Turista a Jordània, invasor de la història: Amman (i 2)

Vista del Down Town Amman. Fotografia: Francesc Gudiol

Camells al desert. Fotografia: Francesc Gudiol

Els jordans tenen una relació més intima amb la terra, amb els animals. Al mercat els venen vius, els conills, les gallines. Els animals, els camells, els cavalls, encara formen part de la seva forma de viure. Els animals domèstics no són un joguina de companyia sinó que formen part central de la seva vida i no estic segur que en conjunt els animals hi hagin guanyat gaire, ni tan sols els pits de pollastre que ja neixen filetejats de fàbrica. L’amorosa relació dels països secs amb l’aigua està present en el nom de la seva capital, Amman,  “ciutat de les aigües”,  dita així per una cabalosa font que brolla en un dels seus turons. De fet, Ptolomeu Filadelf l’havia batejat Filadèlfia al segle III aC. en homenatge a si mateix, per variar.

“Jordània rep els refugiats com a germans. Som un país de refugiats”, deia el guia.  El 1948, Amman era una petita ciutat de poc més de trenta mil habitants, va créixer amb els  palestins foragitats de la seva terra per fer l’estat d’Israel, i ara amb els egipcis i sirians, fins arribar a més d’un milió i mig. 

Jordània és un territori repoblat per refugiats polítics: dos milions de palestins, un de cada tres jordans.  Els jordans voldrien esborrar fronteres, i fer una gran nació àrab,  en part perquè els seus fills emigren a treballar a països més rics, en part perquè se senten units per una identitat que fa seus  tots els refugiats, en part perquè els orígens nòmades els fan molt d’aquí i molt d’allà. Alguna cosa té a veure la concepció de la família dels àrabs, la seva connexió central al món, un gran rusc ple d’avis, germans, cosins, etc., que  necessiten reunir-se, relacionar-se i fer pinya. Formen una cultura més comunitària que la nostra que s’individualitza sota el lema “millor sols que mal acompanyats” que  triomfa en tertúlies i cafès.

Diuen que hi ha ciutats caòtiques, molt caòtiques, i Amman. La ciutat ha estat urbanitzada sobre 19 turons i 8 cercles, una geometria amb poques rectes i cap perpendicular. Un alt i gran viaducte creua Amman entre els turons com una autopista amb xanques. Blocs no gaire alts, la majoria de pedra blanca que es torna arrebossat ocre verdós als barris pobres,  un paisatge auster i igualitari, trencat per l’exhibicionisme dels gratacels libanesos  o dubaitís.   La circulació d’Amman és de clàxon fàcil, sorollosa per definició. La relació amb els escassos semàfors és inexistent, en verd o en vermell, però s’estableix un joc pacífic i insospitadament amable amb els vianants que creuen les calçades al seu aire. 

Sota les espectaculars ruïes de l’acròpoli i del temple romà d’Hèrcules s’estén la ciutat vella, el barri baix. Es pot fer drecera baixant entre habitatges per escales que no se sap si són particulars o públiques.  Aquesta ambigüitat, els espais privats poc privats,  com en alguns patis d’Andalusia, està present en l’Amman més popular. Botigues a la planta baixa, hotels al primer pis i habitatges al segon pis, balconades per prendre el té que semblen particulars i no ho són, patis interiors convertits en botigues, amb calces,  sostenidors i temptacions preconciliars amb brodats i transparències que farien  trontollar Fellini i  Rouco Valera.  

La dona està poc present a l’espai públic. Tot i així les joves han incorporat la coqueteria al yihab i juguen a combinar dos colors, el del mocador cenyit al front i el dels cabells, i fan de les celles dues pinzellades negres que ressalten els ulls sota el front nu. Les noies comencen a copar les taules dels coffee shop, soles o en grup, per  trencar el monopoli dels homes i donar llargues calades perfumades a les nargiles, les pipes d’aigua. Vaig tenir la impressió que no tot és fum. 

Elles han iniciat una revolució silenciosa i definitiva.  

José Luis Atienza