La Torre Roja: un possible origen àrab?

El primer esment conegut del topònim “Almafar”. La part requadrada en vermell diu: “in locum quod dicunt Almafari” (“el lloc que denominen Almafar”). Correspon al foli 260r del Cartulari de Sant Cugat. És de l’any 978.

Un dels temes controvertits en la nostra petita comunitat d’historiadors, arqueòlegs i estudiosos de la zona del delta del Llobregat és la possible localització d’una torre altmedieval que els documents més antics denominen «Almafar», i que alguns creiem que podria ser l’antecedent de l’actual Torre Roja de Viladecans.

En aquestes discussions, probablement, qui en podrà dir l’última paraula serà l’arqueologia, ja que els coneixements materials que se n’extreuen són bastant incontrovertibles, en estar basats en restes sòlides, físiques i realitats tangibles. Lamentablement, mai no s’ha efectuat una prospecció arqueològica moderna a l’espai que ara ocupa la Torre Roja, per la qual cosa, totes les hipòtesis que es poden fer sobre el seu origen s’han de basar en la interpretació dels textos de l’època que ens han arribat fins ara. Una interpretació, no cal dir-ho, subjecta a discussió.

Tot i aquestes salvetats, l’examen atent de la documentació aporta pistes que creiem força concloents, i que van ser presentades a la VI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, que va tenir lloc a Sant Boi el passat 16 de novembre.

La documentació que hem examinat procedeix del Cartulari de Sant Cugat, un llibre del segle XIII on els monjos copiaven documents més antics. 

A través d’aquests documents, sabem que, a l’antiga parròquia de Sant Climent (que abastava aleshores els actuals termes de Sant Climent de Llobregat i Viladecans) s’hi localitza el topònim Almafar, que en àrab actual vol dir «refugi» o «aixopluc». A Almafar, al segle X, hi havia una torre, lloc per tant de refugi i defensa en cas de perill. Per aquest motiu, l’indret se’l denominava també, de vegades, la Torre, o la Torreta.

El 28 de gener de 1058, Bardina, fill d’Eci, feia testament i deixava al monestir de Sant Cugat un mas a Sales i una parellada prop de la torre d’Almafar. I donava al seu fil Mir Bardina un mas a Sant Climent i un gran domini personal (en català antic, «alou») situat a «la torreta», amb la condició que a la seva mort el cedís a Sant Cugat. Dos anys després, el germà de Bardina, de nom Geribert, donava tot aquest domini del pare, Eci, a Sant Cugat, excepte una heretat a Sales. L’abat ho rebia en un acte que va tenir lloc a Almafar. Doncs bé, en compliment del testament de Bardina, el seu fill Mir, l’any 1092, va signar una acta de donació a Sant Cugat de tot el domini que havia estat dels seus pares. La mateixa disposició repetia al seu testament, de l’any 1110.

La delimitació precisa d’aquest alou (situat a «la torreta») la trobem uns quants anys després, el 1138, quan l’abat de Sant Cugat va donar a Ramon de Feixa «tot l’alou que havia estat de Bardina». Doncs bé, en aquesta donació es detalla que aquest gran domini afrontava, «a orient, amb l’alou de Sant Cugat, a occident, amb la riera de Sant Climent i, a cerç, amb l’alou de Sant Climent». Hem d’entendre el significat de domini com el d’un petit territori que era propietat particular d’una persona, dins del qual hi havia masies, propietats d’altra gent, pagesos, etc, que pagaven cada any una sèrie de prestacions al senyor, a mode de lloguer. En l’època medieval, aquests dominis rebien també la denominació de «quadres» o termes jurisdiccionals.

En tot cas, el domini o jurisdicció d’en Bardina queda delimitat i ocupa un espai geogràfic amb alguns elements coneguts actualment, com ara la riera de Sant Climent. D’altra banda, la relació documental que hem anat esmentant entre Almafar i Sales ens porta a pensar que l’«alou de Sant Cugat» esmentat el 1138 com a terme oriental del que rep Ramon de Feixa eren els masos de Sales que Bardina i Geribert havien donat feia dècades a Sant Cugat. Per tant, l’espai d’aquest «alou», «quadra» o jurisdicció medieval estava situat entre Sales i la riera de Sant Climent. És a dir, on amb el temps s’hi emplaçaria la «quadra Burgesa», denominada així a causa del cognom d’una família de posseïdors, els Burgés, que la tingueren durant un parell de segles.

Tornant, però, al 1058, ens preguntem qui eren Bardina i Geribert, que hem vist que eren dos germans amb propietats a Sales i Almafar. Doncs bé, ambdós eren els fills d’Eci, segons ells mateixos indiquen als documents de 1059 i 1060. I qui era aquest Eci, pare de Bardina i Geribert? Resulta molt temptador relacionar-lo amb un Aici [la grafia vacil·la entre «Ecio» i «Aicio»] que apareix a la documentació com probable parent de Recosind (li fa de marmessor l’any 1002).

Recosind havia heretat tot de cases i propietats a Almafar, inclosa la torre. L’heretat, per cert, incloïa terres a Sales. Recosind, al testament, fa hereu de la torre d’Almafar a Igilane –un dels seus marmessors– i no resulta agosarat suposar que, mort Igilane, l’alou passés tot sencer a Aici o Eci –també marmessor de Recosind–. Normalment, en aquesta època, els marmessors acostumaven a ser parents del difunt, i solien tenir drets sobre l’herència.

D’altra banda, diversos documents indiquen que les heretats d’Almafar limitaven a migdia amb l’estrada, una via de comunicació important, que era la que unia Castelldefels, Gavà, Viladecans i Sant Boi i que en aquesta zona particular resseguia aproximadament l’actual carretera C-245.

Resulta molt versemblant, doncs, pensar que Almafar termenava a ponent amb la riera de Sant Climent, a llevant amb Sales, al sud amb l’estrada, i al nord amb propietats de l’església de Sant Climent. És a dir, que Almafar estava situat ni més ni menys que on ara hi ha  la Torre Roja. 

Per acabar de reblar el clau, només indicar que Recosind era fill de Lobelo. I Lobelo, l’any 970 va cedir al monestir de Sant Cugat un «alou», o domini o jurisdicció, situat geogràficament entre el camí de Sant Climent al nord (és a dir, el camí ral antic, que anava de Sant Boi a Sant Climent), el Montbaig a l’est, una altra via important al sud, i un torrent amb aigua corrent a l’oest. Ni més ni menys que les mateixes confrontacions indicades per al domini de Bardina, probable besnét de Lobelo.

Així, aquesta fortificació militar, el passat de la qual amb anterioritat al segle XIII s’ignora, tindria el seu origen en la torre d’Almafar esmentada l’any 1002, i en el gran alou que havia estat, successivament, de Lobelo, Recosind, els germans Igilane i Eci, Bardina, i Mir Bardina, una línia de successió ininterrompuda des de mitjan segle X a principis del segle XII.

Continuarem parlant del tema en el proper número del Punt de Trobada.

Josep Campmany