L’Anna. Veïna i amiga, que va morir la vigília de Nadal. Jubilada, 79 anys, tota la vida havia estat soltera i vivia sola. L’estereotip ens portaria a pensar en una dona-pollet, poca cosa. Feble per dona, feble per gran, feble per no tenir parella coneguda. Però el seu enterrament va ser un acte multitudinari on hi havia la gent més activa del Poblenou. Perquè l’Anna des de la senzillesa de la seva feina a la fàbrica, de tenir cura de la família, de tenir un dels primers carnets de l’Associació de Veïns, de pertànyer a l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de ser sindicalista a l’USO, de ser voluntària de Càritas, de tenir la casa oberta a tothom qui ho necessitava, d’acompanyar la gent gran –de vegades més jove en edat que ella– allà on convingués, d’estar al peu del canó en totes les lluites veïnals era una persona amb una gran capacitat de relació, d’estimació, d’obertura. Sense cap protagonisme. La seva senzillesa era la seva (i la nostra) força.
La Salo, l’Helena, la Irene, la Maria, la Sandra. Aquestes són les meves companyes de treball, en una empresa que sembla destinada a ser dirigida per homes, tots molt savis. No són gent d’estudis, però són persones molt preparades per a la vida, molt més preparades que si tinguessin doctorats i màsters. M’agraden el seu bon humor, la disponibilitat, la capacitat de treball, la flexibilitat, la capacitat d’aprenentatge i l’interès per la feina que fan, encara que de vegades els deu resultar d’allò més exòtic. Les “nenes” són les que fan funcionar amablement la màquina. La seva flexibilitat és la seva (i la nostra) força.
X i Z (o, millor dit, X i X), per no comprometre ningú. Una parella que fa anys que funciona, acollidora, equilibrada, militant des de tots els punts de vista: l’ecològic, el feminista, el consumista, el social. Ser amiga seva et posa al dia de tot el que convindria fer del món. Molt imaginativa. Apòstata en el seu 50 %. Decididament sortida de l’armari, amb naturalitat i sense estridències. Aprofito aquestes ratlles per animar-les a casar-se, bàsicament perquè m’agrada anar de casament. Jo, malgrat els escàndols episcopals, les veuria perfectament responsables i capaces de tirar endavant una família. La seva mútua estimació és la seva (i la nostra) força.
Mercè Solé
La Salo, l’Helena, la Irene, la Maria, la Sandra. Aquestes són les meves companyes de treball, en una empresa que sembla destinada a ser dirigida per homes, tots molt savis. No són gent d’estudis, però són persones molt preparades per a la vida, molt més preparades que si tinguessin doctorats i màsters. M’agraden el seu bon humor, la disponibilitat, la capacitat de treball, la flexibilitat, la capacitat d’aprenentatge i l’interès per la feina que fan, encara que de vegades els deu resultar d’allò més exòtic. Les “nenes” són les que fan funcionar amablement la màquina. La seva flexibilitat és la seva (i la nostra) força.
X i Z (o, millor dit, X i X), per no comprometre ningú. Una parella que fa anys que funciona, acollidora, equilibrada, militant des de tots els punts de vista: l’ecològic, el feminista, el consumista, el social. Ser amiga seva et posa al dia de tot el que convindria fer del món. Molt imaginativa. Apòstata en el seu 50 %. Decididament sortida de l’armari, amb naturalitat i sense estridències. Aprofito aquestes ratlles per animar-les a casar-se, bàsicament perquè m’agrada anar de casament. Jo, malgrat els escàndols episcopals, les veuria perfectament responsables i capaces de tirar endavant una família. La seva mútua estimació és la seva (i la nostra) força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada