dilluns, 8 d’abril de 2013

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (2)



Dels joves dirigents de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, més de dos-cents moriren tirotejats a les tanques dels cementiris o en qualsevol revolt de carretera, a la llum de la lluna o a ple sol, en els primers dies posteriors al 18 de juliol de 1936. Dels pobles del voltant, els passats per les armes a Gavà van ser quatre, dos al Prat i un a Sant Boi. En el conjunt de Catalunya bona part d’ells va poder fugir o amagar-se. Alguns passaren a col·laborar amb els sublevats, com fou el cas del president Millet; altres s’incorporaren a l’exèrcit republicà un cop “normalitzada” la situació, com el vicepresident Pere Tarrés. Tots ells ho feren més o menys de cor, i és que tots també tenien per bons els valors de la República: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. En Jaume Abril, president del grup de Viladecans, després de ser detingut pel S.I.M. amb altra gent de Viladecans, i tancat al vaixell “Villa de Madrid” sota acusació de ser quintacolumnista de la Falange, acabà essent afusellat, sense judici, juntament amb dinou detinguts més, a les Costes de Garraf, en una vergonyosa acció de represàlia de la policia militar del Govern de la República d’Espanya que provocà les protestes del president Companys el dia 4 d’abril de 1938. Va tenir la desgràcia que el seu cognom el feia primer a totes les llistes alfabètiques. 
En Joan Comellas i Guitart, per la seva banda, abans del Nadal de l’any 1937, quan va ser l’hora d’anar al front de la seva lleva, no s’hi presentà. I, després de sospesar el risc de passar a França, va acabar amagant-se al pis dels oncles Salvador Faura i Pepeta Guitart, a l’eixample barceloní, durant els darrers quinze mesos de la guerra, sense treure el nas per l’escala ni deixar-se veure per cap finestra.  Evidentment que aquella tràgica guerra que els militars feixistes havien iniciat contra la legalitat republicana no tenia cap justificació. Però també val la pena tenir present que aquells joves cristians van experimentar que allò que més estimaven, el seu cristianisme, era cruelment perseguit pels que s’havien fet els amos del poder en el bàndol republicà. I van reaccionar com millor van saber.
Recloure’s en un pis volia dir llegir. En els quinze mesos d’estada a Barcelona en Joan Comellas es va enllestir les obres completes d’en Verdaguer i d’en Maragall. Per si no en tenia prou, o per variar, cada setmana la seva cosina Rosa Faura li comprava un llibre als encants, ara de Joaquim Ruyra, ara Pitarra, Guimerà, o Casas i Amigó... Val a dir dels llibres llegits durant tota la seva vida, que cap altre li agradà tant com “Mireia”, de Frederic Mistral, traduït per Maria-Antònia Salvà, comprat en aquells mesos “d’assaonar el dur codony”, que es diu en el poema. Abans de fer els  seixanta anys de vida, amb la seva esposa Antònia Doñate i Royo, és a dir, el meu pare i la mare meva, resseguiren amb Land Rover els llocs i paisatges d’aquell gran poema escrit en provençal, avui llengua pràcticament morta, que li representà a l’autor el premi Nobel de Literatura de 1904: la plana de Crau, Nimes, Arles, Aigües-Mortes, La Camarga, Aix en Provence, etc. 
Però no sols de poesia i narrativa visqué l’home en aquells mesos de vida monacal, també va aprendre a llegir en francés, diccionari en mà i gramàtica a prop, allargassant els minsos coneixements adquirits de petit a l’escola amb l’hermano pagès Fulgence Fuzeau com a mestre. D’aquesta manera podia seguir el punt de vista de la premsa francesa que de tant en tant la seva cosina li proporcionava. També, com a aliment substitutiu de l’esperit del “Cercle d’Estudis” de la Federació, llegia diversos llibres religiosos enduts de casa, com ara “El diàleg interior” de Carles Cardó o, “La Doctrina Social de la Iglesia”, del pare Rutten, dominic belga recolzador de Cardijn, on comentava les encícliques “Rerum Novarum” i “Quadragésimo Anno”. De tots els subratllats que estudiosament el meu pare féu en aquest darrer llibre, us en remarco un: El trabajo de los hombres, considerado en su totalidad, es decir, la producción nacional de un país, no tiene por objeto enriquecer constantemente a una exigua minoría de ciudadanos, sino asegurar una holgura relativa a la masa de la población. No puede llamarse cristiana una sociedad que acaba por condenar a un número considerable de ciudadanos, que se llaman proletarios, a no poseer más propiedad que sus brazos, y a verse siempre amenazados con la pérdida del empleo en caso de crisis; o de una notable reducción de ingresos, en caso de accidente o enfermedad.
Si bé la Federació (F.J.C.C) va ser apolítica per definició i no anava més enllà de ser moviment social d’inspiració catòlica, en Joan Comellas, políticament, podria haver votat fàcilment a Unió Democràtica de Catalunya (UDC)  d’en Carrasco i Formiguera, com quasi bé la immensa majoria dels “fejocistes” si hagués, o haguessin, tingut l’oportunitat de fer-ho a les últimes eleccions d’abans de la guerra, les del febrer de 1936, guanyades pel Front d’Esquerres. Però, només tenia divuit anys i el dret de vot era a partir dels vint-i-un. La UDC, quedà enmig dels dos grans confrontats: Front i Lliga Regionalista i va ser dels aliats de tots dos que l’UDC en rebé les plantofades. Dels seus dirigents, en Badia i Tobella fou mort pels “incontrolats”, i en Carrasco i Formiguera per en Franco. En el cas del meu pare, val a dir que equiparava tant la qüestió social com la nacional, i  és cosa de recordar que la UDC havia recolzat la Llei de Contractes de Conreu d’Esquerra Republicana. L’àvia Angelona, sa mare, tirava una mica més cap a la Lliga. Recordo quan, l’any 1970, quan ella tenia vuitanta-sis anys i ja no es podia moure, xerrant en tornar del camp, li vaig preguntar: En què quedem, iaia, en Companys, va ser bo o no? i ella, alçant la veu: I tant..., però pels rabassaires!, continuant jo: I, doncs..., que no eren dels nostres, aquests? i llavors, jugant amb la fonètica i el sentit de les paraules em contestà sil.labejant i galejant la veu: He dit: pels a-rra-bas-sai-res!, donant-me a entendre una de les  accepcions de la paraula que vol dir: prendre alguna cosa amb violència.
A canvi de tenir el noi ben amagat, a la seva mare li tocava cada setmana agafar el tren a Gavà per visitar-lo, i dur un farcell a sa germana, ara amb patates, ara amb tomàquets, bròquils, mongetes, alls, cebes, moniatos, escarxofes..., prunes, figues, préssecs, pomes..., tot de fruits dels propis camps, segons temporada, i ous, cansalada, botifarres o conill del propi celler. Aquesta llista de queviures ens parla, per si mateixa, de que no foren gaires els pagesos propietaris que passaren gana durant la guerra i de com ho tingueren de fàcil per fer canvis i estraperlades en els anys de racionament posterior.
La col.lectivització de terres de conreu durant la guerra no afectà a les de Cal Menut del Begues. Aquesta responia a la relació justa entre nombre de mujades i homes a la família per treballar-les. En el cas d’en Joan Comellas els homes de la casa n’eren tres: el seu pare Josep llavors malaltís, el gendre-cunyat Antonet Canals Serrat, espòs de la germana Rosita, i ell mateix.
Acabada la guerra el Joanet de cal Menut del Begues sortí del cau i tornà a casa. Però no per tornar a llaurar, sembrar i plantar, sinó per anar a fer el servei militar. Li tocà fer-lo a Vitòria. Era tal la quantitat de brutícia i xinxes que hi trobà; tants els renegaires, blasfems, malparlats i borratxos que fou el primer quan demanaren voluntaris per anar a Sant Sebastià, en no estar gens avesat a refinaments del llenguatge malgrat la fama que traginaven els pagesos. Allà, escollit com a ordenança pel capità de la companyia, ni a la caserna s’estigué: passà els mesos donant classes de repàs als fills de l’oficial al domicili d’aquests. Sortia a passejar a diari per la Concha i pogué, novament, anar a missa de manera regular a la catedral del Bon Pastor de Donòstia. Com que no gastava i fins i tot guanyava diners, no sols no li calia l’ajut de casa sinó que sovint enviava perfums i xocolata a les seves germanes Pepeta i Rosita de Viladecans, i encara es permetia anar a visitar i ajudar amics. L’Esteve Sala, per exemple, pagès veí i company del viatge a Brusel·les, que s’ho passava molt malament fent el soldat per la frontera basco-navarresa, m’ho recordava allà pels anys noranta. De Sant Sebastià recordava, com a curiositat, el sentir parlar l’alemany a les mainaderes teutones dels nens de casa rica, bo i passejant pel passeig i platja de la Concha, dutes per ensenyar-los l’idioma dels qui s’esperava guanyadors de la II Guerra Mundial.
El servei militar de Joan Comellas només durà quinze mesos, en contra del que era habitual fins aleshores. S’acollí al dret vigent des d’aquell mateix 1940, de ser fill únic d’un pagès que havia fet seixanta anys, com era el seu cas, per poder atendre el cultiu de les terres. Mentrestant, fou l’Antonet de la germana Rosita qui, mig amo mig mosso de la casa, passà la rella esventrant la terra, esterrossà les gleves i sembrà la civada i l’ordi a l’espera de l’hereu. El sogre emmalaltia.
(continuarà) 
Andreu Comellas