Guanyem, set carreres a sis. Som a la novena entrada. Si tot va bé, la darrera. Llença el nostre tancador, en Mazón. Els dos primers batejadors han estat eliminats per “strikes”; ni fregar-les ni olorar-les, pobrissons. En Josep Mazón està exibint tot el seu repertori de rectes, canvis i corbes.
El tercer del torn dels Pirates es planta al calaix posant la pitjor cara. És el millor d’ells. Després de rebre la bola, el pitxer enfila el monticle bo i mirant Sant Ramon, rumiant com s’ho farà per eliminar-lo. En cinc segons ho decideix: corba del dret, bola alta fora de la zona, recta travessada, bola baixa dins, i si encara aguanta el tipus, corba a l’inrevés. Cap llençament igual, vet-ho-aquí. El tercer “ponche” és un fet, efectivament, però, ai las!, no el tercer “out” que havia de cloure el matx. El catxer no ha estat capaç d’enguantar la bola i se li ha escapat entre les cames. El batejador, amb opció d’arribar a primera corrent, a la desesperada, l’ha aconseguit. En Josep Mazón tanca els ulls, apreta les dents uns instants i aixeca el cap mirant a l’ermita, com preguntant al patró dels nonats el perquè de les carències del seu company.
Els espectadors, després d’un ooh! d’incredulitat, bo i estirant-se els cabells, passen ara a un silenci espaterrant, xafats i acollonits.
El primera base torna la bola al pitxer. El corredor s’obre dues passes vers segona. La robarà o no la robarà, pregunta silenciosament tothom. Després de buscar la inspiració bo i mirant el terra, el pitxer s’eixuga la suor del front amb la màniga, es mira els companys i animosament els escridassa: “Vinga nois! si no he de ser jo, estigueu a punt vosaltres, pit i collons que ho hem d’aconseguir!”. I, un a un, donant un cop de puny al palmell del guant, es posicionen al seu lloc; eixancarrats de cames i desplaçant suaument el pes del cos vers la punta dels peus.
En Josep, puja a la goma de llançar. S’hi planta. Presenta bola. Amb una reüllada, fixa el corredor a tres passes de la base. Alça els braços en creu de manera que el travesser imaginari apunti al bell mig de la zona de “strike”, i allà va, precipitant-se amb una llarga passa cap al “home”. Inclinant-se, tot ell, cap avall, fa sortir la bola de la mà a un pam del terra. Aquesta emprèn el vol aixecant-se vers l’aixella del batejador. El pirata passa el bat. No la toca. Un “strike”. El segon llançament semblant. També en recta però aquesta vegada fent forat per la zona més allunyada del cos del batejador: a baix i a fora. No fa swing. Strike! canta l’àrbitre. Ja en té dos. Els espectadors alliberen tensió esbufegant. Zero boles, dos “strikes”.
Poques vegades passa, però passa, que un pitxer pugui comptar estadísticament quatre ponxes en una sola entrada; del que no en tinc noticia és que hagi estat mai en la darrera d’elles.
Ara és el públic qui conscient de la transcendència del següent llançament es posa dret volent empènyer el que hauría de ser el portador del tast de glòria.
Vinga, vinga Josep, vinga! És teu, tot teu!, criden a prop meu i de cadascú. Acluco els ulls. Aspiro fort. Aguanto la respiració i miro d’enviar-li un missatge telepatic: el Tirabuixó!, Josep, fot-li el Tirabuixó!!.
I... submergit en el desig, deixo de sentir res i deixo que tot giri a càmara lenta.
Reblincant-se, més que mai, vers el terra, amb la passa desplaçada enfora de la perpendicular del receptor, totes les articulacions del braç es posen a girar furiosament per transmetre a la punta dels dits arrapats a les costures de la bola, la força i l’efecte necessaris perquè al batejador no ensumi la doble corba que l’ha d’eliminar. En les eternes tres dècimes de segon que triga la bola a fer els divuit metres, em dic que sí, que en Josep m’ha fet cas i aquí, oh! pirata, et ve el que no tocaràs: el “tirabuixó”; el “sacacorchos” que diuen els cubans; la “cola de chancho” que diuen els nicaragüencs.... Xxsshuum! La bola penetra el palmell del guant al centre de la zona i s’hi queda. L’àrbitre brama: STRIKE TRES, OUT!! i, el somni...: s’esfuma.
Em desperto. Em sap greu. No era un malson. Són les quatre de la matinada. Hem tornat a guanyar. Estic content d’haver vist, novament, en Josep Mazón, el meu pitxer de quatre “ponxes” en una sola entrada.
I és que en Josep Mazón Hernández fou un viladecanenc que no li importà gens anar sempre més enllà del que estrictament tocava. Indagava, sense por, els límits de tot el que se li posava al davant, se’ls feia seus i els transgredia si calia.
Fou fill de María Hernández Sánchez, que havia nascut dins el terme de Sant Boi, a no gaires passes dels límits de Viladecans, ben a prop del Camí Ral i ben a prop de Cal Dimoni. Era doncs, viladecanenca perquè amb els santboians hi tenia poc a fer des d’aquell punt de partença. El pare fou en Vicente Mazón Albadalejo. Era de Redován, a la Vega Baixa del Segura a tocar de la Sierra de Callosa, i havia vingut a Viladecans l’any de l’Exposició Universal, després d’una de les cícliques crisis del cànem. No fou un cap d’estopa, fou un home-jornaler prou d’esquerres o prou cenetista com perquè els falangistes me’l volguessin dur a la trena en acabar la guerra civil.
En Josep nasqué l’11 de febrer de 1949 a Viladecans, al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer a tocar de la fàbrica dels llevats i això és el que sempre em sembla que fou, un llevat.
Qui no el conegué, a hores d’ara ja sap –pel començament de l’escrit– que va ser un dels grans jugadors de beisbol que ha tingut el club de Viladecans. I us ho he de dir en passat perquè en Josep Mazón morí el 22 de gener de l’any 1986. Un camió descontrolat envestí el vehicle que ell conduïa i ens el matà quan tenia 36 anys; anant a treballar, de bon matí, mentre esperava que se li posés verd el semàfor que hi ha davant de l’estació de Magòria a la Gran Via de Barcelona, a poc d’entrar a la plaça d’Espanya.
Qui no l’arribà a conèixer ha de saber que, també gràcies a ell, el Club Beisbol Viladecans fou qui fou i és qui és. En la més greu crisi que el Club ha tingut en els ja setanta anys de vida, en Josep Mazón va ser el darrer fil del que penjà la continuïtat i la pervivència d’aquest esport a casa nostra. Us ho explicaré en el tercer relat. Començo ara per la seva infància.
La família Mazón-Hernandez, passà de viure a Mossèn Cinto a viure a la part del carrer Sant Jeroni que avui és plaça de la Diversitat, al Barri de Sales, quan en Josep encara era petit. El seu primer col·legi fou el Modolell però la seva primera escola fou el carrer del propi barri on jugava.
 |
| Josep Mazón, a l’esquerra, amb vestit fosc, acompanyat dels seus pares i germans. El de la dreta, amb vestit clar, és Vicenç Mazón, actual Síndic de Greuges de Viladecans. |
Encara eren temps d’autarquia els dels anys cinquanta. Molt poques famílies podien escapar de treballar molt i durament per menjar i vestir justet, pagar un lloguer, comprar carbó, i estalviar un no res per celebrar alguna festa o per anar algun diumenge al cine. Les nenes, feien durar la primera pepa de Reis fins fer-se grans i en els anys posteriors a tenir-la podien aspirar a robeta o a fireta. Els nens que tenien molta sort, i a casa més o menys benestant s’ho podien permetre, els Reis els duien un cavall de cartró als quatre anys, un patinet als sis i una al pilota de cuiro quan la desil·lusió epifànica començava a ser realitat als vuit. Difícilment en tornaven a tenir una altra, i quan, esquinçada de vella, en Bel, o el baster, els deia que la pilota ja no tenia remei i no es veia capaç de recosir l’esquinç per deixar-hi fermada la cambra, ben retallat el cuir, servia encara per fer frontisses, “tiraxines”, guants de beisbol, o qualsevol eina que la imaginació possibilités. Qui volia tenir joguets, si tenia enginy i manetes, se’ls feia. Qui no, es sumava a la colla del carrer que en un tres i no res muntava una batalla d’americans i indis o sense massa excuses organitzava una guerra contra la gent de dos carrers enllà, a la conquesta dels solars del mig.
Per tant, qui volia ser algú, havia de ser bo tirant i esquivant pedres, havia de tenir bons canuts per tirar veces, bons arcs i bones fletxes per fer l’indi i bones cames per córrer. En Josep Mazón ultrapassà tot això. I, sense ser gens gran, fou el més decidit “jefe” entre els galifardeus a l’est de la Carretera del Prat, a la fi dels anys cinquanta. A l’oest, tenia la rèplica d’un altre déu-n’hi-do, en Felipe Cárdenas Nicolás, “el Titi”, que no se li feia enrere en res. Entre tots dos portaren les seves patuleies a un nivell d’atreviment i temeritat que es féu cèlebre més enllà del barri. Curiosament, al punt d’entrar en l’adolescència, acabades les guerres i el fer-se traus, acabada també l’autarquia, els de l’Oest del barri de Sales es decantaren pel futbol a l’hora de jugar federadament i civilitzada, i els de l’Est ho feren pel beisbol. A l’Oest prevalgué l’acció col·lectiva, de contacte i xoc, mentre que a l’Est triomfà l’acció amb eina, habilidosa i més individual.
(Continuarà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada