Les inundacions de 1987

Abans que es canalitzés, la riera de Viladecans sovint  s`havia convertit en un malson pels ciudatans al sortir-se de mare inundant carrers del poble i els conreus de la zona agrícola.

Una mostra de les conseqüències de les fortes pluges que sovint cauen a la tardor són les següents imatges de les inundacions del 3 i 4 d’octubre de 1987 que varen malmetre  tot el que hi havia  als interiors de les cases i locals situats a prop de la riera. 

Jaume Muns

Les reformes de la Torre Roja

La Torre Roja a la segona meitat del segle XIX

La Torre Roja després de la primera reforma.

La Torre Roja després de la segona reforma.

Tal i com vam fer el mes passat, en aquesta ocasió també recuperem un article que ja vam publicar en el Butlletí del Grup Tres Torres Canis Vallis del mes de setembre de 2008, tot i que significativament ampliat.

Ara fa cinc anys, vam trobar en un llibreter de vell de Barcelona unes fotografies antigues de Viladecans, entre les quals n’hi havia una de la Torre Roja, aquesta que reproduïm en aquesta mateixa plana. Abans de descobrir aquesta imatge, desconeixiem quin era l’aspecte que tenia la Torre Roja abans de les dues reformes de finals del segle XIX i començaments del XX, que li han acabat conferint l’aspecte actual i que podeu veure en les dues fotografies de la plana següent.

La torre central és l’element més destacable i més antic de tot l’edifici. Es tracta d’una torre de defensa d’origen medieval construida amb pedra vermella de marès provinent de les pedreres de Gavà.

Si voleu conèixer la història de la Torre Roja i de la Quadra Burgesa, jurisdicció de la qual en va ser l’edifici central, us recomanem la lectura del capítol tercer del llibre de Josep Eixarch Frasno Les arrels històriques de Viladecans. També us recomanem el capítol cinquè del llibre de Josep Lligadas Vendrell, editat pel Grup Tres Torres, titulat Viladecans, els llocs i les històries, si el que preferiu és fer-hi una visita des de casa estant.

Si donem un cop d’ull a la fotografia més antiga, podem veure la casa del masovers a la dreta de la torre central. Pel que fa a la resta de l’edifici, a l’esquerra de la imatge, no sembla pas que estigui en condicions de ser habitat i menys encara pels marquesos de Puertonuevo propietaris que n’eren de la Torre Roja des del segle XVIII. Segurament que és per això, per fer-la habitable, que a finals del segle XIX els marquesos encarreguen una reforma del bloc de ponent i de la torre central convertint l’edifici en un palau d’estil neogòtic. La construcció de llevant queda sense reformar, i per tant es manté la casa dels masovers adossada a la torre central. En aquest cas, desconeixem el nom de l’autor de la reforma, ni disposem de cap altra dada que vagi més enllà de les que ens ofereixen les pròpies imatges que publiquem.

El 13 de juliol de 1907, el marquès de Puertonuevo, Baltasar Ferrer i Pujol de Senillosa, ven a Mercè Pratmarsó i Soler, esposa d’Àngel Arañó i Arañó, la propietat de la Torre Roja. A mitjans dels anys vint, Mercè Pratmarsó, ja vídua, decideix enderrocar la masoveria de la banda de llevant per completar la reforma de l’edifici, donant-li l’aspecte que avui coneixem.

Aquesta segona reforma, que s’havia atribuït erròniament al mateix arquitecte de la Torre Modolell Josep Azemar, de fet va ser obra de l’arquitecte noucentista Francesc de Paula Nebot. Francesc de Paula Nebot i Torrens (Barcelona 1883-1965), és autor, entre d’altres obres, de la plaça de Catalunya de Barcelona, del palau Reial de Pedralbes i del cinema Coliseum també de la mateixa ciutat. El seu fons documental es troba a l’arxiu del Col.legi d’Arquitectes, i és en una carpeta titulada “Reformes a la Torre Roja propietat de Mercedes Pratmarsó Vda. de Arañó”, on es troben els plànols, croquis, fotografies, factures i documentació escrita diversa corresponent a la reforma de llevant de la Torre Roja. 

En la documentació hi trobem una carta d’Enric Barbat, del despatx de l’arquitecte Nebot, datada el 29 de setembre de 1922 i adreçada a Eusèbio Monmany en què li demana les mides de les bigues per encarregarles. La carta la respon el seu fill Pere Monmany el dia 3 d’octubre en la qual li dóna les mides de les bigues de “una habitación que sirve para el vino”, i de “una habitación que sirve para las almendras”. A més a més li fa saber que les obres “comenzarán del diez al doce del corriente”.

Eusèbio Monmany era un constructor de Viladecans, que en aquesta época ja deuria ser gran (va morir el 1927), i per això la resposta la dóna el seu fill Pere Monmany conegut al poble com a Peret del Sèbio i continuador del negoci familiar, el més important del ram en el Viladecans de l’època.

Una factura ens indica que també va treballar en les obres de la reforma de la Torre Roja el fuster de la carretera Amadeu Durso i la pintura va anar a càrrec del també viladecanenc Anton Piqué. L’Isidre Dolz, en el seu llibre Un tomb pel Viladecans del 1930 al 1940, parla del pintor Anton Piqué en aquests termes: “El senyor Antoni Piqué, l’Antonet pintor, com se’l coneixia, era un home ja gran quan el vaig conèixer. Molt trempat i simpàtic, lluïa un “moustache” molt a l’estil de l’època de la seva joventut i maduresa, que tot sovint recargolava mentre sostenia una agradable conversa, on sempre en tenia una per dir, recull dels anys i una bona memòria. Era mestre pintor d’ofici i el recordo de molt petit, que mentre ell amb el seu fill Baldiri, treballaven, no paraven de cantar. (…) Sempre cobert amb gorra, corbata i bastó, el veia jo als meus ulls joves, a l’Antonet pintor, tot un senyor”.  

Aquests tres industrials que hem esmentat van ser els únics viladecanencs, que nosaltres hàgim pogut reconèixer, de tots els que van participar en les obres.

En la documentació de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot, també hi trobem una carta  amb identificació comercial de l’empresa tèxtil de la família Arañó, adreçada a Enric Barbat i datada el 21 de març de 1924, en la qual l’autor expressa el malestar de la senyora Pratmarsó perquè les obres no avancen tal com ella desitja demanant que pregui al Sr. Arpa, l’industrial encarregat de la decoració de “les parets de la sala del billar” i d’altres treballs de guix, que posi tota l’activitat possible en el treball.

El cost total de les obres van pujar a un total de 145.232 pessetes amb 61 cèntims i els honoraris de Francesc de Paula Nebot 8.000 pessetes, en factura de 21 de gener de 1928. Amb la data d’aquesta factura, podem deduir que les obres de reforma de la Torre Roja de Viladecans, van durar uns cinc anys aproximadament.

Jaume Lligadas Vendrell

Ramón de Zabalo Zubiaurre, defensa dels fins (1)

Zabalo, el segon per la dreta dels ajupits. Barça 1935-1936

Els instigadors de la Guerra Civil estroncaren l’espaterrant carrera que duia un jove jugador de vint-i-cinc anys, que fou gran figura del futbol dels anys trenta, els anys de la República. 

Va ser un defensa dels que, quan el futbol gairebé només era “fúria”, amb prou feines feia faltes. Gràcies a la capacitat d’anticipar-se a les accions del contrari amb tota netedat, gràcies a la gran agilitat i bellugueig que impossibilitava el ser regatejat pels atacants, i, gràcies a la gran potència de salt –tot i ser baixet–, que el feia capaç de treure amb el cap moltíssimes de les pilotes centrades als davanters, es féu famós per la finor en el joc. Aquesta va ser la seva gran qualitat. Amb el qualificatiu de “gran futbolista” és com ha passat a la Història de l’esport. Un dels millors.

Ramón de Zabalo Zubiaurre nasqué l’any 1910 a South Shields, una població portuària del nord d’Anglaterra, a prop de Newcastle. El seu pare, Mariano Nicolás de Zabalo Vicuña era un enginyer industrial basc i germanòfil de campionat que, allà a Anglaterra, treballava per a la Babcock & Wilcox, la multinacional americana dedicada a la construcció de qualsevol classe de motors de vaixells, de grues i de trens. La seva mare, basca també, es deia Felipa Zubiaurre. El matrimoni li donà a Ramón tres germans més, Mariano, Justa i Felipe. Tota la família es traslladà a Barcelona l’any 1924 en virtut d’un acord de col·laboració industrial entre B&W i la Maquinista Terrestre i Marítima. Així és com –i perquè– als catorze anys aquell noi format en estudis i en futbol al Regne Unit, començà a jugar a futbol de manera federada amb l’equip del “Fort Pienc” de l’Eixample barceloní. 

Vistes les seves qualitats, la directiva del Barça el fitxà i el passà a l’U.E. Horta a jugar en categoria juvenil. En Zabalo –esportivament conegut així– tenia divuit anys quan s’integrà a la plantilla del primer equip. Era l’any de la primera Lliga Nacional d’Espanya, justament guanyada pel F.C. Barcelona en el darrer partit.  Debutà a primera divisió contra l’Arenas de Getxo l’any següent, el 1929, quan havia fet els dinou. En tenia vint quan ho féu amb la selecció catalana contra una selecció de Praga i va ser als vint-i-un l’hora de fer-ho amb la selecció espanyola contra Anglaterra al Higsbury Park de Londres, en un desastrós partit perdut per 7 gols a 1. 

Zabalo arribà a jugar fins a 236 partits vestit de blau-grana –molts, si tenim en compte l’època. En Kubala, per exemple, en els anys cinquanta, en jugà 256. La  carrera futbolística d’en Zabalo va ser emmarcada per un dels períodes de més profunda crisi social i esportiva del Futbol Club Barcelona. Començada l’any 1930 amb el suïcidi de Joan Gamper per culpa –es deia– de la crisi econòmica del 1929, quan tenia 10.000 socis, el club passà a tenir-ne poc més de 7.000 en el temps de la República i tocà fons amb 2.500, l’any 1939, per raó de la Guerra Civil. Remuntà la situació l’any de guanyar la segona lliga, el 1945, el mateix any d’acabar la II Guerra Mundial. 

Samitier, Piera, Sagi i ell, foren els jugadors més habituals en les alineacions del Barça de començaments dels anys trenta. Bons jugadors, sí, però era aquell un equip molt  descompensat que cada any quedava per la meitat de la classificació. Quan en Samitier l’any 1933 se’n anà al Real Madrid, a cobrar més, després de quedar penúltim a la Lliga, el Club poguè evitar el descens gràcies a ampliar a dotze el nombre d’equips de la temporada següent. Malgrat el rejoveniment que significà la jubilació d’en Piera i en Sagi per donar entrada a Ventolrà, Raich i Escolà, els resultats no millorarien pas. Aquests jugadors foren els més bons amics i habituals companys d’en Zabalo fins que la Guerra Civil ho tirà tot en orris. 

Amb la Selecció Espanyola jugà 11 partits. Quan en comptes de la formació actual, conjuntada i mòbil en 4-4-2, s’utilitzava un 2-3-5 de joc molt més estàtic en zones assignades, a Zabalo li tocà disputar a Ciríaco el lloc d’acompanyant del fix Quincoces, en la defensa de la porteria del gran Ricardo Zamora. Aquests altres tres eren jugadors molt ben conjuntats del Real Madrid.

A tots quatre els tocà viure un dels episodis més sonats i escandalosos de la història del futbol pel què fa a les seleccions nacionals, el que s’anomenà “la Batalla de Florència”. 

La cosa succeí així. Durant el campionat mundial de l’any 1934, després d’haver eliminat al Brasil en vuitens, a Espanya li tocà jugar els quarts de final contra Itàlia, a Florència. Mussolini havia deixat ben clar als seus jugadors el dictat de guanyar “sí o sí”, de “qualsevol manera” i a “qualsevol preu”. El partit, esbatussat amb grans “estarracades” permeses per l’àrbitre, acabà empatat a un gol (1-1) després de la pròrroga pertinent, amb set lesionats per la banda dels espanyols i amb quatre per la dels italians. Al porter Zamora li trencaren dues costelles. Com que allò dels penals encara no regia, l’endemà s’hagué de jugar el partit de desempat entre les restes de la selecció d’Espanya i de la selecció d’Itàlia. Els italians es reforçaren amb nou descansats jugadors sorgits més enllà dels inscrits. A en Zabalo li tocà jugar aquest segon partit, doncs en Ciríaco era un dels lesionats del primer. Després de gairebé tantes trompades i puntades de peu com les del dia anterior i després de ser-li anul·lats dos gols perfectament legals, Espanya perdé per 1-0 i va quedar eliminada. Fins i tot el gol de la victòria d’Itàlia fou fet en flagrant falta al porter Nogués. Val a dir que els dos àrbitres foren sancionats per la FIFA i que el del segon partit ho fou de per vida per la seva pròpia federació, la suïssa. El campionat el guanyà Itàlia, com no podia ser d’altra manera i estava establert d’antuvi, per deixar ben palès que la política i l’esport mantenen una relació semblant o equivalent a la de la política i la religió des de l’època dels cèsars romans, i que al feixisme sempre li ha interessat el futbol viscut de manera opiàcia.

El juliol de l’any 1936, començà la Guerra Civil i a Espanya s’acabà allò de jugar a la pilota. No hi hagué competicions esportives nacionals fins acabada la confrontació. Com a molt es jugaven partits amistosos o competicions menors d’àmbit regional. Sense Lliga i sense president, perquè el president Sunyol havia estat afusellat al Guadarrama, el Barça, amb el vist-i-plau de la Generalitat, l’estiu de 1937, organitzà una gira dels seus jugadors a Mèxic i als Estats Units, per recaptar fons i salvar la situació econòmica del Club. Gairebé cap dels jugadors tornà. En acabar, vuit d’ells es quedaren a jugar a Mèxic, entre altres Iborra i Gual. En Ventolrà, ja no anà ni tan sols a Nova York. Estant ja a dalt de la coberta del vaixell a punt de marxar, l’escridassaren des del moll preguntant-li per què no es quedava, i respongué: “Si alguno me baja las maletas, me quedo”. Dit i fet. Els interessats les hi baixaren i aquell dia mateix començà el seu exili. Ventolrà acabà casant-se amb la neboda del President Lázaro Cárdenas de la República de Mèxic. Un fill d’ambdós, anys després i durant molts, fou el porter de la Selecció Nacional d’aquell país. Quatre més de la colla es quedaren a França: tres al Sète occità –Balmanya, Escolà i Raich–, mentre en Zabalo, en canvi, aprofitant la doble nacionalitat, fitxà pel Ràcing de París, que en aquells anys comprava tot el millor d’Europa. Amb el Ràcing guanyà la Coupe de France. 

Però aquella doble nacionalitat, després de tres anys d’estada a la capital de França, li jugà una mala passada al nostre Zabalo. El mateix estiu del 1940, en què el París guanyava la Copa, la Wertmacht alemanya destrossava les forces aliades, ocupava bona part de la Gàl·lia i establia un règim titella a Vichy. En la seva condició de ciutadà anglès –i, per tant, enemic– fou detingut pels nazis i entregat per al seu confinament en un camp de concentració del govern col·laboracionista de Vichy com a presoner de guerra. En sortí després de l’alliberament de París pels aliats, i pogué tornar a casa, però a Espanya me l’estaven esperant...

Tan aviat arribà, tan aviat fou detingut per desertor. Tenia 34 anys. Recuperava la condició d’espanyol, però no havent fet ni la Guerra amb els nacionals, ni el Servei Militar posterior, el franquisme me l’envià sense cap consideració ni vergonya directament a un camp de concentració i treball, al Sàhara, a purgar el seu escàs patriotisme. Allà emmalaltí.

Arribat a aquest límit, el seu pare, l’enginyer industrial de la Babcock & Wilcox americana, que a França no havia pogut fer res per alliberar el seu fill anglès, remogué cel i terra agitant la seva germanofília arribant fins i tot al “cuñadísimo” Serrano Suñer tractant de ridimir-lo –i d’alliberar-lo– de les mortals soleiades del territori espanyol d’Àfrica. Ho aconseguí, certament.

Després de sobreviure a aquesta davallada als inferns, Ramón de Zabalo Zubiaurre finalment va tornar a casa.

(continuarà)

Andreu Comellas

Viladecans, 24 de gener de 1939. 75 anys d’un capvespre de negra nit

Ofici religiós i parada militar de la Falange local amb assistència de les autoritats civils locals, a la plaça de la Vila. Possiblement, durant la celebració del Diumenge de Rams de l’any 1939 o d’un dels primers anys de la dècada dels quaranta. Fotografia de Francesc Piñol Bosch. AMVA, Col·lecció Francesc Piñol Bosch

El divendres 16 de desembre de 1938 els representants del Consell Municipal de Viladecans es van reunir, per darrer cop, a la Casa de la Vila, en sessió del Ple. Per part d’ERC hi havia l’alcalde, en Llorenç Puig acompanyat d’en Josep Iturrioz; d’UGT hi havia en Joan Vidal; del PSUC, en Miquel Milà i en Joan Costa; i per part de la CNT en Joan Carrique juntament amb en Gaietà Piñero. Donava fe pública dels acords, el secretari del Consistori: en Jaume Pugés. 

El que es pot llegir en aquella acta de reunió no indica l’ambient d’extrema gravetat que es deuria respirar en aquella sala de can Modolell, del tot coincident amb el que es vivia aleshores a tot el País. Efectivament, a mitjan de desembre del 1938 el Ple va aprovar el pressupost municipal per a l’exercici de l’any següent (331.601,16 pessetes), així com les ordenances fiscals que havien d’entrar en vigor en poc més de quinze dies. Malauradament, la realitat era una altra de ben diferent. L’hivern del 38-39 es presentava depriment i terrible per a una afeblida República. L’ofensiva de l’Ebre havia acabat en desastre feia poc més d’un mes i la moral de la tropa i la població civil havia caigut per terra. Franco es preparava per al seu assalt definitiu a Catalunya tot preparant un exèrcit de 300.000 homes ben armats i experimentats i amb l’ajut d’armament i soldats alemanys i italians, a més dels indígenes del Cos de l’Exèrcit Marroquí. Davant d’ells, es trobaven les restes d’un exèrcit popular, desmoralitzat i atemorit. La Catalunya republicana estava sentenciada de mort. Qui més qui menys n’era ben conscient.

Una setmana després d’aquell 16 de desembre, l’exèrcit Nacional va iniciar la seva ofensiva, tot trencant el front pel Segre. Les tropes republicanes no van poder contenir l’avanç i van iniciar un gradual replegament que després esdevingué una gairebé evacuació general. Així van caure de forma irremissible les Borges Blanques, el 4 de gener, o Tarragona, només onze dies després. De res no va servir iniciar maniobres de distracció al front d’Extremadura o mobilitzar les lleves de 1922 i 1921 o els minyons de la lleva del 1942, que havien de complir divuit anys abans del mes d’abril del 39. Després de la caiguda Tarragona, els límits de les comarques barcelonines es van obrir de bat a bat a l’exèrcit feixista, tot avançant des del Garraf, l’Anoia i l’Alt Penedès.

El Baix Llobregat es va convertir en front de Guerra a partir de la tarda del dimecres 23 de gener del 1939, tot arribant als pobles de Sant Esteve Sesrovires i Vallirana. Seixanta hores més tard, la Guerra hauria passat per tots els pobles de la comarca, al mateix temps que es donava per acabada en una capital catalana extenuada. I és que el riu Llobregat no esdevingué el Manzanares o el Jarama català, que alguns preveien, tal com havia passat al front de Madrid, durant l’hivern del 1936-1937. El No passaran! d’altres moments esdevingué ara una empresa impossible de realitzar.

A efectes militars, les tropes franquistes que van arribar a Viladecans van estar comandades per Juan Yagüe Blanco i el seu C.E. Marroquí. De pensament públicament feixista, aquest militar africanista va arribar a conduir tres divisions de soldats durant la seva ocupació de Catalunya: la 40a, la 13a i la 105a. En total es congregaven més de 80.000 soldats sota les seves ordres on s’hi podrien trobar militars peninsulars, però sobretot banderes de la Legió o tàbors de Regulars en els quals predominaven els indígenes marroquins. Juan Yagüe era, a més, un fervorós seguidor de la Legió Condor i de l’anomenada “guerra llampec” que més tard seria practicada per la Wermacht del III Reich alemany, durant la Segona Guerra Mundial. Yagüe va practicar aquests mètodes bèl·lics, amb total cruesa, durant el seu avanç per Badajoz durant els primers mesos de la Guerra. Ara els tornava a efectuar en el que s’anomenava Campaña de Cataluña. 

Les tropes del militar castellà, que havien entrat a Vilanova i la Geltrú i a Sitges entre els dies 21 i 22, es va preparar per portar a terme, tot seguit, una maniobra de tenalla sobre el massís del Garraf. La maniobra militar va tenir els resultats esperats perquè tant Begues com Castelldefels van ser ocupades al vespre del 23. Un cop establerts aquests caps de pont sobre el Delta del Llobregat, les accions posteriors van ser molt ràpides.

Davant del temor a la ràpida incursió de l’exèrcit marroquí, entre el mateix vespre del 23 i el matí del dimarts dia 24, la resta de les tropes republicanes que romanien entre Gavà i Viladecans van iniciar una accelerada evacuació cap a Sant Boi i cap als municipis de la riba esquerra de la comarca. Els testimonis indiquen que bona part d’aquestes tropes es van estar alguns dies entre els masos de can Sellarés i can Palmer o dins del mateix Cine Vell tot esperant l’ordre de retirada o de resistir davant l’enemic. Es tractava del que quedava del XV cos de l’Exèrcit Popular comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña i de la 43ena divisió que a l’Ebre havia estat conduïda per Valentín González, dit el Campesino. Durant aquests fets, un veí testimoni del moment –ben jove, aleshores– recordava la instal·lació d’una bateria de canons a Can Batllori des d’on es tractava de repel·lir l’inapel·lable avanç de l’exèrcit feixista. En Pere Tarrés, cap de sanitat de la 133 brigada republicana, presenciava també els crítics moments i explicava com la carretera de Barcelona “s’omplia de quantitat enorme de soldats en retirada, de bestiar carregat, de cotxes oficials fugint a velocitats imprudents o tartanes guiades per dones que tiraven dels animals. I en el rerefons, vent. Un vent impetuós i una polseguera que encegava. I els canyars brandant sorollosament. I per les muntanyes veïnes, els retrunys dels canons...

Cap a les 10 del matí d’aquell dimarts 24 de gener, les tropes del CE Marroquí van baixar des de Begues, enfilant la rambla Vayreda de Gavà. Una hora escassa abans, les tropes republicanes havien dinamitat el pont dels Rierals sobre la riera de Sant Llorenç abans de replegar-se desordenadament més cap a llevant. A mig matí, a Gavà, s’hi va fer present el mateix Yagüe que va intentar una connexió telefònica amb el general Riquelme, a Barcelona, tot exigint la rendició immediata de la capital. La lògica negativa no es va fer esperar i l’exèrcit franquista es va afanyar en portar a la pràctica el pla establert pel General Franco per tal de realitzar l’atac definitiu sobre Barcelona. Mentre que a les tropes del CTV Italià se li reservava l’atac per Sant Cugat i Vallvidrera, a les divisions del CE navarrès del general Solchaga li pertocaria l’avanç per les poblacions del centre i nord de la comarca del Baix. Per la seva banda, Yagüe ocuparia totes els pobles situats entre Molins de Rei i el Prat, tot atacant posteriorment Barcelona des de l’Hospitalet i Esplugues. Tot plegat, amb l’inestimable ajut de la Legió Cóndor alemanya, ben dotada amb els avions Junkers (les Paves) i Stukas de vol baix i aterrador. 

Finalment, la 13a divisió del CE Marroquí va entrar a Viladecans, al capvespre del mateix dia 24. Una entrada sense gaire oposició. Només hi ha documentada l’escaramussa que existí sobre el Pont Petit de cal Xim-xim, entre les primeres tropes en arribar i la lleu oposició portada a terme per escassos efectius lleials a la República. En el transcurs d’aquesta desigual lluita, moriren el comandant de Guàrdia d’Assalt Inocente Fernández i el seu enllaç Josep Isalt. 

El matí del dimecres 25 les tropes Nacionals van prendre Sant Boi i El Prat de Llobregat i al migdia del següent jornada ja entraven a Barcelona. Mentrestant, a Viladecans, aquell dia començava el Franquisme, amb la realització de la primera missa de campanya, que de ben segur es repetiria, amb una altra el següent diumenge 29 de gener.

Així doncs, la jornada del 25 de gener del 1939 fou recordada durant molt de temps, per les noves autoritats locals, com el primer dia en què el poble es va posar en hora amb Burgos. Un any després, pocs dies abans d’iniciar els actes de celebració del primer aniversari d’aquella efemèride, el Ple de l’Ajuntament decidia substituir el nom del carrer de la Llibertat (actual carrer de l’11 de Setembre) pel de 25 de Enero de 1939 “fecha de la liberación”. Un canvi en el nomenclàtor de vies del poble que esdevindria cínica metàfora per mostrar a tothom com haurien de ser els nous temps.

Xavier Calderé i Bel

Xatrac gros (Sterna caspia)

Viladecans, setembre 2013. Platja de la pineda de Cal Francès.

És el més gran de la família dels xatracs. El seu bec és un tret distintiu de l’ocell ja que és bastant robust i té un color roig intens amb una taca negra a la punta. Als Països Catalans s’hi deixa veure de tant en tant especialment a les zones humides.

Eio Ramon

El Mamut a la cavalcada

Ai, que content que estic que m’encomanin aquestes feinetes. La vigília de Reis vaig anar, ben guarnit, a acompanyar el patge reial, descendent d’aquell ciutadà viladecanenc de l’època dels romans que tenia un taller de ceràmica. El meu seguici estrenava vestits de gala (guapos, oi?) i a mi em va encantar obrir la comitiva. I veure la imaginació dels nens, amb aquestes cartes fantàstiques (que jo en persona vaig donar als Reis) i que s’havien preparat fanalets i caixes per posar caramels per a l’ocasió. En fi, una gran nit!

Turista a Jordània, invasor de la història (1)

Ser turista a Jordània és sentir-se foraster en terra estranya,  part de les hosts invasores que s’apropien dels territoris mil·lenaris a cop d’euro i  targeta Visa. Invasors de la història dels altres.  Jordània és terra d’invasions, des dels romans als anglesos, als turcs o als americans.  O als croats. Els francs, que diuen ells. El 1918 entre els francesos i els anglesos es van repartir el territori àrab i van traçar les actuals fronteres. Jordània limita  al Nord amb Síria,  al nord-est amb l’Iraq, a l’ est i sud amb Aràbia Saudita, al sud-oest amb el mar Roig (al golf de Aqaba),  i a l’oest amb Israel i Cisjordània, llocs destrossats per violències televisades pròpies i alienes, però on fins i tot les pròpies tenen molt  d’alienes. Els jordans sospiren –explicava el guia– per fer desaparèixer les fronteres. Som àrabs.

El primer contacte amb el paisatge des de l’autocar camí de Madaba va ser el d’una terra ocre, pedregosa i sedegosa de suaus colines i planures ondulades.  Em va recordar el paisatge bessó de la invasió d’Iraq vista per la tele i, en un fos encadenat de la memòria, el bombardeig inaugural de Bagdad en una nit verd fosforescent, on les bombes eren punts brillants  retransmesos en directe via satèl·lit amb càmeres de visió nocturna. De tard en tard es veia al lluny un pastor amb un ramat de cinc o sis cabres, traient profit dels escassos matolls marrons.

Vam arribar a Madaba, ciutat que encara conserva la paciència miniaturista dels mosaics, fets a petites peces enganxades amb la pega més antiga, l’engrut, farina i aigua, resseguint durant mesos les línies d’un dibuix en una tela. Allà, una església de pelegrins té un fresc d’un Sant Jordi a la paret, i al terra un mosaic del primer gran mapa conegut sobre els llocs sants dels cristians. Tot són referències bíbliques en aquest bressol mediterrani d’enfrontaments i complicitats. Lamentablement  estem perdent aquests referents culturals comuns que ens ajuden a entendre qui som.

 Vam pujar el Mont Nebo,  des d’on ens diuen que Moisès va poder veure la terra promesa. Fins on arribava la vista eren muntanyes àrides. Ocres, pelades i de pendents suaus. Estava ennuvolat però imaginava el valor de la promesa d’un horitzó amb terra i aigua. Jordània és un país amb set.  Per tot arreu trobes la cultura de l’aigua com a bé preciós. Es queixen els jordans que Israel, amb les preses, s’ha begut les aigües del Jordà. Quan els jordans parlen de Jerusalem sempre,  sempre, la reivindiquen amb l’adjectiu  “ocupada”. Jerusalem ocupada. El guia es queixa que els seus dos germans, que viuen als Estats Units i tenen passaport americà, puguin entrar a Palestina, i ell, jordà de  Jordània, no. 

Les canalitzacions de Petra, a la qual arribem per una muntanya amb algunes restes de neu,  són per aprofitar fins a l’última gota l’aigua de pluja. Petra és única: unes muntanyes, cosines llunyanes de Montserrat, amb unes rogenques roques gegants  gairebé carnals que formen  estrets congosts. Després, quan veus  les construccions esculpides a les roques, i el Tresor,  que va fer famós Indiana Jones, saps que estàs davant d’una impressió irrepetible. 

Enmig, això sí, d’un formiguer de turistes. 

Terra de refugiats siris, egipcis, palestins, que busquen feina en grup,  nens de quinze anys que venen flautes de canya en les esplèndides runes de Jerash amb moltes excavacions per fer. Als països àrabs els turistes sempre anem  junts, aliens a la gent, a la seva manera de viure, com si tots fossin cambrers, pidolaires o venedors de souvenirs. Empleats del gran parc temàtic del món. (continuarà)  

José Luis Atienza

L’Orant i altres peces, al Museu de Ca n’Amat

El passat 10 de desembre, Mn. Manel Simó, rector de la parròquia de Santa Maria Magdalena de Viladecans, va signar amb la senyora Gisela Navarro, tinenta d’alcalde del municipi, en representació de l’Ajuntament, un conveni de cessió en règim de comodat de diverses peces d’interès arqueològic i patrimonial, entre les quals destaca l’Orant de Sales. Les peces seran instal·lades al Museu de Viladecans, a Ca n’Amat.

Crec que aquestes peces són patrimoni del poble –va dir Mn. Manel en la signatura del conveni– i estaran molt millor custodiades i conservades al Museu, que no pas a la parròquia. Ho vaig consultar al bisbat i no va posar cap inconvenient en la redacció i signatura del conveni. 

L’Orant, i altres peces com són: una bora de dollium, un pivot d’àmfora, una àmfora sencera restaurada i un lingot de plom, es trobaven a Gavà, d’on les va recuperar Mn. Manel, ja que l’ermita de Sales, d’on provenien, es troba en els límits territorials de la parròquia de Santa Maria Magdalena.

L’Orant de Sales és una figura de terracota de 68’4 x 38’2 x 58 cm., que representa una dona agenollada. Data probablement del segon terç del segle XV, o inicis del XVI. Fou trobada sota el paviment de l’altar de l’ermita de la Mare de Déu de Sales en les excavacions que es van produir l’any 1976. Els orants eren figures de la simbologia religiosa per expressar una actitud de pregària. La historiadora Montserrat Jardí va escriure un interessant article, en el llibre “Història de Viladecans. Els antecedents ibèrics i romans”. Ajuntament de Viladecans, 1998, sobre aquesta figura on deia: La figura està incompleta i força fragmentada: manca totalment el braç esquerre i la mà dreta, i al vestit li falten alguns trossos. La cara és més aviat menuda, les galtes ben arrodonides i les ninetes dels ulls foradades amb un punxó...Vesteix túnica cenyida a la cintura... 

Entre les altres peces cedides al Museu, l’àmfora sencera restaurada té una mida de 103’5 x 27 x 28 cm. i prové del paratge anomenat de Les Sorres, a la platja de Viladecans, igualment que els altres trossos d’àmfora cedits en el conveni.

El lingot de plom és una curiosa peça de 10 x 52 x 9’2 cm., que probablement va caure d’algun vaixell que transportava aquest producte.

Hem de felicitar-nos per aquesta notícia i continuar amb l’afany per part de tots de recuperar el valuós patrimoni arqueològic i d’interès cultural de la nostra ciutat.

Una proposta per al futur de Catalunya

Ja sé que amb el tema nacional tot funciona sobretot a nivell de sentiments i que costa molt demanar d’aturar-se a pensar coses raonables i factibles, però això no treu que, els qui pensem que pel camí de la confrontació pura i dura no anem enlloc, continuem intentant proposar sortides a la tensa i complicada situació actual. 

Estic convençut –com crec que també ho estan els partits que l’han proposat– que la consulta del 9 de novembre no es farà. L’estat té prou mitjans per impedir-ho, i sense necessitat d’arribar a utilitzar cap mena de violència. I és una sort que no es faci, perquè amb la doble pregunta que es proposa, l’únic que podríem aconseguir és un guirigall d’interpretacions del resultat –fos el que fos– impossible de gestionar. I m’imagino que els partits que han fet la proposta, de fet, si l’han feta, és perquè saben que no es farà: ells també saben prou que, si es fes, la gestió del resultat ens abocaria a un futur d’allò més desgavellat.

I llavors què? Suposo que des de l’independentisme es deu estar somiant en unes noves eleccions en què tinguessin majoria els partits independentistes per tal de proclamar unilateralment la independència. I llavors què? Com que aquesta independència no seria acceptada ni reconeguda per l’estat espanyol (ni pels estats europeus!), el pas següent m’imagino que deu ser una mobilització popular per forçar les coses: omplir els carrers i places de Catalunya un dia i un altre, crear un clima més o menys revolucionari… La veritat, no m’ho acabo d’imaginar. Perquè una cosa és sortir un onze de setembre al carrer i muntar festivament una cadena humana de nord a sud del país, i una altra és aguantar tot el que una revolució significa. No m’imagino que hi hagi gaire gent disposada a embrancar-se en una cosa així… 

I bé. Arribats en aquest punt, jo crec que els partits promotors de la consulta farien bé de començar a pensar en una sortida més viable. Una sortida que, tot s’ha de dir, s’ha fet possible gràcies a la pròpia pressió de l’independentisme, que ha forçat al PSOE a acceptar de promoure, més o menys de grat, una reforma constitucional des del punt de vista federal, una canvi que IU ja fa temps que també defensa. 

Aquesta sortida és la que proposa Federalistes d’Esquerres i que jo formularia de la manera següent. Es tractaria de promoure una reforma constitucional que estructuri Espanya com un estat federal i reconegui la lliure voluntat dels seus pobles de formar-ne part. Aquesta estructura federal hauria d’assegurar l’equitat econòmica entre els territoris, reconèixer clarament la realitat plurinacional i plurilingüística, simplificar l’administració mitjançant la clarificació de competències, i crear mecanismes eficaços de regeneració democràtica. Aquesta reforma es votaria en referèndum a tot Espanya i, en el cas que els votants catalans s’hi manifestessin majoritàriament en contra, aleshores caldria obrir un procés de consulta per a una possible secessió.

He dit abans que això sí que és possible, si es fa una pressió seriosa i unitària en aquest sentit, en què s’unissin els partits que promouen la consulta i el PSC. Jo crec que a hores d’ara ja hi ha un nombre notable de dirigents espanyols (bàsicament al PSOE i a IU) que s’adonen que la situació catalana necessita una resposta política i que s’adonen, també, que l’estructura de l’estat, més enllà de la situació catalana, necessita canvis seriosos. I potser el PP haurà d’acabar cedint, o simplement deixarà de tenir majoria a les properes eleccions. En tot cas, penso que tota la tasca pedagògica a nivell espanyol que els grans partits no van fer després de l’aprovació de la Constitució, i que hauria permès la normalització social de la realitat plurinacional de l’estat, potser ara, ni que sigui amb un retard fora de qualsevol sensatesa, es podrà recuperar i posar en marxa… 

Ja m’imagino que des de la perspectiva de l’independentisme tot el que he escrit en aquesta pàgina no té gaire –o cap– sentit. Doncs potser no. Però a mi em sembla una possibilitat viable i que pot arribar a resultar estimulant per a molta gent. A part que no crec que hi hagi cap altra sortida.

Josep Lligadas

La xarxa d’escoles bressol de Viladecans: un servei públic de qualitat

Ja fa deu anys que l’Ajuntament de Viladecans va apostar per la creació d’un servei públic del qual creiem que la ciutat pot sentir-se molt orgullosa: la Xarxa d’Escoles Bressol Municipals. Els nous centres educatius infantils van respondre a una important demanda de pares i mares que havien de compatibilitzar la feina i la vida familiar. 

Són, de moment, quatre les escoles bressol que funcionen a ple rendiment, garantint una atenció de gran qualitat. Les empreses que gestionen La Muntanyeta, La Ginesta, La Marina i La Pineda han demostrat repetidament la seva professionalitat, i tant els pares com l’Ajuntament han elogiat el seu funcionament.

La línia d’excel·lència exigida ha estat garantida pel seguiment que l’Ajuntament ha realitzat en tot moment. Els tècnics municipals han treballat i treballen acuradament comprovant que les actuacions que realitzen les empreses gestores del servei municipal d’escoles bressol s’adequïn als protocols de qualitat fixats. Molt concretament, se segueix amb atenció tot allò que fa referència a la metodologia i al personal dels centres (suplències, promocions, rotacions entre escoles, sancions, etcètera). 

L’Ajuntament ha estat atent, des d’un primer moment, als canvis de personal de l’Escola Bressol La Marina i ha ofert explicacions. Els tècnics municipals van informar dels fets mitjançant una reunió amb els representats de les famílies de l’escola (representant del Consell Escolar i la presidenta de l’AMPA), i també en el decurs de la reunió del 3 de desembre, adreçada a totes les famílies que tenien els seus fills en alguna classe on s’havia produït canvi de personal. 

En aquesta darrera trobada, els representants municipals van explicar que l’Ajuntament, com a titular del servei i en exercici de la seva funció de garantir que aquest sigui de la màxima qualitat a les escoles bressol de la ciutat, van demanar d’immediat a l’empresa gestora les corresponents explicacions i informacions respecte als fets. Un cop rebudes, des de la institució municipal no es va considerar necessària l’adopció de mesures diferents de les preses. I això, sense perjudici que les persones directament afectades puguin reclamar davant de l’autoritat judicial laboral pertinent. 

La Marina, com la resta d’escoles bressol municipals, continua oferint un servei de gran qualitat, amb persones perfectament capacitades. Es tracta d’un servei públic que l’Ajuntament valora com a necessari. Aquest criteri, malauradament, no el comparteix la Generalitat, ja que en els pressupostos del 2014 no reserva cap partida a aquest capítol. El resultat serà, probablement, que les famílies hauran d’augmentar l’esforç per afrontar el cost del servei. L’Ajuntament, per la seva part, incrementarà la seva aportació en 140.000 euros. 

Creiem que la formació de les persones és clau per al nostre futur. I no només des de la perspectiva de l’educació reglada, sinó també des de la petita infància. A més, l’existència d’aquest servei facilita la conciliació familiar i laboral. La maternitat o paternitat no han de ser un problema per a l’accés o la continuïtat en el món del treball. Les escoles bressol faciliten la igualtat d’oportunitats.

 Gisela Navarro 

Solidaritat a Viladecans

Aquestes darreres setmanes hem vist com a Viladecans es duien a terme una colla d’actes solidaris, de molt diversos tipus. No intentarem fer-ne aquí la llista, perquè segur que ens en deixaríem, però en tot cas cal dir que han estat molts.

És un bon senyal, per a tots plegats, aquesta mobilització ciutadana per a aquest tipus de causes. I convé que les valorem tal com cal, i que siguem conscients que, com a col·lectivitat, tenim capacitat per sortir de nosaltres mateixos i preocupar-nos per tantes persones que pateixen necessitats. I que, a partir d’aquesta constatació, ens sentim esperonats a continuar i estendre l’esperit solidari. Sens dubte que la crisi, entre tantes coses negatives que ens ha deixat, almenys ens n’ha deixat una de positiva: el desvetllament d’una més gran capacitat d’atenció als altres.

Certament que tot aquest desplegament solidari no ens ha de fer oblidar que l’actual situació de penúria per a tanta gent no ens ha vingut per atzar. El fet que cada cop hi hagi més gent pobra entre nosaltres, i el fet que l’estat del benestar que tant va costar de construir perilli, té unes causes i uns causants. I és també cosa de tots lluitar perquè les estructures socials siguin més justes i no provoquin la desigualtat que ara provoquen. Però això no treu que valgui la pena alegrar-nos per tots els actes en què en aquestes darreres setmanes tots els viladecanencs i viladecanenques hem pogut participar per fer la vida una mica millor per als que més ho necessiten. Que aquest esperit solidari continuï tot l’any!

Alba-rosa amb la Marató

Les entitats organitzadores de l’esdeveniment “Alba-rosa amb la Marató” (A.V. Alba-rosa, Club de Jubilats Alba-rosa i Residència Tres Magnolias) celebrat el dia 14 de desembre al barri de l’Alba-rosa, desitgen fer públic el seu agraïment a tots els participants, Ajuntament, entitats, grups, empreses, comerços, i públic en general, que amb la seva participació van fer possible que en aquesta festa poguéssim contribuir amb un total de 3.745 € a fer pujar el marcador de la Marató de TV3.

Moltes gràcies a tots.