avancem treballant en allò que compartim negociant la diversitat d’opinions. Els nostres dilemes no trobaran solució en fórmules simplistes i inaplicables. Hem de pensar més en clau de gestió del canvi, en mantenir la capacitat d’invenció per trobar solucions específiques als reptes que apareixen.
Els que ens considerem natura tenim prou eines, aliats, coneixements i imaginació com per reconquerir móns perduts, també per ser amables i temporals companys de viatge en la evolució del medi.
Xavier Ramírez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada