1720: una Festa Major tràgica

El cas més conegut de la pràctica de posar en una gàbia el cap dels executats és el del general Moragues.
Aquí, en una pintura d’Ernest Descals.

Unes moreres, l’arbre on van penjar els germans Ferrer

Som el 8 de setembre de 1720. És la festa de la Mare de Déu de Sales, el dia de la Festa Major de Viladecans, aleshores un petit poble de pagesos que ronda entre els 200 i els 250 habitants. Poquíssima gent. Però aquella poquíssima gent està de Festa Major. Va ser per aquells anys, en efecte, que es va canviar la Festa Major del dia de Sant Joan, el 24 de juny (que era el dia en què tradicionalment s’havia celebrat sempre), al dia de la Mare de Déu de Sales, el 8 de setembre. L’últim any que ens consta que la Festa Major és per Sant Joan és el 1655, i el primer que ens consta que és per la Mare de Déu de Sales és el 1728, en què se’ns diu que trien el 8 de setembre, dia de la Festa Major, per posar la primera pedra de la nova església parroquial: això vol dir que aleshores la Festa Major del 8 de setembre ja està consolidada, i per tant hem de pensar que el 1720 ja se celebrava.

Som, doncs, el dia de la Festa Major. Al matí, han dit la missa a l’ermita, com es feia llavors, i després comencen els actes festius, en els quals hi participen no només gent de Viladecans sinó també gent dels pobles del voltant. Tot normal. Però és aleshores que arriba la tragèdia. 

Feia pocs anys que s’havia acabat la Guerra de Succesió, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Els anys immediatament posteriors, per aquestes terres del Baix Llobregat i del Delta no va passar gran cosa. Els municipis eren governats per persones designades pels vencedors, i la gent s’anava habituant a la nova situació. Però cada cop anava creixent la incomoditat i les protestes pels impostos que anaven augmentant: les contribucions endarrerides de l’època de la guerra, el manteniment de les tropes que recorrien els pobles per fer efectius els cobraments, l’impost suplementari per edificar la Ciutadella barcelonina… Per assegurar el pagament a la zona baixa del Llobregat, es va nomenar un delegat anomenat Josep Fornaguera, que va allotjar-se en una de les millors cases de Sant Boi, que tenia com a propietari Baldiri Mateu, mentre que a les cases del voltant s’hi allotjava la seva escorta de soldats de cavalleria.

I el 1719 va esclatar la rebel·lió. Com que a Sant Boi no pagaven tot el que els reclamaven, una nit va venir de Barcelona una partida de soldats i es van endur lligat el batlle, Feliu Moragas. Uns quants santboians, en saber-ho, van fugir. Alhora, va començar un reclutament de santboians per fer de soldats, i els que van poder també van fugir. I es van unir amb altres fugitius d’altres llocs, i així va néixer la guerrilla anomenada dels “carrasquets” o “carrasclets”.

I arribem a l’any 1720.  A les 8 del matí del dia 16 de gener, una partida nombrosa de carrasquets va ocupar Sant Boi. Van entrar a la casa on s’allotjava Josep Fornaguera, el van torturar i el van matar juntament amb el seu nebot i dos soldats de l’escorta. La resta de soldats pogueren fugir o amagar-se excepte tres, que van ser agafats i morts. A la tarda van venir soldats de Barcelona i, davant la por que saquegessin i incendiessin la vila, va fugir molta gent, entre els quals força joves que es van unir a la guerrilla.

La situació es va anar agreujant, la presència de les tropes es va fer cada cop més nombrosa, i els impostos van continuar creixent. I amb tot plegat, la gent es va anar espantant i la guerrilla va perdre cada cop més força, fins a desaparèixer gairebé totalment.

Però la persecució dels qui havien intervingut en els fets del 16 de gener va continuar. I aquí és quan ens trobem amb la història que ens afecta. El 8 de setembre de 1720, efectivament, arriben a Sant Boi deu soldats de cavalleria i el botxí, amb una ordre clara. De Sant Boi se’n van a Viladecans i allà detenen dos fills d’un tal Silvestre Ferrer –no ens consta com es deien els fills, només tenim el nom del pare–. Els fills han estat delatats com a còmplices de la mort de Josep Fornaguera. Els agafen, els pengen de dues moreres a la vista de tot el poble i, un cop morts, posen els caps dels executats en dues gàbies de ferro i deixen els cossos perquè els enterri el poble de Viladecans. Les gàbies amb els caps se les enduen a Sant Boi, i les pengen en dos llocs estratègics i ben visibles. Segons els registres comptables de la vila de sant Boi, el municipi va pagar una lliura i vuit sous per proporcionar aiguardent al botxí, quan va venir a “posar los caps”. Les gàbies amb les calaveres van estar allà penjades durant cent anys. I no va ser fins el 1820, amb la revolució progressista i constitucionalista de Riego, que no van ser tretes.

Realment, una història esfereïdora. I ara explicaré d’on ha sortit tota aquesta informació. La primera notícia la vaig trobar en el recent llibre de Josep Campmany Gavà i Eramprunyà al segle XVII publicat pel Centre d’Estudis de Gavà el 2012. Allà, a la pagina 178, esmenta breument el fet, i remet a l’explicació més extensa que es troba al llibre de diversos autors titulat Guerrilles al Baix Llobregat, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1986. Allà, a les pàgines 131-142, Jaume Codina explica tota l’activitat guerrillera a la nostra zona després de la Guerra de Successió, i que inclou la història dels germans Ferrer.

La font que utilitza són uns manuscrits que, al segle XIX, va redactar el pagès santboià Magí Castells Comas, en dues versions, una en català més breu, i una altra en castellà més llarga. En aquests manuscrits parla de coses del seu temps però també recull tot d’informació de cent anys abans, obra potser d’algun avantpassat seu que l’hauria deixat escrita. La part que ens afecta seria, naturalment, obra de l’avantpassat, menys la notícia de la retirada de les gàbies, incorporada per Magí Castells. Aquests manuscrits, però, actualment no se sap on són, i només podem disposar de la transcripció que en va fer l’any 1943 Carles Martí Vilà. El text d’aquesta transcripció me l’ha facilitat Carles Serret, responsable de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi, el qual és, d’altra banda, coautor de la Història de Sant Boi de Llobregat, publicada per l’Ajuntament de Sant Boi l’any 1993, i on a les pàgines 166-184 s’expliquen també els fets, afegint-hi la informació, obtinguda d’altres investigacions, sobre l’aiguardent del botxí.

Doncs ara, per acabar, reproduirem aquí les dues versions que relaten la nostra història. 

Diu la versió catalana:

 “Setembre 8 Vingueren 10 soldats de caball y lo botxí anaren en Viladecans agafaren dos fills de Silbestra Farrer complices de la mort de D. Joseph Fornaguera feta en Semboy casa Llaugé en lo día 16 Janer del pnt. any. Després de ferlos disposar ab Deu los mataren y portaren los caps en Semboy, los posaren en una gabia de ferro cada un y los colocaren un en casa las Monjas Gerónimas del Pon y carrer de San Baldiri, y lo altre en Casa las Monjas de Valldonsella, situada en la Pobla en lo Carrer Major de la Vila; lo que hi hagué gran consternació”.

I diu la versió castellana:

“8 Setiembre por la mañana llegaron en Semboy 10 soldados a caballo junto con el verdugo de Barcelona con sus despachos arreglados se fueron inmediatamente en el vecino pueblo de Viladecans en casa Silvestra Farrer prendieron a dos hijos suyos por ser delatados complises en la muerte de D. José Fornaguera en la casa de Baudilio Mateu (a) Llaugé hecha en el día 16 Enero del corriente año.

Después de hacerles disponer de su alma con Dios los horcaron en unos árboles llamados Moreras en vista de su pueblo por escarmiento y se llevaron sus cabezas poniéndolas en dos jaulas de yerro, se las llevaron en Semboy y fueron puestas elevadas una en casa del Señorío de las S.S. Monjas de Valldoncella en vistas de casa Baudilio Mateu, y la otra en casa Señorío de las S.S. Monjas Gerónimas entrando en la villa por la parte de Barcelona. Los soldados con el verdugo se marcharon en Barcelona, y el pueblo de Viladecans hubo de dar sepultura a los cadabres.

Nota: en el año de 1820 que se proclama la Constitucion, por mandato del Gobierno desaparecieron las jaulas de yerro con los restos de sus cabezas que fueron puestos en el año 1720 como se habló de lo dicho en la anterior columna. Dando fe de la dicha en la presente nota el mismo que la escribe”.

Josep Lligadas Vendrell