Vam posar-nos a buscar un taller per en Jordi quan ens va dir que volia treballar, com fan tots els seus germans, perquè no volia continuar fent vida de jubilat. Pateix una disminució i fa molts anys havia anat a un taller que hi havia a Viladecans, però quan aquest va tancar, es va optar perquè es quedés a casa i anés fent activitats que el motivessin.
Però en Jordi és una persona activa, amb inquietuds, molt sociable, i amb ganes de fer coses i un bon dia ens va posar damunt la taula la seva voluntat de tornar a sortir. De fet ens vam passar ben bé un parell d’anys anant d’assistent social en assistent social: fent valoracions, buscant centres, presentant sol·licituds… Va quedar clar que en Jordi podria accedir a una feina especial i que li aniria bé preparar-se per a un procés d’inserció laboral.
La veritat és que la il·lusió que hi posava en Jordi ajudava a tirar endavant, perquè a mi em semblava més aviat decebedor tot plegat: cada entrevista obria falses expectatives, de vegades perquè no tenia un perfil adequat al centre, però, sobretot, perquè hi havia una llarguíssima llista d’espera.
L’obertura de Caviga va ser com un miracle. En Jordi no només hi va trobar plaça, sinó que s’hi va sentir molt ben acollit. De fet l’únic que no m’agrada de Caviga és el nom (Ca-stelldefels, Vi-ladecans i Ga-và!). En Jordi hi va de 9 del matí a les 5 de la tarda. S’hi queda a dinar. Hi fa feina, activitats molt variades, esport… Té companys i uns molt bons educadors, que realment estan per ell i que el van preparant per si més endavant té oportunitat de començar a treballar. Això depèn d’ell, de la seva voluntat i de les seves capacitats (com qualsevol altre treballador), però depèn sobretot dels recursos públics que s’aboquin a crear places de treball per a persones que necessiten un acompanyament i un ritme especials, però que tenen ganes de viure de la seva feina. I reclama una actitud professional de respectar el procés de cada persona i de ser molt flexibles.
L’existència de Caviga ens ha canviat la vida a tots. Ens ha aportat la tranquil·litat de veure que en Jordi és molt més autònom, que se sent estimat i valorat, que té una certa estabilitat, que ha reduït la medicació que prenia, que les coses difícils que ens passen a tots, com la mort de la seva mare, pot viure-les amb el suport –fins i tot durant les vacances d’estiu- del centre. Per a nosaltres la proximitat física de Caviga és també molt important, perquè apropa la ciutat als nois i noies, perquè facilita el transport, perquè permet una altra relació entre els pares. I els projectes de futur estan molt bé: de moment ampliar l’hortet, fer-hi una pista esportiva i a la llarga construir-hi un centre especial de treball.
Hi ha encara un altre repte, almenys a Viladecans: la creació d’un programa d’atenció a les persones amb disminució que eviti la diàspora total i l’angoixa dels usuaris i familiars a l’hora de buscar recursos adequats, i que conegui cada noi i cada noia més enllà d’una superficial i única entrevista, els recursos educatius, de lleure, de treball, sanitaris, de la comarca, els processos que segueix cada persona. Caviga podria ser un referent d’això si s’ocupés no només dels usuaris que hi van, sinó d’atendre tots els que són a casa o van a d’altres centres (ep, amb els reforços professionals i econòmics necessaris!). Caviga, no us animaríeu?
Mercè Solé
Però en Jordi és una persona activa, amb inquietuds, molt sociable, i amb ganes de fer coses i un bon dia ens va posar damunt la taula la seva voluntat de tornar a sortir. De fet ens vam passar ben bé un parell d’anys anant d’assistent social en assistent social: fent valoracions, buscant centres, presentant sol·licituds… Va quedar clar que en Jordi podria accedir a una feina especial i que li aniria bé preparar-se per a un procés d’inserció laboral.
La veritat és que la il·lusió que hi posava en Jordi ajudava a tirar endavant, perquè a mi em semblava més aviat decebedor tot plegat: cada entrevista obria falses expectatives, de vegades perquè no tenia un perfil adequat al centre, però, sobretot, perquè hi havia una llarguíssima llista d’espera.
L’obertura de Caviga va ser com un miracle. En Jordi no només hi va trobar plaça, sinó que s’hi va sentir molt ben acollit. De fet l’únic que no m’agrada de Caviga és el nom (Ca-stelldefels, Vi-ladecans i Ga-và!). En Jordi hi va de 9 del matí a les 5 de la tarda. S’hi queda a dinar. Hi fa feina, activitats molt variades, esport… Té companys i uns molt bons educadors, que realment estan per ell i que el van preparant per si més endavant té oportunitat de començar a treballar. Això depèn d’ell, de la seva voluntat i de les seves capacitats (com qualsevol altre treballador), però depèn sobretot dels recursos públics que s’aboquin a crear places de treball per a persones que necessiten un acompanyament i un ritme especials, però que tenen ganes de viure de la seva feina. I reclama una actitud professional de respectar el procés de cada persona i de ser molt flexibles.
L’existència de Caviga ens ha canviat la vida a tots. Ens ha aportat la tranquil·litat de veure que en Jordi és molt més autònom, que se sent estimat i valorat, que té una certa estabilitat, que ha reduït la medicació que prenia, que les coses difícils que ens passen a tots, com la mort de la seva mare, pot viure-les amb el suport –fins i tot durant les vacances d’estiu- del centre. Per a nosaltres la proximitat física de Caviga és també molt important, perquè apropa la ciutat als nois i noies, perquè facilita el transport, perquè permet una altra relació entre els pares. I els projectes de futur estan molt bé: de moment ampliar l’hortet, fer-hi una pista esportiva i a la llarga construir-hi un centre especial de treball.
Hi ha encara un altre repte, almenys a Viladecans: la creació d’un programa d’atenció a les persones amb disminució que eviti la diàspora total i l’angoixa dels usuaris i familiars a l’hora de buscar recursos adequats, i que conegui cada noi i cada noia més enllà d’una superficial i única entrevista, els recursos educatius, de lleure, de treball, sanitaris, de la comarca, els processos que segueix cada persona. Caviga podria ser un referent d’això si s’ocupés no només dels usuaris que hi van, sinó d’atendre tots els que són a casa o van a d’altres centres (ep, amb els reforços professionals i econòmics necessaris!). Caviga, no us animaríeu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada