 |
| Esperança Atarés, en l'actualitat |
El llençar-se dos capellans, com dues pedres, al mig d’un estany en calma aparent, provocà un seguit d’ones concèntriques que a mesura que s’expandien i xocaven amb altres agents agitadors, en reflexió, duien les ones a encetar noves trajectòries partint dels nous focus.
Així, a fi del mes de maig, mentre la fàbrica de Viladecans començava a retornar a la normalitat, acabant les dones de producció la seva acció solidària de “treball lent” i tornant també la gent d’oficines, una sembrada matinera d’octavetes apareixia als portals i als voltants de la Metron. En elles s’animava a les treballadores de Camy a continuar la lluita mentre convocava la població a boicotejar la ingesta de gelats. Això neguitejà la direcció i ben aviat feren acte de presència a Viladecans patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i policies de paisà per avortar qualsevol intent d’extensió de la moguda. Paral·lelament a la llençada d’octavetes, pintades de “Boicot-Camy” apareixien per carrers i places dels barris obrers de la ciutat de Barcelona, amb volants explicant mínimament el perquè.
En aquells dies, les avantguardes organitzades –i també barallades– del moviment obrer estaven molt ocupades reflexionant i mirant de extreure lliçons del que havia passat a París i a Praga, en el maig i l’agost de l’any anterior. Entre el PSUC, a qui molts titllaven de reformista i de “burocratitzador” de les Comissions Obreres en interès propi, i els tres, quatre, o cinc grups trotskistes dels qui es deia que només eren verbalistes revolucionaris allunyats de la realitat laboral, diverses organitzacions i grupuscles s’esmerçaven en dotar de major autonomia al moviment obrer respecte dels partits polítics. Maldaven també, en unificar les lluites obreres amb les dels estudiants i procuraven vincular ambdós moviments a les lluites populars naixents als barris.
La revista clandestina ¿Qué hacer? creada per José Antonio Díaz Valcarcel, Manuel Murcia Ros i Didac Fàbregas (“El Pájaro”), que es presentava amb el subtítol: “Instrumento de trabajo y reflexión al servicio de los trabajadores de Comisiones Obreras”, dedicà íntegrament el número 5 a la vaga de la Camy i s’hi podia llegir:
“Sin proponérselo, ni siquiera saberlo, los trabajadores de Camy van a contribuir al desarrollo del movimiento de masas que la clase obrera necesita. Este desarrollo, facilitado por la UNIÓN en una acción concreta –Boicot a Camy– deberá ser fortalecido y la unidad mantenida y reforzada en torno a unos objetivos de clase, que se irán precisando entre todos.
Una vez hecha la experiencia de esta UNIDAD –que por sí sola ya justificaría el boicot– no debemos abandonarla nunca más.»
I així, pintant la consigna –“No compreu Camy”– a les parets de Sants, Poble Nou, Nou Barris, Santa Coloma, Sant Andreu, Poble Sec, Badalona, etc., llençant volants arreu, fent malbé quioscs de l’empresa, posant bombes de fum o cremant alguna furgoneta, és com la policia hauria pogut enxampar gent actuant de manera coordinada, tan diversa com en Pep Miró Gilabert, en Jordi Borja Sebastià, l’Oriol Solé Sugranyes o Santiago Medina Morales, per sumar-ne quatre més als de la revista ¿Qué hacer? que s’esforçaven per allunyar el sectarisme.
I, qui eren tots aquests? José Antonio Díaz fou un capellà secularitzat que, provenint del FOC, estigué a la fundació de CC.OO. l’any 1964 a Sant Medir quan treballava a la Pegaso, impulsà després Plataformes, fundà la OIC l’any 1974, passà a la CNT en el 1975, de la qual fou expulsat l’any 1979, entrà a treballar a l’editorial Bruguera l’any 1981, i morí l’any 1985.
Manuel Murcia, oriolà de la JOC, era un treballador de la Harry Walker, també dels de Sant Medir i de Plataformes, que fundà els GOA i era membre del PSC l’any 1982 quan va morir.
Jordi Borja, en aquells temps professor de Sociologia a la Universitat, fou fundador de Bandera Roja juntament amb en Comín, Solé-Tura i García-Nieto, i avui encara fa d’urbanista i és del consell editorial de revista Sin Permiso.
Oriol Solé fou un dels fundadors de Plataformes Anticapitalistes, i després del MIL juntament amb Salvador Puig-Antich i Pons Llobet. Morí tirotejat per la Guàrdia Civil l’abril de l’any 1976, intentant passar els Pirineus, després de fugir –per les clavegueres– del penal de Segòvia amb altres 28 presos, 24 d’ells membres de ETA.
Pep Miró –també capellà secularitzat– era lleidatà de l’Urgell i en aquells dies era ensenyant. Cofundador de la cooperativa Àbacus i vinculat al moviment veïnal de Nou Barris, en Pep presidí durant anys la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.
Santiago Medina va ser tota la vida un activista-obrer de la CC.OO. de la Pegaso, avui jubilat.
Del PSUC s’ha de dir que no hi tingué quasi bé ningú participant en l’extensió de la vaga de Camy i solidaritzant-se amb ella, si bé els acomiadats tingueren per advocat el “psuquero” Albert Fina Sanglas. Fruit de les escissions i dels fets de París i Praga de l’any abans, el “Partit” i els seus militants tenien un greu problema reflectit també en una petita “finestreta” d’opinió d’aquell mateix ¿Qué hacer?:
“¿Por qué “Mundo obrero”, órgano del Comité Central del PCE, ignora la lucha de Camy i el boicot que se está haciendo a los helados de ese empresa? ¿Es acaso más importante la carta que escribieron tales trabajadores, la sentada que hicieron tales otros, o la carta de protesta de un abogado, que la lucha en solidaridad con los 40 despedidos de Camy? ¿O es que las acciones que no inician los militantes del PCE ya no tiene valor para la clase obrera? Si eso no es sectarismo, ¿qué es?”.
D’aquí que a Viladecans i a la resta de poblacions del Baix Llobregat tingués tan poca transcendència la solidaritat amb Camy. I és que la malfiança d’alguns membres del PSUC havia arribat fins a l’extrem de fer córrer, per justificar abstenir-se, que l’Esteve Vidal Pons, un dels dos capellans impulsors de la vaga, el que només un parell de setmanes abans havia vingut de Hollywood i que tan bé parlava l’anglès, ben bé podia ser un agent de la CIA. En Vidal Pons, xerrant sobre el tema, m’assegurà que, tot i saber-li greu, mai no els ho tingué personalment en compte, reconeixent que el seu escàs historial obrer i estranya procedència els oferia un bon argument i excusa per no fer res. Posteriorment, treballant ja a altres fàbriques de la comarca, sí que en Vidal aconseguí una bona col·laboració amb gent com en Plata i en Gonzalez, ex-treballadors de Roca.
El judici dels treballadors de Camy es celebrà el 19 de juny. ¿Qué hacer? ho explica així:
“...Delante de Magistratura había un jeep de “grises” y dentro estaban los verdugos de la social, pidiendo los carnets a todos los asistentes –¡incluidos los abogados defensores!– y a los obreros demandantes. A algunos obreros y estudiantes que acudieron, en respuesta al llamamiento que se hizo, fueron retenidos en la portería vecina, donde fueron objeto de malos tratos.”
En aquells mateixos dies jo feia els 18 anys. Recordo perfectament, o així m’ho sembla, els crits i raons entre treballadors de Camy i conductors-repartidors esperant la càrrega; els crits d’algú avisant de l’arribada de la policia a la fàbrica; l’enrenou d’assemblees, o quelcom semblant, de les noies de producció al portal; l’entrar i sortir de gent fora de l’hora habitual... I els recordo perquè d’aquests fets en vaig ser testimoni des de l’altre cantó de la tanca de bardissa que hi havia a la Carretera de la Vila, només a 50 metres de distancia, just on avui hi ha el Vilamarina. Pagès encara, jo regava tomaqueres o esberginieres, escoltant-ho tot. Els pasquins els havia vist, recollit i llegit, prèviament, anant a la feina.
Aquí i així va començar a germinar en mi la llavor de la consciència de classe que un any abans havia sembrat l’esmentat Manuel Murcia Ros. Aquest sindicalista havia vingut a explicar-nos als seminaristes de la Conreria de Tiana –on jo estudiava–, històries de la JOC, del moviment obrer i de la detenció i tortures que els treballadors compromesos en la lluita per la justicia sofrien a mans de l’esbirro Creix.
Acabada la vaga i apaivagat el boicot, dins de la Camy de Viladecans només hi quedà plantificada l’Esperança, cuidant i donant cobertura a les noves llavors sembrades pels capellans De la Hoz i Vidal Pons, a l’espera de que germinessin en acurat cultiu o de manera espontània. Fer reunions a la muntanya, a la Font del Ferro o a la Font dels Enamorats, es convertí en cosa habitual per en Jimenez, per la Teresa Castany, per en Petit, per en Barroso, per la Maria Comas, per en José Antonio Sanchez, i altres. Tots ells conegueren la clandestinitat abans no es legalitzaren els sindicats, cosa que acabà succeint no gaire temps després que l’Esperança Atarés Solans deixés d’ocupar-se de la gestió de les nòmines de Camy i es fes monja benedictina, de les de l’”ora et labora”. Més de dues i tres vegades l’empresa estigué a faltar “el canto d’un duro” d’acomiadar-la per plantar cara en favor dels altres, però fou ella qui, finalment, deixà l’empresa plantada amb un pam de nas, per dedicar-se no als quefers soterrats sinó als celestials.
Pel que fa a la producció de gelats, continuà la inexorable llei de concentració monopolística que se’n riu de qualsevol sobirania, inclosa l’alimentària. La suïssa Nestlé, després de menjar-se la segona “a” de Camay, es menjà tota l’Avidesa, els Kiko i la Menorquina, fins acabar autoengolint-se. Paral·lelament, l’anglo-holandesa Unilever sumava els seus Magnum a la també empassada Frigo...
Potser comença a ser l’hora de que joves emprenedors ressuscitin els “mantecao-helao” dels anys cinquanta, o una cooperativa s’atreveixi a fer-los la guitza. És qüestió de sobirania. Alimentària...
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada