La platja verge l’ajuda a recordar, sobretot en dies plujosos. Pot semblar un tòpic suat, gastat. Però no ho és. El gris plomís del cel, ella l’imagina sempre acolorit, com li va ensenyar un pintor amic en explicar-li un dia totes les gammes que podia contenir un sol color.
També llueixen llur grisor les onades d’aquell mar no fa gaire reconquerit. Van i vénen incansables, amb el seu repetitiu i hipnòtic moviment, i amb llur balanceig la dona rememora, almenys, versos de Neruda.
Quelcom més hi té un paper assignat per fer-li venir, de mica en mica, records dels seus més de cinquanta anys. És la sorra, que, groguenca en dies clars, en dies blaus, esdevé humida i més fosca en els preferits per ella. No li agrada tant quan sembla un desert delimitat. Prefereix la sorra que es confon amb la mar, grisa com el cel ennuvolat. Encara que, sigui una sorra o una altra, se li escapa entre els dits, malgrat que a vegades la transporta a aquell meravellós viatge, on va anar sola i va tornar acompanyada. Una dolça, i falsa, companyia que va desaparèixer quan va patir l’accident que va interrompre el curs regular de les coses i la va deixar sense memòria.
Dia rere dia, es convenç més fermament que la històrica platja recuperada per a tothom és la seva aliada per vèncer el seu enemic, el que vol deixar-la com un ninot sense ànima i amb el cap buit. Ja fa temps que es va disposar a totes les batalles necessàries per recuperar el que és seu, el que sempre ha estat seu. Lluitarà a cops de cel, d’onades, de sorra i de gotes de pluja. I si no aconsegueix el seu propòsit, el mèrit, si més no, haurà estat en la seva voluntat.
Patrícia Aliu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada