Imatges que no volem perdre

Sec a la cadira. He d’escriure un article sobre les dones, sobre el 8 de març, per al Punt de Trobada. I em vénen moltes idees al cap però, avui, sento que no tinc fluïdesa per desenvolupar-ne cap. Penso en el retrocés que estem vivint en els drets sexuals i reproductius. Penso en el feminisme, com a lluita per garantir els drets de les dones però, sobretot, com a moviment que ha lluitat i lluita per garantir la igualtat d’oportunitats. Penso en els homes que volen trencar amb el rol masculí que la societat els ha atribuït, amb els homes que reconeixen les seves pors i treballen per aprendre a gestionar les seves emocions. Penso en la maternitat i en la no maternitat com a decisió lliure... 

I em vénen al cap imatges. 

Recordo quan treballava amb joves fent xerrades de sexualitat i afectivitat, i organitzant tallers de prevenció de relacions abusives. Són dones joves, amb inquietuds, amb aspiracions acadèmiques i professionals, amb ganes de superar-se a si mateixes. Moltes dones joves però que creuen que “Crepúsculo” és la millor història d’amor romàntic que ha existit. Que disfressen tota aquesta càrrega amb un discurs igualitari, però alhora, pateixen i se senten insatisfetes sense identificar ben bé per què. I recordo els agraïments d’aquelles dones joves per haver generat un espai de confiança per poder tractar aquests temes. I ara penso, tot el que elles em van ensenyar a mi. I em fa molta ràbia que això es qüestioni i es pugui perdre. 

I recordo una de les primeres coses que vaig fer com a regidora d’Igualtat. Em vaig llegir les valoracions d’un dels grups d’autoestima que es fa des del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD). Dones de mitjana edat, amb històries de vides diferents. Dones que decideixen posar en valor el que són, que decideixen buscar un espai en el seu dia a dia per elles mateixes, per acceptar-se amb les seves imperfeccions, i que decideixen aprendre a reconèixer les seves necessitats i demanar que es tinguin en compte. Dones valentes. I em fa molta ràbia que això es qüestioni i es pugui perdre. 

Aquestes són algunes de les moltes tasques que es fan des del servei de joventut i des del programa de polítiques d’Igualtat a nivell local. Una tasca que es fa gràcies a moltes persones i professionals que s’impliquen i que els apassiona la seva feina. Una tasca que els municipis volem continuar fent, perquè la creiem necessària. Tasques i competències que no volem que cap llei estatal ens prengui. 

I m’adono que no he parlat del 8 de març... Ara, amb el poc espai que em queda, només puc fer una crida a totes les persones que creguin que aquesta tasca és important. Faig una crida a sumar esforços i a treballar conjuntament. La feina que queda per fer es tanta que transcendeix que només ens en recordem d’un sol dia. 

Verónica Arasil