Viladecans, 24 de gener de 1939. 75 anys d’un capvespre de negra nit

Ofici religiós i parada militar de la Falange local amb assistència de les autoritats civils locals, a la plaça de la Vila. Possiblement, durant la celebració del Diumenge de Rams de l’any 1939 o d’un dels primers anys de la dècada dels quaranta. Fotografia de Francesc Piñol Bosch. AMVA, Col·lecció Francesc Piñol Bosch

El divendres 16 de desembre de 1938 els representants del Consell Municipal de Viladecans es van reunir, per darrer cop, a la Casa de la Vila, en sessió del Ple. Per part d’ERC hi havia l’alcalde, en Llorenç Puig acompanyat d’en Josep Iturrioz; d’UGT hi havia en Joan Vidal; del PSUC, en Miquel Milà i en Joan Costa; i per part de la CNT en Joan Carrique juntament amb en Gaietà Piñero. Donava fe pública dels acords, el secretari del Consistori: en Jaume Pugés. 

El que es pot llegir en aquella acta de reunió no indica l’ambient d’extrema gravetat que es deuria respirar en aquella sala de can Modolell, del tot coincident amb el que es vivia aleshores a tot el País. Efectivament, a mitjan de desembre del 1938 el Ple va aprovar el pressupost municipal per a l’exercici de l’any següent (331.601,16 pessetes), així com les ordenances fiscals que havien d’entrar en vigor en poc més de quinze dies. Malauradament, la realitat era una altra de ben diferent. L’hivern del 38-39 es presentava depriment i terrible per a una afeblida República. L’ofensiva de l’Ebre havia acabat en desastre feia poc més d’un mes i la moral de la tropa i la població civil havia caigut per terra. Franco es preparava per al seu assalt definitiu a Catalunya tot preparant un exèrcit de 300.000 homes ben armats i experimentats i amb l’ajut d’armament i soldats alemanys i italians, a més dels indígenes del Cos de l’Exèrcit Marroquí. Davant d’ells, es trobaven les restes d’un exèrcit popular, desmoralitzat i atemorit. La Catalunya republicana estava sentenciada de mort. Qui més qui menys n’era ben conscient.

Una setmana després d’aquell 16 de desembre, l’exèrcit Nacional va iniciar la seva ofensiva, tot trencant el front pel Segre. Les tropes republicanes no van poder contenir l’avanç i van iniciar un gradual replegament que després esdevingué una gairebé evacuació general. Així van caure de forma irremissible les Borges Blanques, el 4 de gener, o Tarragona, només onze dies després. De res no va servir iniciar maniobres de distracció al front d’Extremadura o mobilitzar les lleves de 1922 i 1921 o els minyons de la lleva del 1942, que havien de complir divuit anys abans del mes d’abril del 39. Després de la caiguda Tarragona, els límits de les comarques barcelonines es van obrir de bat a bat a l’exèrcit feixista, tot avançant des del Garraf, l’Anoia i l’Alt Penedès.

El Baix Llobregat es va convertir en front de Guerra a partir de la tarda del dimecres 23 de gener del 1939, tot arribant als pobles de Sant Esteve Sesrovires i Vallirana. Seixanta hores més tard, la Guerra hauria passat per tots els pobles de la comarca, al mateix temps que es donava per acabada en una capital catalana extenuada. I és que el riu Llobregat no esdevingué el Manzanares o el Jarama català, que alguns preveien, tal com havia passat al front de Madrid, durant l’hivern del 1936-1937. El No passaran! d’altres moments esdevingué ara una empresa impossible de realitzar.

A efectes militars, les tropes franquistes que van arribar a Viladecans van estar comandades per Juan Yagüe Blanco i el seu C.E. Marroquí. De pensament públicament feixista, aquest militar africanista va arribar a conduir tres divisions de soldats durant la seva ocupació de Catalunya: la 40a, la 13a i la 105a. En total es congregaven més de 80.000 soldats sota les seves ordres on s’hi podrien trobar militars peninsulars, però sobretot banderes de la Legió o tàbors de Regulars en els quals predominaven els indígenes marroquins. Juan Yagüe era, a més, un fervorós seguidor de la Legió Condor i de l’anomenada “guerra llampec” que més tard seria practicada per la Wermacht del III Reich alemany, durant la Segona Guerra Mundial. Yagüe va practicar aquests mètodes bèl·lics, amb total cruesa, durant el seu avanç per Badajoz durant els primers mesos de la Guerra. Ara els tornava a efectuar en el que s’anomenava Campaña de Cataluña. 

Les tropes del militar castellà, que havien entrat a Vilanova i la Geltrú i a Sitges entre els dies 21 i 22, es va preparar per portar a terme, tot seguit, una maniobra de tenalla sobre el massís del Garraf. La maniobra militar va tenir els resultats esperats perquè tant Begues com Castelldefels van ser ocupades al vespre del 23. Un cop establerts aquests caps de pont sobre el Delta del Llobregat, les accions posteriors van ser molt ràpides.

Davant del temor a la ràpida incursió de l’exèrcit marroquí, entre el mateix vespre del 23 i el matí del dimarts dia 24, la resta de les tropes republicanes que romanien entre Gavà i Viladecans van iniciar una accelerada evacuació cap a Sant Boi i cap als municipis de la riba esquerra de la comarca. Els testimonis indiquen que bona part d’aquestes tropes es van estar alguns dies entre els masos de can Sellarés i can Palmer o dins del mateix Cine Vell tot esperant l’ordre de retirada o de resistir davant l’enemic. Es tractava del que quedava del XV cos de l’Exèrcit Popular comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña i de la 43ena divisió que a l’Ebre havia estat conduïda per Valentín González, dit el Campesino. Durant aquests fets, un veí testimoni del moment –ben jove, aleshores– recordava la instal·lació d’una bateria de canons a Can Batllori des d’on es tractava de repel·lir l’inapel·lable avanç de l’exèrcit feixista. En Pere Tarrés, cap de sanitat de la 133 brigada republicana, presenciava també els crítics moments i explicava com la carretera de Barcelona “s’omplia de quantitat enorme de soldats en retirada, de bestiar carregat, de cotxes oficials fugint a velocitats imprudents o tartanes guiades per dones que tiraven dels animals. I en el rerefons, vent. Un vent impetuós i una polseguera que encegava. I els canyars brandant sorollosament. I per les muntanyes veïnes, els retrunys dels canons...

Cap a les 10 del matí d’aquell dimarts 24 de gener, les tropes del CE Marroquí van baixar des de Begues, enfilant la rambla Vayreda de Gavà. Una hora escassa abans, les tropes republicanes havien dinamitat el pont dels Rierals sobre la riera de Sant Llorenç abans de replegar-se desordenadament més cap a llevant. A mig matí, a Gavà, s’hi va fer present el mateix Yagüe que va intentar una connexió telefònica amb el general Riquelme, a Barcelona, tot exigint la rendició immediata de la capital. La lògica negativa no es va fer esperar i l’exèrcit franquista es va afanyar en portar a la pràctica el pla establert pel General Franco per tal de realitzar l’atac definitiu sobre Barcelona. Mentre que a les tropes del CTV Italià se li reservava l’atac per Sant Cugat i Vallvidrera, a les divisions del CE navarrès del general Solchaga li pertocaria l’avanç per les poblacions del centre i nord de la comarca del Baix. Per la seva banda, Yagüe ocuparia totes els pobles situats entre Molins de Rei i el Prat, tot atacant posteriorment Barcelona des de l’Hospitalet i Esplugues. Tot plegat, amb l’inestimable ajut de la Legió Cóndor alemanya, ben dotada amb els avions Junkers (les Paves) i Stukas de vol baix i aterrador. 

Finalment, la 13a divisió del CE Marroquí va entrar a Viladecans, al capvespre del mateix dia 24. Una entrada sense gaire oposició. Només hi ha documentada l’escaramussa que existí sobre el Pont Petit de cal Xim-xim, entre les primeres tropes en arribar i la lleu oposició portada a terme per escassos efectius lleials a la República. En el transcurs d’aquesta desigual lluita, moriren el comandant de Guàrdia d’Assalt Inocente Fernández i el seu enllaç Josep Isalt. 

El matí del dimecres 25 les tropes Nacionals van prendre Sant Boi i El Prat de Llobregat i al migdia del següent jornada ja entraven a Barcelona. Mentrestant, a Viladecans, aquell dia començava el Franquisme, amb la realització de la primera missa de campanya, que de ben segur es repetiria, amb una altra el següent diumenge 29 de gener.

Així doncs, la jornada del 25 de gener del 1939 fou recordada durant molt de temps, per les noves autoritats locals, com el primer dia en què el poble es va posar en hora amb Burgos. Un any després, pocs dies abans d’iniciar els actes de celebració del primer aniversari d’aquella efemèride, el Ple de l’Ajuntament decidia substituir el nom del carrer de la Llibertat (actual carrer de l’11 de Setembre) pel de 25 de Enero de 1939 “fecha de la liberación”. Un canvi en el nomenclàtor de vies del poble que esdevindria cínica metàfora per mostrar a tothom com haurien de ser els nous temps.

Xavier Calderé i Bel