Recordo...

Recordo els anys en què Barcelona va ser capital del grafit. Parlo de principis dels anys 2000 quan artistes urbans de diversos països feien escala a la capital per deixar la seva empremta als carrers de la ciutat, tal com passa ara amb Berlín. Ho recordo amb certa nostàlgia, deambular pel Raval i descobrir com la grisor de parets en desús o mal girbades es substituïa per creacions acolorides, autèntiques peces de museu de vida efímera exposades al carrer. Òbviament no em refereixo a les tristament famoses signatures que embruten murs, vidres, mobiliari urbà o persianes de negocis sense cap mena de gust. Vull dir els grafits en tota regla, els precursors o coetanis de l’enigmàtic Banksy, el grafiter anònim més buscat del món i que causa furor arreu.
Recordo bé la llarga paret que hi havia just davant del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al carrer Montalegre, quan encara no s’havia aixecat la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i en el seu lloc només hi havia un ampli solar. A pocs metres del MACBA, els amos de l’esprai gaudien d’una àmplia superfície on expressar-se i a fe de Déu que la sabien aprofitar i la feien servir. També aprofitaven altres racons del mateix barri i del Poble Nou. Allà, la construcció del 22@ i l’enderrocament de gran part de les antigues naus industrials van convertir l’espai en un privilegiat camp d’assaig, ple de contrasts i imatges impactants.
Eren temps de tolerància, una tònica que va durar fins l’entrada en vigor de l’actual ordenança de civisme, fruit d’una intensa campanya mediàtica focalitzada en els problemes de brutícia a Ciutat Vella. Es va posar punt i final així a una època breu, de lliure expressió, d’eclosió de la Barcelona més oberta i atractiva, capaç d’acceptar i posar en valor la feina de creadors alternatius, voluntàriament fora del sistema més institucionalitzat. L’últim episodi el coneixíem fa poques setmanes, quan l’Ajuntament va advertir que multaria els negocis que enganxés in fraganti pintant grafits a les seves persianes, una fórmula que s’ha estès últimament per donar un encant afegit als establiments.
A Viladecans la cosa també té la seva lectura interna. Els millors grafits els podem veure, tal com passa amb altres espais “alliberats”, al casal okupa Els Timbres ubicat a la carretera de Barcelona, molt a prop de la Plaça de la Vila. És sorprenent la capacitat artística amb què s’han decorat les parets exteriors. Si no vaig errat, és obra d’un mateix autor que, talment com els pintors de murals d’esglésies romàniques a l’Edat Mitjana, es dedica a recórrer diferents centres socials okupats de l’àrea metropolitana i els il·lustra amb el mateix estil, molt realista i ben aconseguit.
En paral·lel, els murs laterals que voregen l’autovia, les vies del tren i la riera són un museu d’art urbà contemporani a l’aire lliure i, també, un camp de pràctiques per als grafiters en formació. No és estrany trobar-n’hi sovint amb els esprais a les mans. És una dinàmica que es reprodueix a la resta de municipis del Baix Llobregat Sud, on l’anomenat “street art” té nombrosos seguidors.
Són dues cares de la mateixa moneda: per un costat podem trobar autèntiques peces de museu i propostes trencadores que enriqueixen el paisatge urbà. Per l’altre, els nostres carrers estan arrebossats de pintades i guixades sense solta ni volta que embruten l’entorn i contribueixen a fer més mediocre el nostre medi, de per si ja prou desendreçat i pel qual passegem o transitem cada dia.
Al meu entendre, s’hauria de ser inflexible amb les guixades que empastifen les parets, aplicant les ordenances de civisme i multant els seus autors amb treballs per a la col·lectivitat, per exemple amb la neteja de murs i persianes. Però, alhora, caldria ser prou flexible i negociar amb els grafiters per establir unes zones pactades on puguin expressar-se i compartir les seves virtuts creatives. Un equilibri que treu a escena, un cop més, la difícil dialèctica entre el bé comú i la contracultura.

Josep Ginjaume