La fira de Frankfurt ja s’ha acabat, i amb ella s’ha apaivagat el debat sobre les definicions de cultura i literatura. No obstant, a mi em ve de gust dir-hi la meva.
Començaré per la gastronomia que és un element cultural que no genera controvèrsia, i per tant, senzill d’argumentar. El gazpacho, per exemple, tothom sap que és cuina andalusa, tot i que a Catalunya ens en fem tips de menjar-ne. També el pa amb tomàquet, que cada cop es més conegut i menjat arreu, no hi ha ningú que l’assimili a una cuina que no sigui la catalana. Fins aquí mes o menys tothom hi està d’acord.
Ara analitzem la literatura. Tot i que encara hi ha gent que en discrepa, en general s’està d’acord en la definició de que literatura catalana és la que s’escriu en català, s’escrigui on s’escrigui, i literatura castellana o espanyola es la que s’escriu en castellà o espanyol.
La gran discrepància apareix en el moment en què s’ha de definir la cultura catalana. Mentre que uns mantenen que ho és tot, n’hi ha d’altres que defensen que és només una part. La meva opinió és que és totes dues coses i que tothom te raó. M’explicaré.
Névoa es el nom artístic de la Núria Piferrer, una cantant catalana que es dedica al gènere del fado portuguès; Miguel Poveda és un cantant també català, de Badalona, que es dedica al flamenc; Roger Mas també es un cantant català, que fa cançó d’autor en català. Per tant, en tant que ciutadans de Catalunya, tots tres fan cultura catalana. Ara bé, si agafem una gravació de tots tres i la presentem a algú que no els coneix, segurament ens dirà que la Névoa fa cultura portuguesa, el Poveda andalusa i el Mas catalana, i no s’equivocarà.
El problema rau en el fet que a casa nostra, com a molts altres països, coincideix l’adjectiu que defineix el territori amb el de la llengua. Per il·lustrar la situació contrària, a on no coincideixen els dos adjectius, se m’acudeix l’exemple de Filipines. Allà es parla la llengua tagal, i per tant una cosa es la cultura filipina (que inclou tot allò que es fa a les illes en tagal, anglès o en el que sigui), i una altra es la cultura tagal, que és la pròpia de les Filipines.
Tornant cap a casa, imaginem-nos ara que els ciutadans de Catalunya ens diguéssim catalunyesos. Aleshores podríem fer afirmacions del tipus “la literatura catalana d’Espriu i la castellana de Marsé formen part de la literatura catalunyesa”, o bé “el perpinyanès Joan-Lluís Lluís i el valencià Joan Francesc Mira fan literatura catalana però no formen part de la literatura catalunyesa”. D’aquesta forma, al meu entrendre, gairebé tindríem la controvèrsia resolta. També podríem concloure que “la Névoa, Miguel Poveda, Roger Mas, la cultura aranesa, i també Juan Marsé i la feria de abril de Catalunya, les sardanes i els castells, sense oblidar-nos de les activitats dels marroquins que viuen a Catalunya, tot plegat és cultura catalunyesa”, però de tots ells només el Mas, les sardanes i els castells són cultura catalana, que igual que la llengua és la pròpia de Catalunya juntament amb l’aranesa.
Un cop dit això i veient el que es desprèn del conveni signat, l’octubre del 2005, entre l’Institut Ramon Llull i la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, es pot assegurar que la cultura convidada era la catalunyesa, inclosos Marsé i Mendoza, i al mateix temps oberta a tots els territoris de parla catalana. Torno a dir, que això és el que es desprèn del conveni signat el 2005. Però com va dir el president Montilla, si la cultura catalana hi ha estat convidada, és precisament perquè, a Catalunya, es fa literatura en català.
Com a conclusió final i degut al fet que l’IEC no ens permet utilitzar el terme catalunyès, jo proposo tendir a anomenar la cultura de caràcter territorial, com a “cultura de Catalunya” (tots recordarem l’expressió del president Tarradellas “ciutadans de Catalunya”com a fórmula integradora) i la cultura pròpia de Catalunya, la que s’ha desenvolupat a l’entorn de la llengua, anomenar-la “cultura catalana”.
Per cert, vàreu veure la interpretació que va fer la Maite Martín del “Paraules d’amor” a la inauguració de la fira de Frankfurt? Realment encantadora, a mi em va posar la pell de gallina i és que aquesta dona té una veu magnífica, però sobretot és impresionant el sentiment que li posa com només els andalusos ho saben fer; bé, i ara també els catalans …vull dir els catalunyesos. No ho sé, és igual, el que si que sé és que a mi la Maite Martín em va agradar molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada