El vell somni europeu de construcció d’una Unió a imatge i semblança dels Estats Units d’Amèrica avui és més un miratge que no pas una realitat a l’abast de la mà. Les passades eleccions al Parlament europeu del 7 de juny han deixat un panorama bastant nítid: la dreta, els ultraliberals i, fins i tot, els euroescèptics guanyen pes a Brussel·les, mentre les esquerres pateixen un important davallada al conjunt del continent. Però si alguna força política (que també ho és) ha triomfat en aquests darrers comicis ha estat l’alta abstenció. Molts probablement no varen exercir el seu dret perquè veuen unes institucions europees molt llunyanes, potser no són conscients de les polítiques que s’hi desenvolupen, si això els pot acabar afectant al seu dia a dia. El cert és que ja hem vist com multitud de tràmits o accions que duem a terme habitualment estan legislades pel Parlament europeu, però encara hi ha molt desconeixement i desinterès.
En tot cas, caldria preguntar-se si aquest desinterès no té molt a veure amb els grans partits polítics. Més d’un opinador s’ha referit al Parlament europeu com el calaix de sastre on els Governs d’un i altre color deriven la seva potestat decisòria perquè sigui la Unió Europea la que faci d’àrbitre i legisli en àmbits poc simpàtics o, directament, polèmics i, per tant, generadors d’un desgast per a aquelles institucions que promoguin l’activitat legislativa. Fixem-nos, per exemple, amb les restrictives polítiques d’immigració i asil, les directives que retallen els drets laborals dels treballadors, les decisions sobre les línies de molta alta tensió... El més greu, potser, és constatar alhora com Brussel·les ha esdevingut un niu de despatxos d’advocats i de representants de “lobbies” empresarials que treballen perquè els diputats aprovin mesures que, curiosament, acostumen a beneficiar els interessos de sectors empresarials com la potent i molt contaminant indústria automobilística i els seus germans, els països productors de petroli. Tot plegat fa ferum, certament. Però no per això hem de claudicar i deixar-ho tot a les mans dels que creuen que no hi ha res a fer o així ja està bé...
En tot cas, caldria preguntar-se si aquest desinterès no té molt a veure amb els grans partits polítics. Més d’un opinador s’ha referit al Parlament europeu com el calaix de sastre on els Governs d’un i altre color deriven la seva potestat decisòria perquè sigui la Unió Europea la que faci d’àrbitre i legisli en àmbits poc simpàtics o, directament, polèmics i, per tant, generadors d’un desgast per a aquelles institucions que promoguin l’activitat legislativa. Fixem-nos, per exemple, amb les restrictives polítiques d’immigració i asil, les directives que retallen els drets laborals dels treballadors, les decisions sobre les línies de molta alta tensió... El més greu, potser, és constatar alhora com Brussel·les ha esdevingut un niu de despatxos d’advocats i de representants de “lobbies” empresarials que treballen perquè els diputats aprovin mesures que, curiosament, acostumen a beneficiar els interessos de sectors empresarials com la potent i molt contaminant indústria automobilística i els seus germans, els països productors de petroli. Tot plegat fa ferum, certament. Però no per això hem de claudicar i deixar-ho tot a les mans dels que creuen que no hi ha res a fer o així ja està bé...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada