Ramón de Zabalo Zubiaurre, defensa dels fins (i 2)

Ramon Zabalo (amb bigoti)  i Ramon Masgrau. Any 1947

En Ramón de Zabalo Zubiaurre, malalt i fet pols, tornà a Barcelona per començar una nova vida i per trobar-li el sentit. El moment era de definitiu capgirament bèl·lic a Europa. Els aliats avançaven vers Berlín i més d’un somniava que vinguessin a fer una petita incursió a la península entrant per banda i banda dels Pirineus. Futbolísticament, a Espanya, en Cèsar començava a destacar com a golejador, els equips de Madrid afluixaven i feien figa mentre el Barcelona apretava. El nombre de socis feia rècord al voltant dels 20.000, i en Samitier tornava a seure a la banqueta, ara com a entrenador. En Zabalo trucà a la porta del Club. Tot i les desventures viscudes, el contracte continuava vigent. Fou inscrit pel que quedava de la Lliga del 1944-1945. Només jugà un partit, contra el Múrcia. En tingué prou. Reconeixent el seu deteriorat estat físic i la impossibilitat de recuperar-se, anuncià la seva retirada. D’alguna manera, amb aquell partit, la darrera paraula havia estat la seva i no la dels nazis. Feia poques setmanes que havia acabat la II Guerra Mundial i, com a anglès que era, també l’havia guanyada. Com a espanyol, però, començava un cert exili interior, perquè els nostres feixistes acabaren salvant-se de ser abatuts pels aliats. 

El Barça guanyà per segona vegada la Lliga. Curiosament, en Zabalo esdevingué l’únic jugador present a la banqueta –sense jugar– en el darrer partit de cada una de les dues celebracions. En la primera ocasió, la de l’any 1929, encara no havia pogut debutar, i en la segona, de l’any 1945, ja havia decidit retirar-se. 

Posat a començar la nova vida i respondre a la necessitat de pertànyer a algun lloc, en Ramón de Zabalo Zubiaurre trià Viladecans. S’instal·là al darrer carrer del barri de Sales, el de Pere III, el més allunyat del centre del poble de tots els carrers d’aquell Viladecans dels anys quaranta i cinquanta. 

De segur que no fou una especial atracció per la vila la que ens el portà a Viladecans, que era un gairebé no res de poble l’any 1945, sinó el deixar d’estar sempre rodejat de gent i el fet que el capdavall del barri de Sales podria ser un bon lloc per tirar endavant el projecte pensat per guanyar-se la vida. Amb aquesta finalitat nasqué la fàbrica de lleixiu. Aquesta petita fàbrica, que arribà a donar feina a una dotzena de persones en els anys seixanta, fou la que centrà la resta del seu viure i la que assegurà el manteniment propi i el de la familia que després tingué. 

Del futbol, en Ramón de Zabalo Zubiaurre quasi no en volgué saber res més. Tan sols es tornà a posar els pantalons curts i la camiseta, passats els 37 anys, per jugar algun partit de Festa Major de Viladecans deixant ben palesa la voluntat d’integrar-se en la comunitat d’acollida, i prou.  

El món del futbol encara tingué present Zabalo durant alguns anys més. Deuria ser pel voltant de 1954 que en Kubala, ja triomfador, el volgué conèixer –n’havia sentit parlar molt, d’ell. Es féu acompanyar de tota una colla d’antics companys de l’equip. En arribar a la bodega de Ca la Trini que hi havia al carrer de Bertran i Musitu cantonada Rafael de Casanova, van parar per preguntar on era la casa d’en Zabalo. La gent els acompanyà a peu, i en arribar-hi els acompanyava tot el barri. A més de la fama com a jugador, en Kubala volia conèixer a qui, com ell, sabia d’exilis i de camps de concentració, i de qui tan bé es parlava al vestidor blaugrana com a persona.

A partir de trobar la pau d’esperit a Viladecans, trobà també l’amor de la seva vida en la persona de la Pepita Toscas Jofre, una noia preciosa d’una dotzena d’anys més jove que ell –segons el dir de ma mare–, de la família que regentava el bar de la Punyalada, a mig camí entre Viladecans i Gavà. Es casaren i tingueren dos fills, noi i noia, en José María i la Justa. Amb en José María vaig coincidir durant els anys d’infantesa als “Hermanos”, i amb la Justa fou ma germana Rosa la que hi coincidí, a les Monges. Tot sigui dit, en José María, bellugadís com pocs –segurament com son pare– de petit mai no jugava a futbol, sinó a qualsevol trapelleria. S’hi posà a l’adolescència i acabà jugant unes quantes temporades amb el primer equip de futbol del Viladecans. M’agradava com ho feia. De la Justa només puc dir que d’aparent capteniment tibat –segurament com sa mare–, tant de petita com de gran ha estat una noia de molt bon veure.   

En Zabalo tingué encara una darrera oportunitat de continuar vinculat al món del futbol. A començaments dels anys seixanta, Martí Ventolrà, un d’aquells exiliats que es quedà a Mèxic durant la gira de l’any 1937, vingué expressament per oferir-li entrenar un equip d’allà, tal era l’estima que va acumular humanament i professionalment. Però rebutjà l’oferta amb l’excusa que ja havia passat prou peripècies amb el futbol i que ja estava arrelant. La seva filla Justa m’explicà com va amagar la proposta de l’amic a la seva esposa, i m’assegurà que si la Pepita ho hagués arribat a saber, hauria votat per marxar tots plegats perquè sabia com li agradava el futbol malgrat haver-hi renunciat totalment. 

L’única imatge real que tinc d’ell és la d’un home vestit amb una granota blava de fer feina, anant en bicicleta pel carrer Carretera del Prat a comprar qualsevol cosa, mentre jo anava cap els camps de prop la via del tren, amb la meva. No puc evitar de pensar com de dur li deuria resultar viure l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta, a una persona nascuda benestant a Anglaterra i famós cosmopolita de jove. Com de costós li deuria ser també, resignar-se a viure en un règim polític que, a més a més d’enviar-lo a penar al Sàhara, les hi havia fet passar tan putes. 

Durant els anys seixanta, de tant en tant, encara es podia llegir algun article rememorant el nostre heroi i l’admonitòria “Batalla de Florència” al Mundo Deportivo o a aquell altre diari esportiu imprès en tinta de color sèpia anomenat Dicen. També encara em sembla sentir-lo citar amb reconeixement i admiració en alguna que altra anada a cal barber, quan els parroquians discutien abrandadament sobre si l’Olivella, en Gràcia o en Gensana havien fet pífia i a Ramallets li havia tocat empassar-se un gol. 

De mica en mica en Zabalo passà a l’oblit dels mitjans de comunicació. Els Sagarra,  Kubala, Suárez, Garay, Pereda, Reixach, etc. esdevingueren els nous herois de l’imaginari culé que la tele escampà, diumenge rere diumenge. Fins que un dia de 1966 un periodista del Dicen, que per omplir fulls vingué a Viladecans a entrevistar-lo, s’assabentà que en Zabalo no havia estat mai al Camp Nou. Ja havien passat vuit anys després de ser inaugurat i només estava 15 kilòmetres lluny. Això el convertí novament en notícia. Tal era la desvinculació amb el Club que, efectivament, després d’aquell darrer partit de la Lliga de l’any 1945 ni havia tornat a Les Corts ni havia estat al Camp Nou. Assabentat el president Enric Llaudet, en Zabalo fou convidat de manera especial a la llotja per presenciar un partit, visitar l’estadi i tornar a saludar vells amics.

Aquesta fou la penúltima aparició d’en Zabalo a la premsa (recordo haver-la llegit  indrèdul però exactament així a El Correo Catalán). La darrera fou el 3 de gener del 1967. Havia mort el dia de Cap d’Any, i tenia 56 anys. Fou enterrat l’endemà. Al sepeli, a Viladecans, a més a més de molt veïnat, hi foren presents el president Llaudet, alguns dels jugadors del Barça de llavors i molts altres exjugadors i companys com en Samitier, Ramallets, Escolà, Arnau, Mas, Balmanya... per dir-li adéu no sols al més fi dels defenses que ha tingut el Barça, sinó per fer-li reconeixement a un senyor que també s’havia fet estimar apartat dels focus dadors de fama. La Justa, que és qui em donà força de la informació aquí servida, per acabar-me d’explicar com era son pare, m’explicà aquesta darrera anècdota:

El President Pujol (per no sé quina raó), no fa gaires anys, havia vingut a Viladecans. Ella, presentant-se, se li apropà per demanar-li algun tipus d’ampara davant l’expropiació de ca seva a què l’estava sotmetent l’Ajuntament per fer l’Avinguda Segle XXI. El Molt Honorable li digué que ho sentia molt però que ell no podia fer-hi res, i continuà el seu camí. Però unes passes més enllà es girà sobtadament, i fent-se espai amb els braços, en veu alta, aclucant els ulls i decantant el cap, li demanà a la Justa: “Ha dit que es deia Zabalo vostè...? Quin Zabalo va ser el seu pare? El que va ser futbolista?” La Justa li contestà que sí. El President, aleshores, apropant-se cap a ella i arribant allà on era li digué: “Doncs sàpiga que el meu pare em va dir, tornant del camp de concentració de França, que allà havia conegut a la persona més bona del món, i que era el futbolista del Barça que es deia Ramón Zabalo.”

Andreu Comellas