El 29 d’abril d’aquest any que acabem de començar, en farà mil que el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda van escriure la frase aquella que ja tothom coneix i que parla del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”, el primer esment escrit del paratge on ara vivim les gairebé 65.000 persones que formem la ciutat de Viladecans. No està gens malament. Mil anys d’història.
Fa mil anys, la poca gent que devia haver-hi per aquí, s’havien d’espavilar per sobreviure en un espai més aviat insalubre i que, a més, depenia d’uns senyors que no tenien gaire interès a assegurar-los una vida mínimament digna. Els senyors eren els amos, i els habitants del locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis no podien fer gaire cosa més que treballar i obeir.
Per això té una especial gràcia que el mil·lenari del nom de Viladecans s’esdevingui ben pocs dies abans (vint-i-tres, concretament) de les eleccions municipals. Quina diferència, i quin immens progrés! Podrem dir el que vulguem sobre la qualitat de la nostra democràcia, i podrem criticar-la tant com considerem oportú. Però certament que ara, en aquest 2011, les nostres possibilitats de gestionar el nostre futur no tenen punt de comparació amb les dels nostres mil·lenaris avantpassats.
Però atenció. Dir això no és dir que ja està bé tot, que no cal fer res més. Dir això és tot el contrari. És dir que hem d’avançar molt més en l’interès pel col·lectiu, en el fer possible que tothom pugui viure feliç, en l’assegurar que la nostra ciutat sigui un espai amable on faci de bon estar-hi, i sense cap exclusió. I és dir que tots, tant el conjunt de la ciutadania com aquells que són elegits per dirigir la gestió de la cosa pública, hem de creure, ben fermament i ben sincerament, que totes les veus han de parlar i han de ser escoltades, i totes les mans han de tenir ganes de treballar i han de tenir els canals necessaris per fer-ho.
Viladecans té mil anys, i tots n’estem orgullosos. Però Viladecans cal continuar construint-lo, i tots hi hem d’aportar el que som capaços d’aportar, i tots hem de poder fer-ho realment.
Fa mil anys, la poca gent que devia haver-hi per aquí, s’havien d’espavilar per sobreviure en un espai més aviat insalubre i que, a més, depenia d’uns senyors que no tenien gaire interès a assegurar-los una vida mínimament digna. Els senyors eren els amos, i els habitants del locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis no podien fer gaire cosa més que treballar i obeir.
Per això té una especial gràcia que el mil·lenari del nom de Viladecans s’esdevingui ben pocs dies abans (vint-i-tres, concretament) de les eleccions municipals. Quina diferència, i quin immens progrés! Podrem dir el que vulguem sobre la qualitat de la nostra democràcia, i podrem criticar-la tant com considerem oportú. Però certament que ara, en aquest 2011, les nostres possibilitats de gestionar el nostre futur no tenen punt de comparació amb les dels nostres mil·lenaris avantpassats.
Però atenció. Dir això no és dir que ja està bé tot, que no cal fer res més. Dir això és tot el contrari. És dir que hem d’avançar molt més en l’interès pel col·lectiu, en el fer possible que tothom pugui viure feliç, en l’assegurar que la nostra ciutat sigui un espai amable on faci de bon estar-hi, i sense cap exclusió. I és dir que tots, tant el conjunt de la ciutadania com aquells que són elegits per dirigir la gestió de la cosa pública, hem de creure, ben fermament i ben sincerament, que totes les veus han de parlar i han de ser escoltades, i totes les mans han de tenir ganes de treballar i han de tenir els canals necessaris per fer-ho.
Viladecans té mil anys, i tots n’estem orgullosos. Però Viladecans cal continuar construint-lo, i tots hi hem d’aportar el que som capaços d’aportar, i tots hem de poder fer-ho realment.
1 comentari:
Sin ánimo de desmerecer este motivador artículo es más, para corroborar la existencia de lugares donde manifestarse, voy a ver este milenario desde otro punto de vista.
Habrán pasado mil años el próximo 29 de abril donde los pocos habitantes del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis” que apenas podian hacer otra cosa que obedecer la voluntad de su amo y trabajar.
La diferencia es que en el lugar es menos insalubre, los domicilios menos penosos y podemos votar cada 4 años. Pero seguimos bajo el mando del señor, (políticos que incumplen sus propias bases de ayuda al obrero y/o empresarios con los mismos escrúpulos que los amos de hace mil años atrás).
Posiblemente hoy serían más indulgentes y nos llamarían “locum nominatum oves Vallis Sancti Clementis”.
Para haber pasado un milenio, no se ha alcanzado una mayoría más feliz, sigue existiendo la precariedad y el "avance sin escrúpulos" cual oca decapitada que vuela sin razón ni destino.
Pero si es cierto que existe la posibilidad de hablar por más medios, que es finalmente el corazón de una democracia y caminar todos (o la mayoría) hacia un mismo destino, meditado y coherente.
¡Para ello es necesario participar!
En definitiva, que poco ha cambiado el trabajador en mil años.
Publica un comentari a l'entrada