El Carnaval era una de les festes que havia estat prohibida per la dictadura, i per tant, calia tenir-la com a punt de partida de la normalitat social que es volia assolir. No podem dir que aquesta recuperació es fes de manera escrupolosa, ni va anar precedida d’una recerca històrica de la tradició, sinó que es basava en el que anomenem la tradició oral. Cal pensar que, des de l’any 1939 que es van prohibir, fins a la despenalització de la festa, almenys dues generacions van desconèixer les formes locals d’aquesta celebració. La referència que es tenia dels Carnavals eren els que es veien per la televisió de Rio de Janeiro i altres ciutats americanes que venien la festa com a reclam turístic. Tot i això, sí que es van repartir díptics, en català i castellà, on apareixien els logos dels Consells, junts amb el de l’Ajuntament de Viladecans, on s’explicava la tradició del Carnestoltes, i, fins i tot es feia una referència, almenys amb el que he pogut recuperar de l’any 1982, a la Tornaboda, però és clar que la dansa no va ser ballada a Viladecans aquell any. El que deuria passar es que el text del díptic segurament que s’havia extret del costumari català de Joan Amades on es feia referència a aquesta dansa.
El plantejament de la festa del Carnestoltes era ben senzill i anava dirigit sobretot als més menuts, amb actuacions de titelles, cercavila de disfresses, xocolatada i el sermó, a càrrec d’un poc caracteritzat Rei del Carnestoltes representat pel Josep Pérez. Però no és fins el 1984 quan el Carnaval es consolida com una festa important al calendari local de Viladecans: el primer Carnaval, de 1981, va ser una mica improvisat i amb poc suport institucional; el Carnestoltes de 1982 va tenir un contingut exclusivament festiu; i, en el del 1983, resulta que, com explica la Teresa Bubí, “va nevar i es va haver de suspendre l’enterrament de la sardina, però eren tantes les ganes que teníem de fer coses, que es va decidir fer-ho el cap de setmana següent”, cosa que va comportar que mossèn Jaume Bogonyà, que aleshores era rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena, els recriminés per fer-ho quan ja havia començat la Quaresma.
Per tant, el del 1984 és on, per primera vegada, es tanca el cicle del Carnaval, amb l’arribada del Rei Carnestoltes, el ball i concurs de disfresses al poliesportiu, la ballada d’exhibició de la Tornaboda i l’enterrament de la sardina i crema del Rei Carnestoltes el Dimecres de Cendra i on, a més dels Consells, participen en l’organització els Agrupaments Escolta i Guia Sant Joan i Garbí i la Comissió d’Història.
Una altra recuperació de les festes populars que varen liderar els Consells de Cultura Catalana, va ser la festa nacional dels Països Catalans l’any 1981. Aquesta festa es feia coincidir amb el solstici d’estiu i acabava amb les revetlles de Sant Joan. La primera festa l’organitzen l’Ajuntament, els Consells, el grup de muntanya de Viladecans i les associacions de veïns que organitzen fogueres i revetlles amb ball, coca i cava. Els actes s’iniciaven amb l’arribada de la flama del Canigó, la lectura del pregó de Sant Joan i la crema dels maleficis. Acabat el ritual, la flama es feia arribar als barris on s’encenien fogueres i es marcava l’inici de les revetlles. Segons expliquen els membres dels Consells, “en aquella època hi havia molts descampats i gairebé tots els barris en trobaven un on poder fer una foguera”. En Jordi Vicente comenta que “la primera flama del Canigó es va encendre amb un encenedor a la Torre del Baró, on al pati de la Torre s’encenia la primera foguera de Sant Joan”, després se simbolitzava l’arribada de la Flama amb el Josep Pérez baixant amb una torxa a la mà per la Rambla de Viladecans. El Josep Pérez recorda que “semblava que portava la torxa olímpica baixant per la Rambla amb un cotxe de la guàrdia urbana davant”. El Pere Riol diu que “es va triar al Josep Pérez per portar la Flama perquè era el més jove del grup i l’únic que feia footing”.
Però segurament, la festa més popular que tothom recorda, de les que organitzaven els Consells, era el racó musical que s’instal·lava darrera de la Torre del Baró per la Festa Major. El racó, en principi, s’havia pensat com un recurs per recaptar diners i així sufragar les activitats del grup. Els únics ingressos econòmics que tenien els Consells eren, a part les subvencions que donava l’Ajuntament per Carnaval o Sant Joan, les quotes dels socis, la loteria de Nadal, on un any es va fer la rifa d’una panera que anava dins d’un inodor de ceràmica autèntic, i el bar del racó musical. Del racó podem destacar les actuacions de grups locals, les projeccions de cinema a la fresca i les actuacions de mim del grup Vol-Ras.
També cal esmentar la tasca que des dels consells es va fer per festes com Sant Jordi on, encara avui, la llibreria “Els nous rals” congrega al seu voltant entitats que surten a vendre roses i llibres. També cal recordar els tallers de danses a la Rambla i els àpats culturals que es feien al local dels consells al carrer Sant Joan, 8, i on es tractaven temes d’actualitat. En fi, podem dir que els consells van ser els pioners, que van saber dinamitzar la ciutat des de l’associacionisme i el voluntarisme.
La desaparició dels Consells no va ser una dissolució raonada, ni es va decidir en una assemblea. Com recorda el Jordi Dolz, “érem conscients de que estàvem fent alguna cosa important, i per això anotava en una llibreta tot el que fèiem, d’aquesta manera, com que a les reunions no es feien actes, sempre ens quedava mirar la llibreta per saber si ens havíem deixat de fer alguna cosa”. Malauradament, la llibreta s’ha perdut i amb ella molta informació.
Per tant, podem dir que el grup no es va desfer mai, sinó que es va anar diluint a mesura que els seus membres es van començar a interessar per altres coses. Uns es van posar en política, altres es van casar i van tenir fills, i d’altres, van continuar treballant per altres entitats. Una d’aquestes entitats que va sorgir de la iniciativa del Consells Populars van ser els Diables de Viladecans, que es van instal·lar al mateix local que van utilitzar els Consells els darrers anys, l’edifici conegut amb els noms de Ca l’Oriol o Cal Falcó al carrer de Sant Joan. Aquesta entitat, junt amb els Agrupaments Escoltes i Guies Sant Joan i Garbí, són els qui van agafar el relleu dels Consells en l’organització de les festes populars. Potser aquest va ser el gran mèrit dels Consells, saber engrescar, directament o indirectament, a noves generacions per continuar una tasca vital per a la ciutat, la promoció de la cultura popular. I la història continua...
Josep Mumany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada