No hem estat res i ho serem tot

 

Si fos dilluns aquesta foto podria dir-se “Los lunes al sol”.  Si fa sol els aturats podrien passar-se al sol qualsevol dia de la setmana, el dijous per exemple,  encara que ningú els hagi dedicat el títol d’una pel·lícula. En aquesta marxa d’aturats mig penjant entre dos arbres veiem una pancarta que demana aturar el que mai s’hauria d’haver intentat posar en marxa: Eurovegas, l’Eldorado d’escurabutxaques, ruletes, hotels i cases de barrets cinc estrelles pel qual sospiraven Artur Mas i més d’un alcalde per acabar amb l’atur i de passada amb el Delta del Llobregat. Els manifestants ocupen l’espai públic, el bell mig de la carretera, perquè per uns minuts l’asfalt és seu i no dels cotxes. 

Estem en temps on gairebé han desaparegut les banderes de classe del color de la sang que a tots ens iguala,  les banderes roges que quan es despleguen a l’aire semblen voler cantar la internacional.  “No esperis salvacions supremes
de Déu, dels reis ni del tirà,
obrer, és la sang de tes venes
que triomfant et salvarà”, es cantava des de 1888. Ara les banderes són nacionals, com si els treballadors haguessin fet seves les fronteres reclamant nous estats i noves repúbliques no per arribar al socialisme, sinó per tenir una nòmina per arribar a fi de mes. Són somnis estelats i somnis republicans per certificar la mort d’aquell altre somni que somiava “que la terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot.” 

Hi ha una bandera roja i negra a mig pal i banderes vermelles de fons de  lletres blanques però domina més el verd fosforito, un color més de codi de la circulació que de consigna de revolta, que iguala manifestants i guàrdies de trànsit.  

Alguna cosa passa a l’esquerra dels manifestants perquè miren cap allà i mai no sabrem per què. Nosaltres tampoc sabem què passa a l’esquerra. Potser demanen ajut perquè en algun lloc algú està pensant en arrabassar-los el dret a ocupar la carretera: el dret al pataleo, imaginant una llei mordassa que torni el carrer als seus propietaris de quasi sempre: els cotxes i les forces d’ordre públic.

Avui hi ha dirigents que fan la revolució amb una sandàlia a la mà i una pancarta escrita a la samarreta. Com que estem amb gent de base que porta les sabates als peus i les samarretes blanques de mercadillo, la pancarta és de cartolina groga DIN A3 i es porta penjada al coll. La denúncia es fa amb retolador i protesta de la vida, dels deutes, de les hipoteques i probablement, encara que no surt a la foto, dels desnonaments.

Sembla que som alguna cosa en aquest món, però quan perdem la feina ens adonem que nosaltres en gran part som el nostre lloc de treball. Els representa una pancarta que reivindica dignitat, una paraula sempre reclamada pels pobres com un tresor modest però valuós. Vol dir respecte.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza