Ramón de Zabalo Zubiaurre, defensa dels fins (1)

Zabalo, el segon per la dreta dels ajupits. Barça 1935-1936

Els instigadors de la Guerra Civil estroncaren l’espaterrant carrera que duia un jove jugador de vint-i-cinc anys, que fou gran figura del futbol dels anys trenta, els anys de la República. 

Va ser un defensa dels que, quan el futbol gairebé només era “fúria”, amb prou feines feia faltes. Gràcies a la capacitat d’anticipar-se a les accions del contrari amb tota netedat, gràcies a la gran agilitat i bellugueig que impossibilitava el ser regatejat pels atacants, i, gràcies a la gran potència de salt –tot i ser baixet–, que el feia capaç de treure amb el cap moltíssimes de les pilotes centrades als davanters, es féu famós per la finor en el joc. Aquesta va ser la seva gran qualitat. Amb el qualificatiu de “gran futbolista” és com ha passat a la Història de l’esport. Un dels millors.

Ramón de Zabalo Zubiaurre nasqué l’any 1910 a South Shields, una població portuària del nord d’Anglaterra, a prop de Newcastle. El seu pare, Mariano Nicolás de Zabalo Vicuña era un enginyer industrial basc i germanòfil de campionat que, allà a Anglaterra, treballava per a la Babcock & Wilcox, la multinacional americana dedicada a la construcció de qualsevol classe de motors de vaixells, de grues i de trens. La seva mare, basca també, es deia Felipa Zubiaurre. El matrimoni li donà a Ramón tres germans més, Mariano, Justa i Felipe. Tota la família es traslladà a Barcelona l’any 1924 en virtut d’un acord de col·laboració industrial entre B&W i la Maquinista Terrestre i Marítima. Així és com –i perquè– als catorze anys aquell noi format en estudis i en futbol al Regne Unit, començà a jugar a futbol de manera federada amb l’equip del “Fort Pienc” de l’Eixample barceloní. 

Vistes les seves qualitats, la directiva del Barça el fitxà i el passà a l’U.E. Horta a jugar en categoria juvenil. En Zabalo –esportivament conegut així– tenia divuit anys quan s’integrà a la plantilla del primer equip. Era l’any de la primera Lliga Nacional d’Espanya, justament guanyada pel F.C. Barcelona en el darrer partit.  Debutà a primera divisió contra l’Arenas de Getxo l’any següent, el 1929, quan havia fet els dinou. En tenia vint quan ho féu amb la selecció catalana contra una selecció de Praga i va ser als vint-i-un l’hora de fer-ho amb la selecció espanyola contra Anglaterra al Higsbury Park de Londres, en un desastrós partit perdut per 7 gols a 1. 

Zabalo arribà a jugar fins a 236 partits vestit de blau-grana –molts, si tenim en compte l’època. En Kubala, per exemple, en els anys cinquanta, en jugà 256. La  carrera futbolística d’en Zabalo va ser emmarcada per un dels períodes de més profunda crisi social i esportiva del Futbol Club Barcelona. Començada l’any 1930 amb el suïcidi de Joan Gamper per culpa –es deia– de la crisi econòmica del 1929, quan tenia 10.000 socis, el club passà a tenir-ne poc més de 7.000 en el temps de la República i tocà fons amb 2.500, l’any 1939, per raó de la Guerra Civil. Remuntà la situació l’any de guanyar la segona lliga, el 1945, el mateix any d’acabar la II Guerra Mundial. 

Samitier, Piera, Sagi i ell, foren els jugadors més habituals en les alineacions del Barça de començaments dels anys trenta. Bons jugadors, sí, però era aquell un equip molt  descompensat que cada any quedava per la meitat de la classificació. Quan en Samitier l’any 1933 se’n anà al Real Madrid, a cobrar més, després de quedar penúltim a la Lliga, el Club poguè evitar el descens gràcies a ampliar a dotze el nombre d’equips de la temporada següent. Malgrat el rejoveniment que significà la jubilació d’en Piera i en Sagi per donar entrada a Ventolrà, Raich i Escolà, els resultats no millorarien pas. Aquests jugadors foren els més bons amics i habituals companys d’en Zabalo fins que la Guerra Civil ho tirà tot en orris. 

Amb la Selecció Espanyola jugà 11 partits. Quan en comptes de la formació actual, conjuntada i mòbil en 4-4-2, s’utilitzava un 2-3-5 de joc molt més estàtic en zones assignades, a Zabalo li tocà disputar a Ciríaco el lloc d’acompanyant del fix Quincoces, en la defensa de la porteria del gran Ricardo Zamora. Aquests altres tres eren jugadors molt ben conjuntats del Real Madrid.

A tots quatre els tocà viure un dels episodis més sonats i escandalosos de la història del futbol pel què fa a les seleccions nacionals, el que s’anomenà “la Batalla de Florència”. 

La cosa succeí així. Durant el campionat mundial de l’any 1934, després d’haver eliminat al Brasil en vuitens, a Espanya li tocà jugar els quarts de final contra Itàlia, a Florència. Mussolini havia deixat ben clar als seus jugadors el dictat de guanyar “sí o sí”, de “qualsevol manera” i a “qualsevol preu”. El partit, esbatussat amb grans “estarracades” permeses per l’àrbitre, acabà empatat a un gol (1-1) després de la pròrroga pertinent, amb set lesionats per la banda dels espanyols i amb quatre per la dels italians. Al porter Zamora li trencaren dues costelles. Com que allò dels penals encara no regia, l’endemà s’hagué de jugar el partit de desempat entre les restes de la selecció d’Espanya i de la selecció d’Itàlia. Els italians es reforçaren amb nou descansats jugadors sorgits més enllà dels inscrits. A en Zabalo li tocà jugar aquest segon partit, doncs en Ciríaco era un dels lesionats del primer. Després de gairebé tantes trompades i puntades de peu com les del dia anterior i després de ser-li anul·lats dos gols perfectament legals, Espanya perdé per 1-0 i va quedar eliminada. Fins i tot el gol de la victòria d’Itàlia fou fet en flagrant falta al porter Nogués. Val a dir que els dos àrbitres foren sancionats per la FIFA i que el del segon partit ho fou de per vida per la seva pròpia federació, la suïssa. El campionat el guanyà Itàlia, com no podia ser d’altra manera i estava establert d’antuvi, per deixar ben palès que la política i l’esport mantenen una relació semblant o equivalent a la de la política i la religió des de l’època dels cèsars romans, i que al feixisme sempre li ha interessat el futbol viscut de manera opiàcia.

El juliol de l’any 1936, començà la Guerra Civil i a Espanya s’acabà allò de jugar a la pilota. No hi hagué competicions esportives nacionals fins acabada la confrontació. Com a molt es jugaven partits amistosos o competicions menors d’àmbit regional. Sense Lliga i sense president, perquè el president Sunyol havia estat afusellat al Guadarrama, el Barça, amb el vist-i-plau de la Generalitat, l’estiu de 1937, organitzà una gira dels seus jugadors a Mèxic i als Estats Units, per recaptar fons i salvar la situació econòmica del Club. Gairebé cap dels jugadors tornà. En acabar, vuit d’ells es quedaren a jugar a Mèxic, entre altres Iborra i Gual. En Ventolrà, ja no anà ni tan sols a Nova York. Estant ja a dalt de la coberta del vaixell a punt de marxar, l’escridassaren des del moll preguntant-li per què no es quedava, i respongué: “Si alguno me baja las maletas, me quedo”. Dit i fet. Els interessats les hi baixaren i aquell dia mateix començà el seu exili. Ventolrà acabà casant-se amb la neboda del President Lázaro Cárdenas de la República de Mèxic. Un fill d’ambdós, anys després i durant molts, fou el porter de la Selecció Nacional d’aquell país. Quatre més de la colla es quedaren a França: tres al Sète occità –Balmanya, Escolà i Raich–, mentre en Zabalo, en canvi, aprofitant la doble nacionalitat, fitxà pel Ràcing de París, que en aquells anys comprava tot el millor d’Europa. Amb el Ràcing guanyà la Coupe de France. 

Però aquella doble nacionalitat, després de tres anys d’estada a la capital de França, li jugà una mala passada al nostre Zabalo. El mateix estiu del 1940, en què el París guanyava la Copa, la Wertmacht alemanya destrossava les forces aliades, ocupava bona part de la Gàl·lia i establia un règim titella a Vichy. En la seva condició de ciutadà anglès –i, per tant, enemic– fou detingut pels nazis i entregat per al seu confinament en un camp de concentració del govern col·laboracionista de Vichy com a presoner de guerra. En sortí després de l’alliberament de París pels aliats, i pogué tornar a casa, però a Espanya me l’estaven esperant...

Tan aviat arribà, tan aviat fou detingut per desertor. Tenia 34 anys. Recuperava la condició d’espanyol, però no havent fet ni la Guerra amb els nacionals, ni el Servei Militar posterior, el franquisme me l’envià sense cap consideració ni vergonya directament a un camp de concentració i treball, al Sàhara, a purgar el seu escàs patriotisme. Allà emmalaltí.

Arribat a aquest límit, el seu pare, l’enginyer industrial de la Babcock & Wilcox americana, que a França no havia pogut fer res per alliberar el seu fill anglès, remogué cel i terra agitant la seva germanofília arribant fins i tot al “cuñadísimo” Serrano Suñer tractant de ridimir-lo –i d’alliberar-lo– de les mortals soleiades del territori espanyol d’Àfrica. Ho aconseguí, certament.

Després de sobreviure a aquesta davallada als inferns, Ramón de Zabalo Zubiaurre finalment va tornar a casa.

(continuarà)

Andreu Comellas