Vagi per davant la meva felicitació a la revista Punt de Trobada, que ha esdevingut el millor mitjà per debatre, a Viladecans, sobre les diverses opcions de futur per Cataluunya. En els darrers mesos hem llegit en aquestes pàgines virtuals opinions a favor d’una reforma constitucional (Josep Lligadas, i abans Ignacio Puras), sobre la proposta de “Procés Constituent” (Ramon Cuñé) i a favor de la consulta (Bàrbara Lligadas i jo mateix). Totes aquestes posicions són igual de respectables, però permeteu-me aportar, ras i curt, els motius pels quals crec que la consulta s’ha de fer, i pel quals votaré que sí.
En democràcia, el vot és el valor suprem. No s’hi val escudar-se en Constitucions ni trabes legals per frenar la voluntat d’un poble. Els catalans tenim dret a votar, així ho vam demanar un milió i mig de persones en la manifestació de la Diada de 2012, i érem encara més a la Via Catalana el passat 11 de setembre. Voler impedir la consulta significa no creure en la democràcia.
La llengua catalana torna a estar amenaçada. No és una exageració. El ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va dir que la seva funció era “españolizar a los niños de Catalunya”. La nova llei d’educació i les sentències dels tribunals, demostren que la pressió contra el català és un fet. Sense oblidar les agressions al català a les escoles balears, l’eliminació de Canal 9 o l’invent del LAPAO a la Franja.
El tema econòmic, sagnant, però no és l’únic important. Cada any, Catalunya aporta 16.000 milions d’euros a la Hisenda espanyola que no tornen. Qui no s’ho vulgui creure ha d’obrir els ulls davant l’última jugada del Ministre Montoro: no fa públiques les balances fiscals “perquè el resultat portaria a males interpretacions”. Això sí, després d’ofegar les finances de la Generalitat, ve Hisenda i ens presta els diners amb interessos… Quina presa de pèl!
Exigir gestionar els nostres diners vol dir reivindicar tenir fons per fer hospitals, per construir escoles, per no reduir serveis socials, per dotar-nos d’infraestructures. Ara no podem fer-ho, i cadascun de nosaltres, de Viladecans o d’on siguem, en patim les conseqüències.
Catalunya no és tinguda en compte en el conjunt d’Espanya; al contrari, en ocasions allò que soni a català és vist gairebé com a estranger. Per exemple:
Hauria de ser l’Estat Espanyol el primer en defensar la cultura i la llengua catalana, si és que creuen que també és una llengua espanyola com fa qualsevol estat plurinacional seriós, com Canadà, Suïssa o Bèlgica.
No es permet que Catalunya participi de cap institució europea, ni esculli els seus propis diputats al Parlament europeu en les eleccions del maig, com sí que faran Escòcia, Gal·les o les regions de França.
I les seleccions esportives? Ens diuen: “No podeu tenir selecció perquè no sou un Estat”. Doncs la solució és…
Després de 36 anys de la Constitució de 1978, molts catalans estem cansats. Jo mateix vaig creure que Catalunya podia encaixar en una Espanya plurinacional, digue-li federal, autonòmica o d’una altra forma. Però des del poder polític espanyol (ni tampoc intel·lectuals i pensadors) no hi ha el més mínim interès ni en respectar la personalitat catalana, ni en reformar l’Estat. Ni entenen ni volen entendre les nostres peticions: ni el federalisme del PSC, ni els intents de Jordi Pujol de fer pedagogia per les espanyes, ni tan sols el modestíssim intent de Sánchez-Camacho. Si no els volen escoltar ni PSOE ni PP, per què hem d’insistir?
Però al final, si volem la consulta no és per motius simbòlics, econòmics o de defensa de la llengua. És molt més senzill que això: qualsevol nació, amb el pas del temps, només té dues opcions: o es converteix en un Estat Independent o desapareix immersa en un altre estat hegemònic (i amb ell, desapareixen la seva llengua i la seva identitat).
Davant d’aquestes dues opcions, jo ho tinc clar: una consulta democràtica, i una decisió d’independència, respectuosa amb els veïns.
Carles Lozano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada