El jardí de l'Ajuntament

“Aquest any 1992, és un any en el qual celebrem molts centenaris a tot arreu. A la nostra vila, l’edifici de l’Ajuntament també celebra el seu. Ens ho diu la llinda del balcó que dóna a la plaça. Diu: Any 1892, per tant ja són cent anys.”
Així comença l’Isidre Dolz el capítol sobre el jardí de Can Modolell en el seu llibre “Un resum de la història del segle XX a Viladecans”, i després continua: “Cal suposar que el jardí de l’Ajuntament també ha de ser d’aquella data, ja que, en la transformació de la casa pagesa en la mansió senyorial que va fer la senyora Magdalena Modolell, el jardí havia de ser complement d’aquesta construcció i, per tant, també centenari. I permeteu-me escriure Jardí en majúscula, ja que, al meu entendre, bé s’ho mereixen els arbres que l’embelleixen.”
El desenvolupament industrial a la Catalunya del segle XIX, fa aparèixer una burgesia que utilitzà el modernisme per expressar i reafirmar el seu estatus social. És per tant a finals d’aquest segle i principis del XX quan la construcció de palaus modernistes és una constant entre les classes benestants del nostre país. Aquestes construccions solen anar acompanyades d’un jardí que es converteix en una peça fonamental del conjunt del palau, a on es produeix una íntima relació entra el jardí i la casa, units per l’entramat de pèrgoles, emparrats i escales d’accés, per tal de sentir-se inmersos en un mateix espai.
En aquests jardins, generalment d’estil romàntic, l’aigua n’és la protagonista, amb fonts, canals, pontets, cascades i llacs, així com rocalles, grutes i ocelleres. També són característiques les línies rectes de les baranes, les balustrades i escales amb petits trams d’esglaons, convivint amb els revolts dels camins sinuosos amb racons i petits berenadors, tot plegat decorat amb un gran nombre d’espècies botàniques amb incorporació d’arbres i plantes exòtiques.
Tots aquests elements, tots absolutament, es trobaven en el jardí original que Magdalena Modolell es va fer construir a Can Modolell, per a gaudi de la seva família i de les amistats que els visitaven.
Malauradament, la major part del jardí es va enderrocar en els primers anys de la postguerra. Per sort encara ens queden, tal com explica Isidre Dolz en el seu llibre, diverses espècies botàniques com la singular xicranda (Jacaranda semiserrata), les palmeres de vint-i-vuit metres (aquestes mides són de 1992), la Wiscania chimenis, arbust enfiladís que dóna ombra a la terrassa lateral de l’edifici, i un pebrer bord (Schinus molle) a tocar del carrer del Sol. També és testimoni d’aquella época la fantàstica ocellera que veiem en la fotografia feta des de la porta del carrer Àngel Guimerà. I per últim, encara ens queda una part de l’arquitectura d’aquell jardí romàntic, que és la malmesa balustrada de la terrassa i les escales d’accés des de la planta noble del palau de Can Modolell.
El 2001 es redactà un document consensuat entre l’Ajuntament i la Plataforma Cívica del Casc Antic que sobre espais lliures que diu: “L’objectiu principal serà mantenir el caràcter del jardí de la Torre Modolell, i preservar els exemplars vegetals protegits. En conseqüència, la seva posterior urbanització vetllarà per mantenir i potenciar el seu caràcter exòtic, amb el domini de la vegetació i l’ambient íntim i tranquil d’aquest racó”. Sens dubte que la voluntat expressada en aquest document, comporta respectar plenament la integritat dels elements tant vegetals com arquitectònics que conformen el caràcter del jardí de la casa palau de Can Modolell.

Jaume Lligadas Vendrell