L'església de Sant Joan

A l’hora de plantejar l’itinerari a seguir pel nostre recorregut dels components culturals que han forjat la història de Viladecans, m’ha vingut al cap un dels aspectes que més em va cridar l’atenció quan vaig arribar.
Jo, jove santboià, des de sempre, i de la mateixa forma que els meus antics conciutadans, creients o no, teníem un referent de la importància que ha tingut en aquest país, al llarg de la història, la jerarquia eclesiàstica. L’esglèsia de Sant Baldiri és un símbol i referent en el paisatge de la vila així com un eix vertebral en algunes de les dates més importants de la ciutat veïna.
Es per això que em sobtava no trobar aquí aquest element característic de l’emprenta que l’església com a institució ha deixat a moltes viles catalanes. L’esglesia de Sant Joan de Viladecans sí que ha pogut exercir un punt de referència per a la vida religiosa dels veïns de Viladecans, però la seva construcció es remunta a principis dels anys 40 del segle passat. Al cantó oposat trobaríem l’ermita de Santa Maria de Sales, amb una construcció que es remunta al segle XI però que al llarg del temps ha acabat quedant arraconada de la vida de la vila.
Calia doncs buscar l’element que enllacés aquestes dues peces: l’antiga església parroquial de Sant Joan de Viladecans, que reproduïm a la foto, (1738-1936) i la capella de Sant Joan ja documentada al 1272 davant l’actual ajuntament cantonada amb la plaça, donada la devoció de la vila a sant Joan Baptista. Aquesta ubicació complia amb la tradició d’estar situada prop de la casa del senyor (la Torré del Baró), fent visible d’aquesta manera el binomi de poder noblesa-església. La capella no tenia títol de parròquia, sinó que la parròquia era la de Sant Climent de Llobregat.
Al llarg dels anys aquest recinte no tingué solament una funció religiosa, sinó que va esdevenir lloc de reunions del Consell General de Viladecans, que era una part de l’Administració municipal de Viladecans.

De l’arxiu diocesà podem extreure algunes idees bàsiques de com podria ser aquesta capella. La seva capacitat no seria superior a cent persones, als fons hi hauria un altar de pedra amb una imatge de Sant Joan Baptista i un petit retaule. A banda i banda dues petites capelles dedicades a Sant Isidre i el Sant Crist. L’edifici estaria coronat per una espadanya amb dues campanes. Entre el tresor destacaria un calze de plata amb el peu daurat i una patena d’argent.

La capella fou abandonada al segle XVIII, quan ja era insuficient per a poder encabir les necessitats de la població que havia anat augmentant progressivament al llarg dels anys i es tenia ja el permís per a la construcció d’una altra de més gran a la vila el 1717. A més, al 1746 s’aconseguí la enyorada independència religiosa de la parròquia de Sant Climent.
La església va ser projectada seguint el model de la església de Sant Climent, però en construir-la el perímetre es va fer més ampli del projectat i en resultà un edifici més gran. Els veïns van emprendre amb molta il·lusió aquesta construcció i es van imposar unes taxes voluntàries per sufragar-la, mentre que els grans propietaris pagaven la manutenció dels obrers.
L’esglesia s’acabà de construir al 1738 i per celebrar-ho la festa major d’aquest any es va celebrar per primer cop al poble, ja que abans es feia a l’ermita de Sales. Fou aquell dia en el qual la figura de Sant Joan deixà de presidir la capella que tenia a la plaça per restar al nou edifici. Aquesta primera parròquia de Sant Joan fou el centre religiós de la vila fins al 1936, quan en començar la guerra civil, va ser enderrocada per construir-hi un mercat municipal. Acabada la guerra, es decidí tirar avall aquest mercat i construir una nova esglèsia, aquest cop seguint els patrons reinaxentistes.

Víctor Martínez